València
|
|||||
| Localització | |||||
  Ciutat de València
|
|||||
| Municipi de la Comarca de València | |||||
 |
|||||
| Estat • CCAA • Província • Comarca • Partit judicial |
Espanya Comunitat Valenciana Província de València Comarca de València València |
||||
| Gentilici | Valencià (o valentí) valenciana (o valentina) |
||||
| Predom. ling. | Valencià | ||||
| Pressupost | 771.849.968,15 € | ||||
| Superfície | 134,4 km² | ||||
| Altitud | 13 msnm | ||||
| Població (2009[1]) • Densitat |
814.208 hab. 6.058,1 hab/km² |
||||
| Coordenades | (i) | ||||
| Distàncies | 365 km de Barcelona 179 km de Alacant |
||||
| Organització Nuclis • Batllessa: |
15 Rita Barberà i Nolla (PP) |
||||
| Codi postal | 46000-46099 |
||||
| Festes majors | Falles de Sant Josep Sant Vicent Màrtir (patró) MdD dels Desemparats (patrona) |
||||
| Web | |||||
.svg)
La ciutat de València és la capital del País Valencià, així com de la província i de la comarca homònimes. És també coneguda com el Cap i Casal i com la Capital del Túria, riu al costat del qual se situa. Es fundà com Valentia Edetanorum a l'any 138 aC. Fou destruïda en temps de la República Romana i reconstruïda en temps de l'imperi Romà; quasi abandonada a l'Alta Edat Mitjana i reviscolada a partir del segle XI amb els àrabs. L'actual València és hereva directa del Regne de València fundat per Jaume I en 1238.
Encara que es va fundar a certa distància de la mar, hui està unida i posseix un dels ports més importants de la conca mediterrània occidental, juntament amb els de Barcelona, Marsella i Gènova. La seua economia es basa en les seues funcions administratives i de serveis, i en ser centre logístic (port, fira de mostres, aeroport de Manises) per a la indústria regional (moble, taulell, tèxtil, construcció, entre altres). Durant els darrers anys ha esdevingut una destinació turística notable, gràcies a la recuperació parcial de Ciutat Vella, la construcció de la Ciutat de les Arts i de les Ciències i la celebració de l'America's Cup.
Compta amb 807.200 habitants, segons el padró de l'INE del 2009. L'Àrea Metropolitana de València, que engloba tota la comarca de l'Horta, i una part del Camp de Morvedre, Camp de Túria, Ribera Alta i Ribera Baixa, suma més de 1.750.000 habitants, per la qual cosa ocupa el tercer lloc al conjunt d'Espanya, després de les de Madrid i Barcelona.
Taula de continguts |
[modifica] Geografia
La ciutat de València es troba a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, sobre la gran plana al·luvial que formen els rius Xúquer i Túria, a la vora del qual es troba la ciutat, allunyada de les muntanyes. El tossalet del Puig es troba a uns 12 km al nord de la ciutat i uns quilòmetres més enllà cap al nord-oest es troba la Serra Calderona, principal estrep muntanyenc prop de la ciutat, que també és el seu pulmó verd.
.PNG)
La ciutat antiga és a la vora del riu, a uns quatre quilòmetres de la mar, on antigament només n'hi havia el Grau de València, que ara és unit a la ciutat i forma part del districte conegut com Poblats Marítims. La raó perquè la ciutat es fundà lluny de la costa és que en temps dels romans encara era un aiguamoll, amb una costa baixa i arenosa, com en quasi tot el Golf de València. Al Sud de la ciutat hi ha l'Albufera de València, un llac d'aigua dolça a vora mar i separada d'aquesta per una restinga, que es nodreix de nombrosos aqüífers i de les aportacions del barranc de Xiva, que hui dia és un parc natural.
