Alt Penedès
 |
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
| Localització | |
 |
|
| Comarca de Catalunya | |
| Estat • Autonomia • Província • Àmbit territorial |
Espanya Catalunya Barcelona Penedès |
| Capital | Vilafranca del Penedès |
| Gentilici | Penedenc, penedenca |
| Superfície | 592,77 km² |
| Població (2008) • Densitat |
101.758 hab. 171,67 hab/km² |
| Coordenades | (i) |
| Organització Municipis Forma de govern • President: |
27 Consell comarcal Jordi Girona Alaiza (PSC) |
| Web | |
L'Alt Penedès és una comarca localitzada a la regió del Penedès, i és una de les quatre comarques en que quedà dividida la vegueria del Penedès en la divisió comarcal del 1936 i en la restitució comarcal de 1987. Vilafranca del Penedès és la capital, la comarca té una extensió de 592,41 km² i una altitud mitjana de 216 metres.
Taula de continguts |
[modifica] Límits
Limita amb l'Anoia pel nord; amb el Baix Llobregat per l'est; amb el Garraf pel sud, i amb el Baix Penedès i l'Alt Camp per l'oest.
Els límits no s'ajusten gaire a determinats accidents geogràfics, i per tant, resulten poc definits. En línies generals, a llevant segueixen la divisòria de les aigües que van a l'Anoia o al Llobregat; per sota del terme de Masquefa, passen el riu i s'enfilen cap a les serres d'Ordal, pujant a les Agulles (652 m) i seguint fins al coll de la Creu d'Ordal (453 m). Poc després, contorna el terme d'Olesa de Bonesvalls --de la comarca del Garraf-- des del Puig Glaçat (502 m) fins a la Mola (532 m), Segueix els límits de la comarca del Garraf, pel puig de l'Aliga (364 m), d'on un torç vers el NW i davalla al pla fins a Sant Marçal. A ponent, el límit comarcal fa una ziga-zaga bo i pujant fins dalt de la Plana d'Ancosa, al puig de Solanes (914 m), punt de concurrència amb les comarques de l'Alt Camp i Anoia.
Aquest límit --el de ponent-- és el menys definit de la comarca; fou la conseqüència d'una desencertada divisió provincial que migpartí el Penedès en un sentit només aproximat: la part adjudicada a la província de Tarragona es constituí en partit judicial del Vendrell, del qual, només la part oriental constitueix, avui, la comarca del Baix Penedès. La partió comarcal per tramuntana no es pot dir que segueixi cap línia de carenes ni tampoc de les valls, sinó que, capritxosament, des de la Plana d'Ancosa, va per alts i baixos, seguin un curs on es destaquen el coll de les Llombardes a 706m, la plana de Font-rubí a 773 m i, tot seguit, les Cases Noves de Cal Pardo, a 499 m. d'on puja a la serra d'Orpinell (761 m), d'on torç abruptament vers el SE. baixant ràpidament vers Can Formiga (346 m) fins a tocar el terme de Sant Sadurní, prop de la confluència de l'Anoia i el riu de Bitlles, a la Fortesa. Ací, el límit comarcal fa un canvi de 90⁰, cap el NW, i segueix el contorn del terme de Sant Llorenç d'Hortons, per unes fites situades molt a prop de la Beguda Alta i la Beguda Baixa, amb que resta tancat el circuit comarcal.
[modifica] Orígen del topònim
El nom podria derivar del terme pinnao penna, "penyal, roca" que significaria comarca rocallosa, durant el segle X apareix documentat com: territorio Penetense (917), in Penitense (956) o Penedes (1000).[1]
[modifica] Història
[modifica] El poblament antic
L'àmbit sumàriament descrit de l'Alt Penedès ha estat poc o molt poblat en totes les èpoques, malgrat que no hagin quedat vestigis d'un relleu semblant en totes les fases del poblament antic. Els nivells del paleolític, l'època més reculada del poblament humà i, per tant, la de menys densitat de població resten, a la comarca, pràcticament inèdits, a partir d'algunes troballes irrellevants indiscutibles de la serra de Font-rubí.
Avançant en el temps i entrant en el neolític, hom troba jaciments amb ceràmica feta a mà i decorada amb estries de petxines del gènere Cardium. És la dita ceràmica cardial, associada amb agulles i punxons d'os, sílex segons tècniques pobres i destrals polides de pedres dures. Al Penedès s'esmenten els jaciments de la cova del Bolet (Mediona), l´esquerda de les Roques del Pany (Torrelles de Foix), Les Guixeres (Vilobí) i la cova de Can Pasqual (Castellví de la Marca), entre d'altres. La cronologia d'aquests jaciments s'estableix de 3.500 a 4.500 anys aC. Hom creu que els homes d'aquest nivell cultural eren, sobretot, caçadors i ramaders i de costums poc sedentaris.
