Alatriste no plora

El twitter d’Arturo Pérez Reverte crema. El pare del cinematogràfic capità Alatriste, el periodista que es va passejar per les trinxeres de mig món i, des de fa uns anys, seu a la Real Academia de la Lengua, va insultar el ja ex-ministre Miguel Ángel Moratinos per haver deixat anar unes llàgrimes durant el seu comiat, quan els seus companys de partit el van agrair els anys passats al capdavant del ministeri d’Exteriors. L’home es va emocionar, com a vegades passa amb aquestes coses de la vida, independentment de la professió en qüestió, sigui aquesta la política, l’empresa, el periodisme o el que vostès vulguin. El diccionari de la RAE defineix “llorar” com “sentir vivamente algo”. Serà que, per a un dels seus acadèmics, ser polític i sentir vivament alguna cosa és impropi de la condició de mascle. “Els homes no ploren”, em deien quan era petit i plorava. Perquè quan encara no ets home les llàgrimes fan estralls. Si encara ets un nen, o nena, tant se val, plores perquè les coses et fan mal, estàs trist o tens por. Després, quan et fas gran, les amagues, les llàgrimes. Els humans ploren de la mateixa manera que ho fan molts animals, a diferència del riure, que és exclusiu de la nostra espècie. Pérez Reverte és un home, ell mai no plora. Ni tan sols quan al llarg de les moltes guerres que va relatar com a cronista, quan veia els altres patir, caure ferits, dessagnar-se o morir, abandonats els seus fills a la seva sort, caminant sense rumb pels senders de la misèria, la desgràcia o la maldat. Arturo deu haver vist molts homes plorar. Potser també eren uns merdes. Els ministres no ploren, els herois de les seves novel·les tampoc.