[modifica] Clima
La Ciutat de València posseix un clima típicament mediterrani. Es caracteritza per un clima suau, amb una temperatura mitjana anual superior als 17°C. Els estius són càlids i els hiverns molt moderats. Durant els mesos hivernals la temperatura no sol estar per davall dels 10°C. Les precipitacions són discretes, de 454 mm a l'any, i presenten el clàssic mínim estival mediterrani, amb dos màxims, un a la tardor (gota freda) i un altre a l'acabament de l'hivern i començament de la primavera.
| Paràmetres | I | II | III | IV | V | VI | VII | VIII | IX | X | XI | XII | Anual |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Temperatures mitjanes, ºС | 10,9 | 11,6 | 13,4 | 15,1 | 18,3 | 21,5 | 24,4 | 24,8 | 22,7 | 18,7 | 14,4 | 11,7 | 17,4 |
| Pluja, mm | 32,3 | 30,2 | 33,8 | 35,2 | 34,,8 | 22,4 | 8,6 | 14,8 | 63,8 | 96,3 | 53,5 | 41,5 | 468,7 |
[modifica] Història
- Article principal: Història de València
[modifica] La Valentia romana
La Ciutat de València fou fundada l'any 138 aC amb el nom de Valentia pel cònsol romà Dècim Juni Brut. La ciutat s'emplaçà sobre una de les illes que formava el riu Túria en la seua pantanosa desembocadura, en una gran plana al·luvial en els extrems de la qual hi havia els principals assentaments preromans (ibèrics): Arse o Saguntum (Sagunt) al nord-est, Edeta (Llíria) al nord-oest i Saetabis (Xàtiva) al sud. Tots tres s'emplaçaven sobre un tossal defensiu, mentre que Valentia es fundà al bell mig del pla.
Les possibilitats d'aprofitament d'esta plana degueren condicionar l'elecció d'este emplaçament. En esta època de la Roma republicana la ciutat de València no era la principal ciutat de l'actual País Valencià (Saguntum i Illici eren, sens dubte, més importants), però sí que era un nucli agrari notable, que arribà a canalitzar les aigües per a reg, i a encunyar moneda pròpia, on l'emblema de la ciutat ja era la cornucòpia o corn de l'abundància.
L'any 75 aC fou destruïda a la guerra entre Pompeu i Sertori, i fou abandonada durant uns 50 anys. Al segle I, la Ciutat de València ja havia recuperat la població, i es començaren a construir grans obres d'infraestructura. Al segle III inicià una altra època de decadència, com a la resta de l'imperi Romà. Amb la seua caiguda, la ciutat fou ocupada pels visigots i formà part de diversos regnes peninsulars.
[modifica] L'Islam
L'etapa immediatament posterior a la conquesta musulmana de l'any 711 constituïx un període fosc, del qual no es té gaire referències. La ciutat havia d'estar molt despoblada; de fet, a banda de Balansiya, la ciutat rebé durant uns segles el nom de Medina al-Turab, que vol dir ciutat del fang o de la pols, per l'estat d'abandonament en què es trobava. Durant l'emirat de Còrdova Abd allah al-Balansi exercí una mena de govern autònom sobre l'àrea valenciana, però més enllà dels fets polítics, la qüestió veritablement transcendent és l'entrada dins l'òrbita de l'Islam de la ciutat, que en poc de temps canvià de llengua, religió i costums.
El major auge de la ciutat començà amb els regnes de taifes (x.XI), un dels quals el de Balansiya. La ciutat cresquè, i en temps d'Abd al-Aziz s'hi edificà una nova muralla (s.XI), de la qual encara es conserven restes per tot Ciutat Vella. A la darreria del segle XI el Cid, un mercenari de fortuna, entrà a València, la qual estigué en mans de les tropes cristianes de 1094 a 1102. A la seua marxa, els almoràvits ocuparen la ciutat i hi restauraren el culte musulmà i un governador al capdavant. Poc després de la seua mort, els almoràvits recuperaren la ciutat. El 1171 València passà a ser de dominació almohade.
[modifica] Conquesta i Segle d'Or
L'entrada a la Ciutat de València del rei catalano-aragonés Jaume I, el 9 d'octubre de 1238, posà fi a cinc segles de cultura musulmana, però esta deixà una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencians.
Després de la victòria cristiana, la població musulmana fou expulsada i la ciutat repartida entre aquells que havien participat en la conquesta, principalment de Lleida. Jaume I atorgà a la ciutat unes noves lleis, els Furs, que anys després foren extensives a tot el Regne de València. Començava així una nova etapa, de la mà d'una nova societat i d'una nova llengua, que establí les bases del Poble valencià tal com el coneixem hui.