Un estadi més avançat el constitueixen els homes dels sepulcres de fossa, hipotètics agricultors del pla. La seva vida sedentària i l'habitud de sepultar els morts en fosses obertes a la terra ha permès d'identificar la fase cultural que representen pel seu modest i característic eixovar funerari, que consisteix en ceràmica llisa feta a mà, destrals polides, algunes de grans dimensions i ben fetes, ganivets de sílex i collarets amb grans de cal·laïta, penjolls fets amb ullals de senglar, etc. La seva antiguitat s'estima de 2.000 a 5.000 anys aC. Els principals jaciments d'aquesta època es localitzen, a l'Alt Penedès, als termes de Pacs i de Vilafranca.
Amb les primeres faces de la utilització dels metalls fa aparició la cultura dels megàlits, amb la paral·lela de les coves sepulcrals col·lectives. La datació d'uns i altres jaciments s'estableix de 1.500 a 1.800 anys aC. No se'n troben de ben definits a la comarca de l'Alt Penedès. Això no obstant, en pot quedar algun record, com en el cas d'un possible dolmen que hauria existit als termes del castell de Cervelló, ço és, al límit oriental de l'Alt Penedès, del qual tenim la referència d'una serra on <<ubi archa antiqua cosnstructa est>>, segons documentació del segle X. De dubtosa factura megalítica s'han esmentat les Pedres Dretes i la cista del Mas Berenguera, ambdues al terme de Mediona.Coves sepulcrals col·lectives s'han assenyalat a Pontons (coves de les Calaveres i del Batlle Vell), i a Santa Margarida i els Monjos (cova de la Font de Sant Llorenç), propera a la Sanabra.
D'època incerta, amb una datació molt amplia, són els escampalls de sílex, a l'aire lliure, que hom ha trobat, sobretot, en zones muntanyenques, com als termes de Vilafranca (el Camp Gran), al límit entre Vilafranca del Penedès i Pacs (tossals de Sant Pau i de Sant Jaume, Vilobí (les Guixeres), Sant Martí Sarroca (Can Lleó), les Pereres (Font-rubí), Pontons (Sant Joan) i Olèrdola (Segarrulls, la Vall, Santa Digna, el Mas Granell i Viladellops).
També són incertes, puix que van de l'eneolític a l'edat del bronze, les coves amb les pintures de la darrera fase de l'art rupestre. L l'Alt Penedès en coneix dues representacions, ambdues al terme d'Olèrdola. La primera es troba a l´abric dels Fons de Segarrulls i consisteix en dues figures estilitzades d'arquers, acompanyades d'un bon nombre de taques vermelles. Fou trobada per Pere Giró el 1958; posteriorment, el 1970, Anton Ferrer descobrí unes figures esquemàtiques zoomorfes i d'altres de pretesament humanoides. Al temps de la seva descoberta constituïen les pintures rupestres més septentrionals de tot el llevant peninsular. Com a darrera manifestació de l'arqueologia prehistòrica, ens cal assenyalar les coves d'habitació, amb ceràmica llisa de parets fines i polides,decorada amb incisions, acanalada o amb cordons de fang, molins manuals, destrals de pedra polida i objectes metal·lics, com punxons, destrals, puntes de sagetes, etc. Es consideren d'aquesta època, del 2.000 al 1.700 aC. les troballes dels termes de Castellví de la Marca (Can Pasqual), Torrelles de Foix (cova de la Masia), Pontons (enterrament de la serra del Tall), Mediona (cova del Bolet).
L'arribada dels celtes sembla que portà el coneixement del ferro al nostre país i la seva típica ceràmica, encara feta a mà, decorada amb incisions de motius geomètrics, solcs acanalats o cordons sobreposats. Són característiques les urnes cineràries, demostratives d'un ritual crematori no conegut anteriorment. El jaciment més important d'aquesta cultura, a l'Alt Penedès, consisteix en la necròpolis de Vilafranca.
[modifica] El poblament ibèric
La civilització ibèrica es fa remarcar per manifestacions culturals diverses, com són la ceràmica indígena feta a torn, per l'existència d'una escriptura pròpia i, sobretot, per les referències dels escriptors clàssics. Per aquests sabem que els ibers estaven dividits en tribus i pobles que hom a pretès de situar en unes regions determinades, però amb fronteres poc precises. Així, sabem dels ilergets, la principal ciutat dels quals era Lleida, que abans del segle III aC, assolien la costa del Penedès, entre Barcelona i Tarragona. Més tard, sembla que els cossetans dominaven les terres penedesenques, prenent el nom de la ciutat de Cosse (Cosse o Kesse), que es creu que devia ser el nom indígena de Tarragona. Més a l'interior habitaven els lacetans o laketans (grup probablement dominant a Anoia) i a llevant es trobaven els laietans, propis del pla de Barcelona. És molt possible que entre unes i altres tribus no hi hagués grans diferències culturals o ètniques, de manera que, pel que fa referència al Penedès, la substitució dels ilergets pels cossetans no devia significar cap canvi de pobladors, sinó a penes l'aparició d'una ciutat. Cosse que, pel seu poder i proximitat, degué substituir l'altra, Ilerda, més antiga, però també més llunyana. Algú ha insinuat que de la dominació ilergeta degué restar un important topònim: Olerdula, probable corrupció d'un original Ilerdula.
