Adolf Hitler és ara mateix motiu d'una exposició a Berlín. La mostra és un repàs de la trajectòria i la fascinació exercida per un personatge que, ens agradi o no, ha marcat la història del segle XX. Hitler podria ser perfectament “el rei de la mediocritat”, com s’autoanomenava el Salieri de la pel·lícula Amadeus, fins que va ascendir de manera vertiginosa i es va fer amb el poder de l'estat i de bona part dels sentiments dels alemanys. Com s'explica, això? Tenint en compte la naturalesa humana i la societat europea en aquells temps, jo no ho trobo ni tan estrany ni tan misteriós. Em fa l'efecte que la mediocritat va esdevenir bogeria, i que la bogeria va entroncar amb els problemes reals de les persones, del país, del dia a dia de l’home del carrer. Després del crack borsari del 29 -una cosa semblant al nostre crack actual-, el món civilitzat es va enfonsar. La modernitat havia xocat violentament, crec jo, contra les antigues convencions socials i contra l'antiga gestió dels recursos. Europa s’havia dividit en dos extrems -marxisme i feixisme- i la misèria i el desconcert general van ser brou de cultiu ideal per a qui va prometre arreglar el país dotant-lo d'infraestructures, empentant la industria automobilística, reduint la pressió fiscal, i, sobretot, lluitant de manera efectiva contra l'elevadíssim atur –per exemple, amb la construcció de les cèlebres autopistes impulsades pels nacionalsocialistes.

Resumint, Hitler va saber acostar-se al poble i solucionar-los els seus problemes reals: al pagès, que vivia de la terra i tenia nous sistemes més ràpids i productius per cultivar-la, o a l'obrer que havia aconseguit feina fent carreteres després de passar gana. A ells tant els era que el Führer ostentés actituds xenòfobes. Això era un mal menor -tothom té defectes, devien pensar encongint-se d'espatlles. Amb el cor a la mà, penso que Hitler era un bon polític.

A Badalona i a Vic hi ha polítics que han sabut acostar-se al poble pel mateix sistema. D'acord que les condicions no són les mateixes que fa vuitanta anys, però, de vegades, quan es tenen problemes i hi ha un senyor –bon polític- que ens ve a veure i ens els soluciona, fem els ulls grossos a les seves propostes  xenòfobes: les prioritats són el que compta, o sigui, poder viure i, si pot ser, poder viure bé.

La meva pregunta és... i els altres polítics? Com és que no opten pel mateix sistema? Com és que, en lloc de tant discursejar i fer-se fotos, no van casa per casa interessant-se pels problemes reals de les persones i miren de solucionar-los, que és, de fet, la feina que ha de fer un polític? Després ens queixem i ens lamentem que els partits xenòfobs guanyin tants adeptes... I jo, sincerament, vist el pa que s’hi dóna, no ho trobo tampoc ni tan estrany ni tan misteriós.