Durant el segle XIV la ciutat patí la pesta negra (1348), la guerra de la Unió (revolta ciutadana contra els excessos de la monarquia) i la guerra contra Castella, que obligà a alçar molt de pressa una nova muralla per tal de contenir, per dues vegades (1363 i 1364) l'atac castellà. La convivència entre les tres comunitats, cristiana, jueva i musulmana, que ocupaven la ciutat, fou conflictiva al llarg de tota l'Edat Mitjana. La jueria fou assaltada el 1391 i la moreria el 1456.
A l'acabament del segle XIV, la mort sense descendents de Martí l'Humà desembocà en el Compromís de Casp i l'entronització dels Trastàmara en la Corona d'Aragó. En la sentència van jugar un destacat paper els germans Ferrer, Bonifaci i Vicent, ambdós valencians.
Al segle XV València visqué una etapa de gran desenvolupament econòmic i de gran influència política. Es creà la Taula de Canvis i Depòsits, una banca municipal en suport de les operacions comercials, la indústria local —que tenia els teixits al capdavant— aconseguí un gran desenvolupament, i la ciutat esdevingué un empori comercial al qual acudien mercaders de totes les parts d'Europa. A l'acabament del segle es construí la Llotja de la Seda, centre de transaccions i un vertader temple del comerç.
Aquest auge econòmic té el seu reflex als plànols artístic i cultural. S'aixecaren alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com ara les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), el Micalet o la capella dels Reis del convent de Sant Doménec. En pintura i escultura es deixen sentir les tendències flamenques i italianes en artistes com Lluís Dalmau, Gonçal Peris o Damià Forment. En literatura, sota la protecció d'Alfons el Magnànim florixen autors com ara Ausiàs March, Roïç de Corella, Isabel de Villena o Joanot Martorell, que escrigué la prestigiosa novel·la Tirant lo Blanc. Este fou en definitiva el segle d'or de la literatura valenciana.
Pel que fa a la influència política, arribà fins al punt que les dues úniques vegades que un bisbe hispànic ha arribat a papa ha estat amb dos bisbes de València: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI.
[modifica] L'Imperi Espanyol
Arran del descobriment d'Amèrica, l'economia europea començà a bascular envers l'Atlàntic, en detriment de la Mediterrània. Malgrat la unió dinàstica amb Castella, la conquesta i explotació d'Amèrica era una tasca exclusiva de Castella, i els valencians -com els catalans, aragonesos i mallorquins- en tenien vedada la participació. Front esta situació, València entrà en una aguda crisi econòmica, que es manifestà ràpid amb la revolta de les Germanies (1519–1522), un moviment de menestrals i poble menut contra l'oligarquia urbana, i de camperols de classe baixa contra els terratinents i els seus súbdits moriscs. Aquesta revolta acabà amb una cruel repressió per als cabdills agermanats per part de la virreina Germana de Foix i suposà l'acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic de Carles I.
La crisi s'accentuà durant el segle XVII amb l'expulsió dels moriscs el 1609, els quals suposaven quasi un terç de tota la població del regne. La decadència de la ciutat i regne tocà fons amb la Guerra de Successió Espanyola del 1702 al 1709 que significà la fi de la independència política i jurídica del Regne de València, en derogar Felip V els Furs de València. El 2007 es compliren els 300 anys de la decisiva derrota a la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707. En record d'esta data cada 25 d'abril se celebra oficialment el dia de les llibertats nacionals valencianes.
[modifica] Els Borbons
Amb la nova planta, és a dir, l'abolició dels furs valencians i l'acomodament del Regne i de la seua capital a les lleis i costums de Castella, els càrrecs del govern municipal deixaren de ser electius per passar a ser de designació directa del monarca, ocupats sovint per aristòcrates forans.
València s'hagué d'acostumar a ser una ciutat ocupada, amb presència de tropes aquarterades a la Ciutadella, al costat del convent de Sant Domènec, però també en altres edificis, com ara la mateixa Llotja, que fou caserna fins a 1762.
En l'àmbit econòmic, el segle XVIII fou de recuperació gràcies a la manufactura de teixits de seda i altres activitats industrials, com la taulelleria.