Durant el període ibèric, el Penedès era una regió poblada. Els vestigis ibèrics s'han trobat arreu, pel pla i per la muntanya; hom pot assenyalar els poblats de l'Alt Penedès que segueixen: Subirats (el Pujol d'En Figueres), Vilafranca del Penedès ( la Vinya del Pau, el Molí de la Rovira), els Monjos (la Ràpita), Olèrdola (la Font del Coscó, les Cases de la Vall, i el Turó de Sant Miquel), Pontons (la Font Pollina), i Font-rubí (la Maçana).
[modifica] La romanització
La vinguda dels romans es produí l'any 218 aC. en el marc de les Guerres Púniques. La majoria dels pobladors indígenes es refugiaren en poblats més o menys fortificats per temor de les operacions bèl·liques. Al poblat ibèric d'Olèrdola es construí, en aquell temps, la reforçada muralla que es manté encara en peu. Restablerta la pau, els antics pobladors reocuparen a poc a poc les terres del pla abandonat els seus refugis de muntanya. La població augmentà i aviat fou més densa que mai no ho havia estat en èpoques anteriors. Si s'admet, amb Bloch, la densitat mitjana de 12 habitants per quilometre quadrat tindríem a l'Alt Penedès un mínim proper als 6.200 pobladors que es va produir al canvi d'era. Possiblement la població comarcal augmentà durant els dos segles i mig de pau que seguiren fins que es van produir les primeres invasions bàrbares.
La comarca, doncs, cada vegada més poblada i més treballada, va anar adquirint un fesomia semblant a la que degué tenir al segle XVI dC.
Contribuí sens dubte molt al poblament de tot el Penedès i en concret de l'Alt Penedès, el pas de la Via Augusta, descrit ja en parlar de les comunicacions.
Si ens fixem en els itineràries del temps de l'emperador Antoní Pius (300 dC) que afecten a la comarca, ens atreviríem a assenyalar un doble traçat de la clàssica via romana o una doble via: i la via d'Arle (Provença) a Tarragona, més secundària, que devia passar per la costa. Així sembla indicar-ho els esmentats itineraris, que assenyalen la distància en milles (la milla romana equival a 1.497 m):
[modifica] Via de Roma a Cadis
- De Barcelona a Stabulo Novo. 51 milles 74,5 km
De Stabulo Novo a Tarragona. 24 milles 35,5 km
De Barcelona a Tarragona hi ha, doncs. 75 milles 110,0 km
[modifica] Via d'Arle a Tarragona
- De Barcelona a Ad Fines. 20 milles 29,6 km
D´Ad Fines a Antistiana. 17 milles 25,1 km
D´Antistiana a Palfuriana. 13 milles 19,2 km
De Barcelona a Tarragona són; 17 milles 99,0 km.
Tot això ens portaria a identificar en el primer cas Stabulo Novo (Estable Nou = Hostal Nou) amb el Vendrell o un lloc situat prop d'aquesta vila, i en el segon itinerari, Ad Fines, seria el lloc on acabava la Laietània (Castelldefels?), Antistiana equival a Bisbal (Antistes = Bisbe), que tant potser la Bisbal del Penedès com la vila Bisbal o la Geltrú, més en el curs suposat coster de la segona via, proper a l'Arc de Berà, que algú identifica amb Sant Vicenç de Calders.
A partir de l'any 253, en què es va estendre les bandes de francs que s'havien infiltrat pels passos dels Pirineus, la situació es va degradar progressivament, sobretot a les grans ciutats, però es creu que, en una certa mesura, prosperà la vida del camp, on s'erigiren noves vil·les (masos) i es milloraren els existents. La presa de Tarragona pel rei Euric (475) i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) es ben possible que en molt poc afectessin la vida camperola i, per tant, l'Alt Penedès per la seva gran integració al món rural. Així doncs, s'ha pogut estimar que, malgrat els malastres provocats per les invasions, al territori actual de la comarca, en el moment més esplendorós del domini visigòtic (segle VII) hi habitessin uns 7.000 hispano-romans i menys de 200 visigots.
[modifica] Invasió sarraïna i passatge dels francs
Hom sap que entre els anys 716 i 719 tot el territori de l'actual Principat de Catalunya fou ocupat pels àrabs. S'ha dit que molts de cristians preferiren de fugir encara lliures de musulmans que no de sotmetre's al jou dels invasors. Es pensa que, entre els fugitius, el major nombre devien ser elements de la noblesa hispano-visigòtica, però a hom li costa de creure que els 7.000 indígenes de la comarca fugissin de les seves terres o fossin exterminats pels nou-vinguts. Hi ha, pel contrari, molts indicis que una gran part dels vells pobladors degueren cercar amagatall en els refugis muntanyencs i, passat el primer ensurt, apoc a poc, degueren tornar a les terres del pla. De l'estada dels musulmans al Penedès ben poca cosa ha restat. Alguns topònims segurs (la Ràpita, la Múnia, etc.) i d'altres de dubtosos (Sant Joan Samora, Sant Pere Moranta, etc.) i algunes llegendes in-aprofitables per la seva exagerada fantasia. Els vestigis arqueològics tampoc no tenen gens d'importància. Alguns arcs de ferradura (Olèrdola, Gelida, Ribes, etc.) que tant poden ser obra dels invasors com dels mossàrabs que continuaren a la comarca. El mateix podríem dir de les rescloses i els molins que veiem documentats des dels primers temps de la conquesta cristiana. De tota manera, la permanència àrab no fou durable. El 801 Barcelona fou ocupada per l'exèrcit franc i encomanada al comte visigot Berà. En una segona empenta, del 809 al 811 el rei Lluís i el comte Berà arribaren fins a Tarragona primer i al davant de Tortosa més tard. Aquesta incursió franca sí que va afectar al Penedès de llarg a llarg i segons els cronicons <<tots els llocs, castells i municipis fins a Tortosa foren consumits per la flama voraç en deixar-los>>. Més endavant veurem com donacions de llocs i terres pretesament fetes per Lluís el Pietós semblen atribuir a aquesta primera envestida alguns anys de permanència, més que no pas els que correspondrien a una simple expedició de càstig o de rapinya. El castell de Berà (castro Berano) i l'arc romà que va prendre el nom del primer comte (arc de Berà) sembla indicar la fita establerta en la primeria del segle IX. Les desavinences entre francs i visigots i l'aliança d'aquests amb les forces de l'emirat foren causa d'una envestida sarraïna fins a les portes de Barcelona, l'any 827, que posà fi al domini comtal a la regió penedesenca.
Fins al temps del comte Guifre I no se sap de cap altre atac que pugui afectar les terres del Penedès, la donació feta a Ripoll l'any 884 de Montserrat i Centcelles, a la Marca, prop de la ciutat de Tarragona, amb quatre milles a la rodona ho dóna a entendre. La dominació de les terres d'entremig seria precària i fugissera, ja que l'any 897 contraatacà el governador àrab de la frontera superior, Llop ibn Muhàmmad, que arribà ales portes de Barcelona, on derrotà i ferí mortalment el comte Guifre. Molt possiblement aquestes anades i vingudes dels exercits cristians o sarraïns tingueren efectes molt negatius en el que al poblament de l'Alt Penedès es refereix.
[modifica] La desena centúria
Amb el segle X comença l'època documentada de la comarca. Si, anteriorment, tot eren conjectures, a partir dels primers anys del nou-cents ja tenim el suport dels documents.I així veiem com es desgrana una toponímia de curiosa vigència que en menys d'un segle ens emplena la comarca de llocs de poblament, possiblement petits, però de certesa comprovada per la documentació (original o transcrita) que ens ha arribat a l'època actual. Són els noms de Subirats (917), Olèrdola (929), Castellví de la Marca (936), la Granada (950), Lavit (956), Font-rubí (956), Gelida (963), Sant Pere Molanta (965), Avinyonet (973), Sant Sebastià dels Gorgs (976), Viladellops (976), Mediona (977), les Gunyoles (977), Santa Digna (978), Santa Margarida (978) Sant Martí Sarroca (986), la Sanabra (991), Cantallops (991), Monistrol d'Anoia (992) i d'altres que omplen la comarca de llevant a ponent i de tramuntana a migjorn. Però no són noms de llocs morts, erms i despoblats, sinó de llocs vivents i que sembla que siguin coneguts i habitat de molt abans. La documentació ens parla de vinyes, de terra campa, de prades per a pastures, de fruiterars, de rescloses, de recs i de molins, de cases, de cellers amb cups i bótes, de torres i de fortaleses, i també de capelles i d'esglesioles, com la de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan al castell de Subirats (917), Santa Margarida (978), Santa Digna (878), Sant Miquel d'Olèrdola (978), Sant Pere Molanta (991), Sant Salvador de les Gunyoles (991), Sant Cristòfol de la Granada (991), Santa Maria del Pla (991), Sant Pere d'Avinyonet, Sant Genís de Pacs (991) i, mes encara, el topònim territorial que ha donat nom a la comarca: territorio Penetese (917), in Penitense (956) i (965) <<ipsa marcha Penedes>> (988), <<iusta Penitense>> (992), <<ipsa marcha, in terminio de Penedes>> (1000). Nom que s'ha pensat que podia derivar de pinna o penna "penya", si bé hi ha parers contraposats.
Però encara trobem molt més en la documentació del segle X: la famosa Via Calçada o Calçada Francisca: Strada Calciata (950, al lloc de la Granada), Calciata Francischa, (978), Via Calciata (976), et. arranjada, segons es llegeix <<ad honorem et decorem transito franchorum>> (988). L'itinerari penedesenc d'aquesta calçada s'ha volgut refer agermanant la documentació amb l'arqueologia i es creu que, en línies generals, devia seguir la Via Augusta dels romans, desviant-se'n, però, a fi de pujar fins dalt del turó de Sant Miquel, a Olèrdola. Per la plana, hom sap que continuava vers el sud i enllaçava amb la que s'anomenava <<Estrada Moresca>>. La Calçada Francisca fou, sens dubte, l'eix que vertebrà el territori del Penedèsa partir dels segle X. Quan fou construïda? Possiblement abans del 950 i tal vegada durant el segle IX, en el període en què els musulmans havien lliurat als imperials tot el territori de Tarragona cap encçà. Es diu que fou construïda pels naturals del país, la qual cosa abona la hipòtesi que el país no era deshabitat. Cal suposar, però, que no feren altra cosa que arranjar l'antiga via romana.