El XVIII fou el segle de les idees i la il·lustració, que trobà a València un ressò en personatges com Gregori Maians o Pérez Bayer, que mantenien correspondència amb els destacats pensadors francesos o alemanys del moment. En este ambient d'exaltació de les idees nasqué el 1776 la Societat Econòmica d'Amics del País, introductora de nombroses millores en l'agricultura i la indústria i promotora de diverses institucions econòmiques, cíviques i culturals.
soton.png)
El segle XIX s'enceta amb la invasió napoleònica, contra la qual el Poble valencià s'alçà en armes el 23 de maig de 1808, arengat per personatges com ara el Palleter. Els amotinats prengueren la Ciutadella, i l'atac del 28 de juny del general napoleònic Moncey fou refusat. Després el general Suchet repetí el setge i aconseguí el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després d'intensos bombardeigs. El seu control sobre la ciutat fou breu, perquè al juliol de 1813 hagué d'abandonar-la davant de la retirada de l'exèrcit francès.
Durant la invasió napoleònica, els valencians enviaren els seus representants a les Corts de Cadis, on es redactà una Constitució de caràcter liberal i antisenyorial. El maig de 1814 Ferran VII tornà a la península a través de València, i derogà immediatament la Constitució de Cadis, instaurant de nou un règim absolutista.
Comença una etapa de conflictes entre els absolutistes i els liberals. Al març de 1820, durant el Trienni Liberal (1820-23), el general absolutista Elío fou executat. Durant l'etapa ultraconservadora anomenada Ominosa Dècada (1823-1833) hi hagué una repressió implacable antiliberal a càrrec de les forces de l'Estat i la Inquisició, que executà a València a la seua última víctima l'any 1824, Gaietà Ripoll, un mestre acusat de "deista" i "maçó".
Durant la regència de María Cristina i el govern progressista d'Espartero es liquidà definitivament l'Antic Règim i s'assolí el liberal. La ciutat visqué un clima revolucionari, amb enfrontaments entre liberals i republicans, i amb l'amenaça de les tropes carlines de Cabrera. Durant este període convuls es crearen les províncies (1833), es posà en marxa la desamortització de béns de l'Església (1837) i els seus immobles i terrenys foren adquirits en la seua major part per la burgesia local.
El regnat d'Isabel II constituí una etapa de relativa estabilitat i de creixement per a València, on milloraren substancialment les infraestructures i els serveis d'abastiment d'aigua, pavimentat, gas i transports, alhora que s'hi dugueren a terme importants projectes, com ara el del port.
El 1873 es proclamà la Primera República, en un ambient radicalitzat, que esdevingué la insurrecció cantonalista. El Cantó de València no tinguè el caràcter revolucionari d'altres ciutats com Alcoi, però el govern de Madrid ofegà la rebel·lió mitjançant les armes i sotmeté la ciutat a un intens bombardeig. Després de la fi de la república Alfons XII arribà a València, camí de Madrid, l'11 de gener de 1875, i poc després fou proclamat rei.
La restauració borbònica i l'equilibri entre conservadors i liberals romangué a València fins la concessió del sufragi universal masculí el 1890, a partir del qual el republicanisme, que tenia Vicente Blasco Ibáñez al capdavant, ascendí considerablement fins a convertir-se en la força més votada a la ciutat.
Durant la segona meitat del segle XIX la burgesia -especialment l'agrària, enriquida per la introducció del cultiu de la taronja, però també de l'expansió de la vinya i altres cultius- impulsà el desenvolupament de la ciutat. Este auge econòmic es correspongué amb una lleu renaixença de les tradicions i de la llengua pròpia dels valencians (el català), que havia estat ferotgement bandejada des de temps de Felip V. Cap al 1870 començà a reeixir la Renaixença, un moviment compromés amb la llengua i les tradicions valencianes. A les posicions inicials, pròximes al romanticisme de Teodor Llorente, s'enfrontaren els plantejaments més reivindicatius de Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat.
Des de l'últim quart de segle València començà a créixer de forma decidida. Hom enderrocaren les murades el 1868, obriren les grans vies i urbanitzà l'Eixample. Catorze municipis perifèrics s'annexionaren a la ciutat: Patraix, Beniferri, Russafa, Benimaclet, Orriols, Benimàmet, Borbotó, Mauella, Campanar, Poble Nou de la Mar, Vilanova del Grau, Carpesa, Massarrojos i Benifaraig.