HI ha encara altres fets demostratius de la sobre-vivença de petites comunitats mossàrabs que mantenien el culte cristià durant la dominació àrab i que, en afluixar-se aquesta, es lliuraven a l'autoritat del bisbe de Barcelona, com fou el cas de la Granada i de Vallformosa a l'Alt Penedès, Ribes al Garraf i el Montmell i Vila-rodona a la frontera del Gaià. Aixì fou com, pràcticament sense lluita, a la segona meitat del segle X, tot l'Alt Penedès, i moltes de les terres més a ponent, eren sota l'autoritat teòrica del comte de Barcelona i del bisbe de la mateixa ciutat.
[modifica] Predomini dels feus militars
L'expedició d'Al-Mansur contra Barcelona, l'any 985 no sembla que vagi fer grans destrosses al Penedès, car tot dóna a entendre que la vida local continuà. Però els autors antics i moderns estan d'acord a dir-nos que Al-Mansur passà pel Penedès. El que no es pot assegurar és que hi trobés gran resistència. En tot cas, l'estada dels sarraïns fou molt breu i ben aviat es recobrà la vitalitat del territori, això si, amb un considerable predomini dels feus militars, especialment dels vinculats a la casa dels Gurb-Cervelló, que, al primer quart de l'onzena centúria, ocupaven totes les posicions dominants de la contrada, des de la porta de llevant, guardada per les fortaleses de Gelida i Subirats, a la de ponent, que fitaven els castells de Castellet i Castellví, amb excepció dels diguem-ne enclavats de Sant Martí Sarroca --on campaven pels seus respectes primer el veguer o vicari comtal Galí, presumpte colonitzador dels estanys de Calders, i després el seu fill Guillem, que s'havia endinsat fins més enllà del Gaià i que assolí el castell de Serres, a l'actual terme de de Vila-rodona-- i de Mediona, de la família de Guillem d'Oló, dit de Mediona, levita, home d'empenta, coneixedor dels problemes de la frontera especialment de l'Anoia i gran col·laborador del bisbe de Vic.
Alarmats per aquest creixent predomini, el bisbe de Barcelona, l'abat de Sant Cugat i el mateix comte de Barcelona, procuraren d'afermar la possessió de les terres de la plana, malgrat que, per això haguessin que recórrer a incentius com les franqueses (a Olèrdola i el seu terme, d'abans de l'any 990, i confirmades l'any 1025 pel comte Berenguer Ramon I, el Corbat, als habitants de l´urbs o castell d'Olèrdola i del Penitense, i la cessió d'alguns dels seus drets a la família vescomtal que tenia el seu càrrec la defensa del castell d'Olèrdola i de la frontera de ponent. El bisbe de Barcelona procurà no deixar de la mà el seu castell de la Granada, aviat encreuament de camins i nucli d'un mercat que no trigaria a fer-se famós, així com el castell de Ribes, que agafava els terrenys més bons de Garraf. Sant Cugat, a part d'arreplegar nombroses petites donacions arreu de la contrada, entre les quals Moja, al peu d'Olèrdola i Albinyana, tascó entre Castellví i Castellet, deixes sacramentals d'Adalbert, germà del vescomte Udalard, mort a les presons de Còrdova l'any 1011, i que serví de suport per a les reivindicacions dels estanys de Calders, valent-se d'un precepte que, a corre-cuita, va procurar obtenir del rei franc Lotari, el 986, quan encara devia estar calenta la cendra de les antigues escriptures monacals que es deien <<combustas esse movimus per infestationem paganorum>>.
La documentació coneguda dels primers decennis del segle XI ens donen a entendre que les fronteres eren encara poc segures al tombant de l'any mil, car una escomesa sarraïna s'internà fins a la Granada i destruí fins als fonaments la torre de guaita d'aquell enclavat bisbal cap a l'any 1003; el cert és que, poc després, anà fruitant per les bones terres de la plana una constel·lació de masos i de petites fortaleses, molt dispersa, intercomunicats els llocs entre elles per una teranyina de camins i carrerades, a banda i banda d'aquella antiga Via Augusta renovada i coneguda per Calçada Franca, que, si en el document de l'any 1013 referent a la permuta de Llitrà per uns alous de Rubí, al Vallès, es defineixen com la Via Calçada que va a Tarragona i a tot arreu, el cert és que, si no hi havia pau a la frontera, es convertia en un atzucac que no podia anar pas més enllà del castell de Berà.
Aprofitant l'ambient de pau que es respirà després de l'expedició a Còrdova de l'any 1010 la colonització de la contrada prosperà amb tota evidència, sobretot en els conreus. Predominava la terra campa --amb ordi, mestall i civada--, però també hi havie les vinyes, amb clapes d'horta, arbres fruiters, oliveres, prades i pastures, rouredes, boscs i bardisses. La indústria es limitava a la molineria a les vores dels cursos tributaris del riu de Foix o del riu de Bitlles, alguna farga i ferreria, forns de calç, de guix o de coure pa i poca cosa més eren els únics recursos industrials del Penedès. El comerç, molt probablement, es reduïa a senzills intercanvis, atès que el diner escassejava i els objectes d'ús, com eines, mobles i peces de vestir, s'aprofitaven fins a extrems insospitables i eren esmentats testamentària-ment en les deixes de pares a fills. Del ja esmentat mercat de la GRanada es té una referència indirecta l'any 1080 en establir-se per l'alou de Llacunalba --terme d'Olèrdola-- un cens anual de tres sestercis de forment, segons mesura de la Granada.
[modifica] El Penedès, del Comtat a la vegueria
La mort prematura del comte Berenguer Ramon I, el Corbat, que regí el comtat del 1018 al 1035, sempre sota la mirada atenta i vigilant de la comtessa Ermessenda, mare del comte, i la divisió dels seus estats que féu entre els seus fills Ramon Berenguer (l ciutat, el comtat i el bisbat de Girona i ciutat de Barcelona, amb el seu bisbat i comtat, fins Llobregat, Sanç (la part del comtat de Barcelona des de Llobregat a la terra de pagans, amb la ciutat d'Olèrdola Guillem, que amb la seva mare Guisla rebia el comte d'Osona. La prepotència de l'hereu, Ramon Berenguer obligà Sanç i Guillem a renunciar de bon grat o per imposició, l'herència paterna. Més que res, cal remarcar com devia haver prosperat l'obra repobladora, que havia donat lloc, tot i les limitacions de l'època, a una base humana suficient perquè es pensés en la formació d'un nou comtat del Penedès. Malgrat que, com s'ha dit, Sanç mai no el governà, el comtat continuà esmentant-se segons la fórmula escrita <<ipso comitatu quem dicunt Penitense>> en documents que, durant més d'un segle (del 1039 al 1145, s'hi refereixen. Per cert que en la darrera de les dates ja llegim Penedes i no Penitensem.
Amb la successió del difunt comte Corbat pel seu fill Ramon Berenguer I aviat es desfermà una inquietud que no trigaria en tornar-se clara desobediència dels barons establerts al Penedès --els Cervelló, els Mediona, els Santmartí i d'altres-- que acceptaren el diem-ne cabdillatge de Mir Geribert, de la família vescomtal cosí del comte de Barcelona i gendre de Gombau de Besora, home de confiança de la comtessa Ermessenda, el qual fent-se amic i hoste dels sarraïns de Tortosa, sembla que aconseguí d'obrir el pas pel Camp de Tarragona i s'establí un cert comerç amb la Hispània musulmana, que s'avenia a una pau pactada i pagada, que molt afavorí el desenvolupament de l'efímer comtat. El fet que Mir Geribert l'any 1041 es titulés príncep d'Olèrdola en convocar una improvisada audiència en el castell de Lavit és un episodi poc rellevant entremig d'aquella brega en què es disputava, tal vegada, l'opció de viure en pau amb els taifes moresques de ponent o de mantenir encesa una lluita permanent contra els enemics de la cristiani-tat.
L'efervescència s'apaivagà quelcom amb l'arbitratge del bisbe i abat Oliba i les morts successives de Gombau de Besora (1050), la comtessa Ermessenda (1058), el mateix Mir Geribert, el qual, després d'haver fet les paus amb el comte de Barcelona, va tornar amb la seva host cap a les terres de l'Ebre en una expedició al servei del comte Ramon Berenguer I contra el castell de Móra, acció en la qual fou capturat i mort, junt amb el seu fill Bernat i tots els seus homes pels seus antics amics i aliats de Tortosa, el 29 d'octubre de 1060. El comte Ramon Berenguer I no morí fins el 1076. Deixà els comtats en condomini als seus fills els germans Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II.
La tràgica mort del darrer, el 1082, va re-encendre la rebel·lió del barons. Arnau Mir de Santmartí, que tenia encomanat el castell d'Olèrdola, es negà durant set anys a reconèixer del comte titllat de Fraticida, però, més tard, li prestà col·laboració en la confusa trama d'intervencions a favor de certes taifes per terres del Baix Aragó i del nord del País Valencià, que valgueren a la contrada un relatiu i calmós allunyament del camp d'operacions. relatiu, perquè la frontera amb el Camp de Tarragona, abans tranquil·la, començava a sentir-se hostilitzada. L'any 1078 la torre de Codony, del terme del Montmell, es trobava deshabitada per <<por a la pèrfida gent ismaelita, a causa del terror insistent i intolerable dels bàrbars>>. El 1088 ja era el castell d'Albinyana, destruït assolat i sense homes per a reconstruir-lo, el que era <<inhabitable per por dels ismaelites>>. Així i tot, el Fraticida mai no va defallir i, amb l'aprovació que obtingué del papa, organitzà una autèntica croada per a la conquesta de Tarragona en la qual participaren Arnau Mir, Guerau Alemany, Deodat Bernat, Ramon Geribert de Castellet, Arnau Guillem de Subirats, Bernat Guillem de Claramunt i d'altres enyors establerts al Penedès. La documentació coetània permet de creure que la ciutat de Tarragona fou llargament depassada i pels anys 1095-1096 --els darrers del mandat de Berenguer Ramon II al comtat de Barcelona-- els seus dominis havien assolit les vores de l'Ebre per Amposta i per la Ràpita, però la conquesta no es va consolidar.