[modifica] Segle XX
A començament del segle XX València era una ciutat industrialitzada. La seda havia desaparegut, però hi havia producció de pells i cuirs, fusta, metal·lúrgia i alimentació, este darrer amb una vessant exportadora, en particular de vins i cítrics. Hi predominava la xicoteta empresa, però cada dia s'introduïa més la mecanització i les grans empreses. La millor expressió d'aquesta dinàmica eren les exposicions regionals, en particular la de 1909, emplaçada al costat de l'Albereda, on es mostraven els avanços de l'agricultura i de la indústria. Entre els edificis més reeixits de l'època cal destacar els d'estil modernista, com ara l'Estació del Nord i els mercats Central i de Colom.
Els obrers, en nombre creixent per la industrialització, començaren a organitzar-se en demanda de millors condicions de vida. El partit republicà de Blasco Ibáñez arreplegà els fruits d'estes reivindicacions i obtinguè un enorme suport popular, governant a l'ajuntament entre 1901 i 1923.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) afectà molt l'economia valenciana, en col·lapsar les exportacions de cítrics. La instauració de la dictadura de Primo de Rivera l'any 1923 frenà durant alguns anys la conflictivitat social, però no apagà la creixent radicalització política. El moviment obrer anà consolidant la seua organització sindical, mentre els sectors conservadors s'aglutinaven entorn la Dreta Regional Valenciana.
La República (1931-1939) obrí les vies democràtiques de participació i incrementà la politització dels ciutadans, especialment amb l'ascens del front conservador al poder al 1933. Este clima marcà les eleccions de 1936, guanyades pel Front Popular, la qual cosa promoguè el fervor de les classes populars. L'alçament militar del 18 de juliol no triomfà a València. Durant uns mesos hi haguè un ambient revolucionari, gradualment neutralitzat des del govern. La marxa de la contesa bèl·lica aconsellà traslladar la capital de la República a València al novembre de 1937: el govern s'instal·là al palau de Benicarló, i els ministeris ocuparen diversos palaus. La ciutat fou intensament bombardejada per aire i per mar, la qual cosa portà a la construcció de més de dos-cents refugis per a protegir la població. El 30 de març de 1939 València es rendí i les tropes sublevades van fer la seua entrada.
Amb la dictadura es prohibiren els partits polítics i s'inicià una severa repressió ideològica i cultural, encapçalada per l'Església. L'autarquia econòmica provocà una profunda crisi i el desabastiment dels mercats: els racionaments i l'estraperlo s'imposaren durant més d'una dècada. Els franquistes silenciaren les catastròfiques conseqüències de la riuada de 1949, amb desenes de morts, però no es poguè fer el mateix amb la encara més tràgica riuada de 1957, quan el riu Túria es desbordà, causant la mort de molts valencians (81 oficialment, la xifra real no se'n sap). Per tal d'evitar noves catàstrofes, anys després el riu es desvià per un nou llit (Pla Sud). El riu vell del Túria s'abandonà durant anys. Els alcaldes franquistes proposaren fer-hi una autopista, opció que finalment es descartà (gràcies a l'adveniment de la democràcia i a les protestes veïnals), obrint pas al seu ús com a parc municipal (vegeu Jardí del Túria).
Al començament dels seixanta s'encetà la recuperació econòmica i València visquè un espectacular creixement demogràfic a causa de la immigració i l'execució d'importants obres urbanístiques i d'infraestructures.
Amb l'arribada de la democràcia a Espanya, València es constituí com la capital del País Valencià amb el Consell Preautonòmic al 1977 i assolí cert grau d'autogovern. Això no obstant, la nit del 23 de febrer de 1981 hi haguè una temptativa colpista que, des de València, encapçalà Milans del Bosch, afortunadament fracassada. La democràcia propicià la recuperació de la llengua i la cultura valenciana, encara que no es poguè evitar certa crispació social entorn dels símbols (conegut com la Batalla de València).
L'Estatut es posà en marxa el 1982 i a València s'instal·là la Generalitat Valenciana i tots els òrgans de govern del País. Durant els primers 25 anys de democràcia, València ha canviat significativament. Destaquen com a obres emblemàtiques el Jardí del Túria (ajardinament del vell llit del Túria), el Palau de la Música o el de Congressos, el Metro, i la nova Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava, a banda del MUVIM i l'IVAM. Gràcies a aquestes fites i a la progressiva rehabilitació de la Ciutat Vella cada dia la ciutat atrau més i més turisme.