Pel desembre de 1096 començà a regir el comtat Ramon Berenguer III, fil de Ramon Berenguer II. El seu oncle, rebutjat, es creu que s'en va anar a Terra Santa, d'on mai més entornà. Durant el seu govern comtal es produí un fet de gran transcendència; la invasió dels almoràvits. Procedents del desert africà, havien entrat a la península Ibèrica i, de victòria en victòria, el seu domini s'anava estenen per tot. L'any 1107 el comte Ramon Berenguer III feia donacions a Sant Cugat per a la remissió dels seus pecats i perquè Déu li concedís el triomf sobre els sarraïns que envaïen les nostres fronteres. Hom sap, per document de l'any 1108, que <<una ingent multitud de moabites i altres enemics del nom de Crist entraren per diferents llocs de la nostra pàtria, especialment pel Penedès. Envaí moltes fortaleses, destruí esglésies, també profanà llocs sants i cremà tota la terra fins al castell de Gelida, matà i capturà molts milers d'homes i deixà despoblada tota la província. Un altre flagell fou la seva invasió del castell d'Olèrdola, on moriren molts homes hi es feren innombrables captius...>> Altres documents parlen de destruccions semblants a Calders, Santa Oliva i les esglésies de Santa Maria i de Sant Julià. Diferents atacs contra els territoris comtals es produïren pels anys 1114 i 1115; no consta que vagin causar estralls al Penedès, però si que en el darrer dels casos es dirimí una batalla decisiva al Baix Llobregat, que no tant sols salvà la ciutat de Barcelona i el seu comtat, sinó que la desfeta soferta pels almoràvits els féu desemparar tot el Camp de Tarragona replegent-se fins més enllà de l'Ebre.
Hom s'entretent en tractar aquests fets bèl·lics per la molta incidència que el seu desenllaç tinguè per a la futura restructuració comarcal. D'antuvi, el comte Ramon Berenguer III concedí franqueses i seguretat a tots quants anessin a reconstruir i repoblar el castell d'Olèrdola i pau i treva perpètuament als qui anessin als termes de Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Viladellops i Mont-rodó, indrets que es trobaven en el circuit de l'esmentat castell. Lloaren i ssssignaren el document d'afranquiment --a més del comte-- Jordà,vicari del castell d'Olèrdola, Jordà Sunyer i Enric Fulcó, els seus castellans.
És remarcable l'esment de Jordà de Santmartí com a vicari al castell d'Olèrdola, i no pas perquè fos nova aquesta titulació. Ja al segle X s'havia notabilitzat Ènnec Bonfill com a vicari del comte Borrell en documents del decenni de 970-80. Poc després, havia entrat en joc el potent Galí, vicari de Sant Martí, així com d'altres encarregats del govern d'un castell termenat, però, entrat el segle XII, el càrrec de veguer o vicari comtal va prenent més consistència i amplitud territorial, sobretot quan, com en el cas d'Olèrdola, es tracta d'una posició tan destruïda com es vulgui, però encara s'esmentava com a capital d'un comtat. Pel mateix temps s'esmentava un Assalit <<vicarios Cathalonia>> i, quelcom més tard --del 1156 al 1173--, <<Guilelmus Catalani, vicarii domini regis in Penitense>>, ço és: "vicari del senyor rei al Penedès". Vol dir que, si al començament del segle les vegueries eren només prefigurades, a l'acabament de la dotzena centúria eren una realitat, al Penedès, a Barcelona i altres contrades, com és el cas d'Eixemèn, esmentat el 1199 com a vicari del senyor rei a Osona i el Vallès. Les vegueries, amb base territorial, eren ja establertes abans d'acabar-se el segle XII, probablement en el regnat de Pere I (1196-1213)
[modifica] La fundació de Vilafranca
Un fet cabdal que es produí entremig fou la fundació de Vilafranca. Els historiadors han discutit inútilment en quina data es va produir aquest fet, importantíssim ja que proporcionaria una capitalitat a una vegueria i a una comarca. La causa d'aquesta fundació respongué a dues motivacions. La primera la destrucció d'Olèrdola pels almoràvits i la segona el seu refús fins més enllà de Tarragona. L'allunyament del perill que, des del començament de la conquesta cristiana, havia gravitat sobre els repobladors de la contrada augmentava les possibilitats de seguretat i d'estabilitat de la gent que s'hi establia. I ja no valia la pena d'enfilar-se als penyals de la fortalesa d'Olèrdola si es podia viure en pau i tranquil·litat a les bones terres de la plana penedesenca, on, com ja s'ha dit, de temps abans s'havia format un poblament dispers.