[modifica] Administració
| Legislatura | Nom de l'alcalde/essa | Partit polític |
|---|---|---|
| 1979-1983 | ||
| 1983-1987 |
Ricard Pérez Casado
|
|
| 1987-1991 |
Ricard Pérez Casado |
|
| 1991-1995 | ||
| 1995-1999 |
Rita Barberà Nolla
|
|
| 1999-2003 |
Rita Barberà Nolla
|
|
| 2003-2007 |
Rita Barberà Nolla
|
|
| 2007-2011 |
Rita Barberà Nolla
|
[modifica] Població
La ciutat de València compta el 2009 amb un total de 814.208 habitants, segons dades de l'INE, i és el centre d'una extensa àrea metropolitana que supera amb escreix el milió i mig d'habitants. Representa cap al 18% de la població valenciana.
Al llarg del segle XX la ciutat ha multiplicat per tres i mig la seua població inicial, sent els períodes de màxim creixement demogràfic els anys 1930-1940 i la dècada dels seixanta. Els anys noranta han sigut anys d'estabilitat demogràfica per efecte de la caiguda dels moviments migratoris, que foren el factor fonamental de creiximent dels anys anteriors, i per la reducció de la natalitat. En els últims anys les fortes corrents migratòries exteriors estan provocant de nou una dinàmica demogràfica positiva.
El progressiu augment de l'esperança de vida i la reducció de la fecunditat s'han reflectit en una piràmide d'edats que s'estreny en la seua base i s'eixampla en la part superior, amb un pes creixent de les generacions de més edat. No obstant això, la població de la ciutat continua sent relativament jove, amb un 25% dels seus efectius en les generacions de 15 a 29 anys i un 29% en les de 30 a 49 anys.
[modifica] Distribució de la població de València per districtes i barris
_01.jpg)
Dades de 2007 de l'Ajuntament de València [2]
- Ciutat Vella: 25.368 habitants.
- l'Eixample: 44.127 habitants.
-
- Russafa: 24.937.
- el Pla del Remei: 7.071.
- Gran Via: 12.119.
- Extramurs: 50.076 habitants.
-
- el Botànic: 6.499.
- la Roqueta: 4.668.
- la Petxina: 15.479.
- Arrancapins: 23.430.
- Campanar: 34.763 habitants.
-
- Campanar (barri): 12.149.
- Tendetes: 5.600.
- el Calvari: 5.174.
- Sant Pau: 11.840.
- La Saïdia: 49.320 habitants.
-
- Marxalenes: 11.423.
- Morvedre: 10.535.
- Trinitat: 8.256.
- Tormos: 8.960.
- Sant Antoni: 10.146.
- El Pla del Real: 31.369 habitants.
-
- Exposició: 6.945.
- Mestalla: 14.917.
- Jaume Roig: 7.832
- Ciutat Universitària: 2.675.
- L'Olivereta: 50.177 habitants.
-
- Nou Moles: 26.874.
- Soternes: 5.132.
- Tres Forques: 9.331.
- la Fontsanta: 3.669.
- la Llum: 5.171.
- Patraix: 58.401 habitants.
-
- Patraix: 25.429.
- Sant Isidre: 10.002.
- Vara de Quart: 10.916.
- Safranar: 8.641.
- Favara: 3.413.
- Jesús: 53.693 habitants.
-
- la Raïosa: 15.718.
- l'Hort de Senabre: 17.662.
- la Creu Coberta: 6.485.
- Sant Marcel·lí: 10.274.
- Camí Real: 3.554.
- Quatre Carreres: 74.556 habitants.
-
- Montolivet: 19.969.
- En Corts: 12.229.
- Malilla: 22.762.
- la Font de Sant Lluís: 3.086.
- Na Rovella: 8.825.
- la Punta: 2.123.
- Ciutat de les Arts i les Ciències: 5.562.
- Poblats Marítims: 58.859 habitants.
-
- el Grau: 9.396.
- el Cabanyal i el Canyamelar: 20.515.
- la Malva-rosa: 14.044.
- Beteró: 8.430.
- Natzaret: 6.474.