D'altra banda, els comtes de Barcelona havien readquirit terres i cases a fi d'establir-se en llocs de particular importància, sobretot després de la restauració de Tarragona, quan la Calçada Franca havia deixat de ser un cul-de-sac per a convertir-se en una via comercial de primer ordre. I així fou com de les antigues caseries formades molts decennis abans entorn de Santa Digna, Fontallada i Torre Deià, emparant-se en les no menys antigues franqueses del Penedès, sorgí, per creixement natural, la vila de Vilafranca.
Quan?. En tot cas sembla que després de l'any 1108. El que fou la mort d'Olèrdola donà vida a Vilafranca i de la seva existència ja se'n parlaria abans de mitjan segle. Hi ha la donació als hospitals d'una casa prop de Vilafranca, el 1148, segons dada que publicà Miret i Sans, seguida, ben de prop, pel primer esment conegut d'un batlle de Vilafranca; <<Petri Berengarii, baiulum comes>>, (1151) i, citació més complerta el 1160. <<Petri berengarii, baiuli de Villa Francha>>, pel mateix temps se'ns diu que Oller de la Rafeguera traspassava a Pere de Villafranca els seus drets al forn de la vila i a tots els forns que s'hi construïssin. Vilafranca, ben jove encara, gaudí de la protecció del comte-rei Alfons el Cast, tal vegada per formar part de la llarga llista de castells i viles donades a la seva muller Sança de Castella, en les esposalles de l'any 1174. Aquest rei, el 1177, donava a l'església de la Santa Creu de Barcelona i al bisbe Bernat la tercera part de les eixides del seu <<mercati de Villafrancha>>. La donació és curiosa, ja que en domini episcopal, a la Granada, feia més d'un segle que hi havia un altre mercat, ja ben conegut i, encara pel 1178 llegim d'un cens de grans que es pagava segons <<quartariam fori Granate>>. En l'avenir, però, Vilafranca serà el mercadal indiscutible i el centre comercial d'una gran rodalia. El 1179 el pa i el vi de la batllia de Vilafranca, que corresponien al comte-rei, eren arrendats a B. de Garubuac pel sots-batlle de Barcelona. Alfons I celebrà cort a Vilafranca el 1188, cort en la qual establí pau i treves.
[modifica] Guerra contra Castella
[[]][[]][[]][[]][[]]
[modifica] Demografia
| Entitat de població | Habitants |
|---|---|
| Avinyonet del Penedès | 1.588 |
| Cabanyes, les | 842 |
| Castellet i la Gornal | 2.044 |
| Castellví de la Marca | 1.596 |
| Font-rubí | 1.430 |
| Gelida | 6.151 |
| Granada, la | 1.866 |
| Mediona | 2.251 |
| Olesa de Bonesvalls | 1.556 |
| Olèrdola | 3.280 |
| Pacs del Penedès | 831 |
| Pla del Penedès, el | 891 |
| Pontons | 556 |
| Puigdàlber | 449 |
| Sant Cugat Sesgarrigues | 927 |
| Sant Llorenç d'Hortons | 2.219 |
| Sant Martí Sarroca | 2.997 |
| Sant Pere de Riudebitlles | 2.319 |
| Sant Quintí de Mediona | 2.131 |
| Sant Sadurní d'Anoia | 11.790 |
| Santa Fe del Penedès | 366 |
| Santa Margarida i els Monjos | 6.459 |
| Subirats | 3.008 |
| Torrelavit | 1.275 |
| Torrelles de Foix | 2.307 |
| Vilafranca del Penedès | 36.656 |
| Vilobí del Penedès | 1.071 |
| Font: Municat | |
|
||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) | ||||||||||||||||||
[modifica] Política
| Candidatura | Cap de llista | Vots | Regidors/Consellers | % Vots | |
|---|---|---|---|---|---|
| Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal | Jordi Girona Alaiza | 16.729 | 10 | ||
| Convergència i Unió | Xavier Ramos i Pujol | 15.302 | 10 | ||
| Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal | Jesús Salius i Gumà | 5.096 | 3 | ||
| Partit Popular | Luis Caldenteny Quero | 2.769 | 1 | ||
| Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa - Entesa pel Progrés Municipal | Diego Díez de los Rios Sánchez | 2.221 | 1 | ||
| Candidatura d'Unitat Popular | 1.643 | - | |||
| Altres | 1.708 | - | |||
| Vot en blanc | 1.246 | - | |||
| Total | 47.184 | 25 | |||
[modifica] Vegeu també
- Cuina del Penedès i el Garraf
- Santa Maria de Foix patrona del Penedès.
- Llista de banderes municipals de l'Alt Penedès
[modifica] Referències
- ↑ Fitxer:Ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0609001 GGCC, Alt Penedès: Extensió i límits.
[modifica] Enllaços externs
- Lloc web del consell comarcal
- Informació de la Generalitat de Catalunya
- Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
- Plataforma a favor de la creació d'una Vegueria per a la regió del Penedès
- Foto panoràmica
- Font,M.; Piñol,A.(2008): El Penedès. Geografia, paisatge i patrimoni.
|
|||||||