- Camins al Grau: 63.367 habitants.
-
- Aiora 25.594.
- Albors 9.001.
- la Creu del Grau 15.019.
- Camí Fondo 4.608.
- Penya-roja 9.145.
- Algirós: 40.803 habitants.
-
- l'Illa Perduda: 9.553.
- Ciutat Jardí: 13.433.
- l'Amistat: 8.017.
- la Vega Baixa: 6.226.
- la Carrasca: 3.574.
- Benimaclet: 30.448 habitants.
-
- Benimaclet (barri): 24.673.
- Camí de Vera: 5.775.
- Rascanya: 51.933 habitants.
-
- els Orriols: 17.528.
- Torrefiel: 26.103.
- Sant Llorenç: 8.302.
- Benicalap: 42.843 habitants.
-
- Benicalap (barri): 36.317.
- Ciutat de l'Artista Faller: 6.526.
- Pobles del Nord: 6.271 habitants.
-
- Benifaraig: 964.
- Poble Nou: 1.027.
- Carpesa: 1.268.
- Cases de Bàrcena: 397.
- Mauella: 60
- Massarrojos: 1.787.
- Borbotó: 768.
- Pobles de l'Oest: 13.905 habitants.
- Pobles del Sud: 20.387 habitants.
-
- el Forn d'Alcedo: 1.330.
- el Castellar-l'Oliveral: 7.046.
- Pinedo: 2.515.
- el Saler: 1.637.
- el Palmar: 786.
- el Perellonet: 1.613.
- la Torre: 5.051.
- Faitanar: 409.
Total València ciutat: 800.666 habitants.
[modifica] Activitats econòmiques
Els romans la fundaren en un pantà durant el segle II a. C. i dessecaren part de les seues terres i les posaren en reg, faena que continuaren els àrabs a partir del segle VIII, i els cristians després de la conquesta jaumina, en el segle XIII. Fins al segle XIV fou un centre bàsicament agrari i d'intercanvi de productes agrícoles, i la seua horta era famosa per la seua alta productivitat.
A partir del segle XIV i sobretot XV començà a destacar poderosament la indústria sedera de València, que fou la més important a la ciutat fins al segle XIX, i que donà nom a un dels seus barris: el de Velluters.
En l'actualitat la ciutat de València és, fonamentalment, una àrea de serveis, la influència de la qual està molt mes enllà dels límits del seu terme municipal. Actualment la població ocupada en el sector serveis és el 73,2% del total, amb un gran pes de les activitats de demanda final, del comerç detallista i majorista, dels serveis especialitzats a empreses i d'activitats professionals.
No obstant la ciutat manté una base industrial important, amb un percentatge de població ocupada del 14,2%, formada per petites i mitjanes empreses entre els quals destaquen els sectors de paper i arts gràfiques, de fusta i moble, de productes metàl·lics i de calçat i confecció.
L'economia de la ciutat ha tingut durant els últims anys una dinàmica positiva que es veu reflectida en les xifres de desocupació registrada, de matriculació de vehicles, o de llicències de construcció. El seu dinamisme com a centre econòmic i com a lloc de referència per a múltiples activitats econòmiques és reflecteix també en la puixança d'institucions claus per al desenvolupament econòmic com la Fira de València, la Borsa, el Palau de Congressos, les seues Universitats, tant la de València, com la politècnica i, sobretot el port.
Cal destacar el paper del port per a l'economia de la ciutat. A principis del 2006 era el primer port espanyol en trànsit de contenidors i es troba entre els 10 primers d'Europa quant a trànsit de mercaderies.[3] El Port de València alberga també la Valencia Superyacht Marina, la Marina Reial Joan Carles I i el Port America's Cup.
A més, el port manté un trànsit regular de passatgers entre València, les Illes Balears i Itàlia i un emergent mercar de creuers que en 2005 enregistrà 110 escales i 106.502 passatgers. Per donar suport a aquest nivell d'activitat, el port de València disposa d'instal·lacions amb equipament competitiu en una superfície d'unes 600 hectàrees amb més de 12.000 metres linials de moll dels quals 4.000 tenen calats iguals o superiors als 14 metres. És per tot això que el port de València juga un paper rellevant en l'economia local: s'estima que genera directament o indirecta més de 15.000 llocs de treball i activitat per més de 1.100 milions d'euros.
València compta també amb importants institucions culturals que tenen una importància creixent en el seu desenvolupament: l'IVAM, el Palau de la Música o la Ciutat de les Arts i les Ciències aporten un innegable valor afegit a la ciutat i al seu entorn metropolità com a centre cultural i d'oci.
D'altra banda les activitats agràries, fins i tot tenint una importància relativament menor, perviuen en el terme municipal, amb un total de 3.973 ha., ocupades en la seua major part per cultius d'horta.
[modifica] Museus i monuments
Entre els principals museus, monuments i atractius turístics de la ciutat de València cal esmentar:
.jpg)
[modifica] Festes, tradicions i gastronomia
València és famosa per les Falles, les festes locals del 15 al 19 de març, en honor al seu patró, Sant Josep, encara que són unes festes de tradició pagana. Dins de les festes religioses, també se celebren amb devoció les festes de Sant Vicent Màrtir, també patró de la vila, en Gener, i les de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. En aquesta darrera festivitat es representen en molts llocs de la ciutat els suposats miracles de Sant Vicent, generalment representats per infants.
Una altra festivitat gran en la ciutat és el 9 d'octubre, data que rememora l'entrada de Jaume I a la ciutat. Eixe dia se celebra a la ciutat Sant Donís o, més popularment, la "Mocaorà", quan els homes regalen a les seues parelles (i de dues també a les mares) un mocador que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen les fruites, i també dos figures més grans: la piuleta i el tronador, que representen una antiga prohibició de llançar coets el dia 9 d'octubre per tal de celebrar l'entrada de Jaume I. Per a molts valencians, el 9 d'octubre és considerat el dia dels enamorats. També el nou d'octubre té lloc la popular processó cívica, en la qual una comitiva, conformada per les altes esferes polítiques i socials valencianes, acompanya la Senyera Coronada, tot i ser històricament bandera sols de la ciutat i no del Regne, pel centre antic de la ciutat, visitant llocs com la catedral de València i el palau de la Generalitat. Cada any es designa a una personalitat que serà encarregada de portar la senyera durant tot el recorregut. Una de les peculiaritats d'aquest acte és que la senyera s'ha de baixar(i tornar a pujar, en acabar la processó) del balcó de l'ajuntament en posició completament vertical, mantenint la tradició del Centenar de la Ploma, segons la qual la Reial Senyera Coronada no es pot inclinar front ningú.
Altres festes populars són la Setmana Santa del Cabanyal, la nit de Sant Joan a la platja de la Malva-rosa, els carnestoltes, sent, per exemple, els de Benimaclet molt famosos, i moltes altres activitats relacionades amb les festes falleres.
Dins de la gastronomia, la ciutat ha fet propis els plats més coneguts de la comarca de l'Horta: la paella valenciana, originària de la zona de l'Albufera de València, els bunyols amb xocolate, l'all i pebre, i l'orxata, originària de l'Horta Nord.
Al costat de l'Estació del Nord hi ha el Trinquet de Pelayo, també anomenat la Catedral de l'Escala i corda, una de les modalitats de l'esport autotòcton, la pilota valenciana.
[modifica] Valencians destacats
- Vicent Blasco Ibáñez (escriptor, periodista i polític).
- Gonzalo Badenes Masó.
- Rafael Benedito Vives (músic i director d'orquestra)
- Fernando Bonilla (metge)
- Ricard Maria Carles i Gordó (eclesiàstic)
- Nacho Duato (ballarí).
- Lucía Etxebarria (escriptora)
- María Teresa Fernández de la Vega (política)
- Santiago Grisolía García (bioquímic)
- Joan Lerma (polític).
- Juan José Millás (escriptor)
- Francis Montesinos (dissenyador de moda)
- Ortifus (humorista gràfic)
- Isabel Rey (soprano).
- Jordi Sevilla i Segura (polític).
- Joaquim Sorolla i Bastida (pintor).
[modifica] Ciutats agermanades
[modifica] Referències
[modifica] Enllaços externs
- Web de l'ajuntament de València d'on s'ha extret part de la informació anterior, amb permís.
- Web de Turisme de València
 |
Articles relacionats amb València |
.svg){kind=small}
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||
|
|||||||
|
||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||
