«Cal que ens preparem per al pitjor», deia Bernard Kouchner, i el pitjor, «és la guerra». Aquesta declaració del Ministre d'afers exteriors a propòsit de l'Iran ha suscitat moltes crítiques i ha donat llum a les inflexions de la nova diplomàcia francesa (llegiu l'editorial d’aquest número). S’ha confirmat per damunt de tot que els Estats Units consideraven seriosament una operació militar contra la República islàmica. De fet, malgrat totes les precaucions i declaracions sobre la necessitat de perseverar en la via diplomàtica, la Casa Blanca ja ha iniciat una escalada contra l'Iran autoritzant accions «no letals» dins d'aquest país i ajudant grups independentistes, ja siguin àrabs, kurds, balutxis o azeris. Aquest intervencionisme contrari al dret internacional ha permès als «durs» del règim de reforçar les seves posicions i d'hostilitzar els intel·lectuals i els demòcrates. Tanmateix, a Teheran es creu que és possible obrir un diàleg amb Washington. Caldria, per això, acceptar posar sobre la taula tots els temes del contenciós Estats Units-Iran. I que la Casa Blanca renunciï al seu objectiu de «canvi de règim».

Pel nostre enviat especial SELIG S. HARRISON
Director del programa Àsia del Center for International Policy (Washington) i investigador principal al Wilson International Center for Scholars (Washington).

Aquest mes se celebra a l'Iran, de forma simultània, eleccions municipals i eleccions al Consell dels Guardians. S’obre així una nova fase en l’enfrontament entre conservadors i reformadors al si d'un sistema polític que es resisteix a l'obertura democràtica que pretenen els segons. La crisi amb els Estats Units al voltant de la qüestió nuclear permet reforçar al President Mahmud Ahmadinejad la unitat nacional.

Per ALEXANDRE LEROI-PONANT
Investigador i periodista.

El despertar de l’Iran

El Consell dels Guardians, institució clau de l’Iran dominat pels conservadors, va rebutjar, el 25 de gener, l’esmena del codi electoral votat el mateix dia pel Parlament Reformador. Aquesta decisió confirma la invalidació d’un 45% dels candidats a les eleccions legislatives del 20 de febrer, entre els quals figuren vuitanta diputats reformadors. Però la gran massa d’iranians no sembla apassionar-se per l’enfrontament entre conservadors i reformadors, vint-i-cinc anys després de la Revolució Islàmica.

Per Bernard Hourcade*

La terra tremola sovint a l’Iran, en el sentit propi i en el figurat, però, de sempre, els iranians tant han sabut reconstruir les ciutats esfondrades com la seva societat traumatitzada o la seva vida quotidiana esquinçada. D’ençà de l’estiu del 2003, sembla que s’ha accelerat la història iraniana. No es tracta del canvi de règim tan desitjat per Washington i per molts iranians, ni d’una nova revolució ideològica i social, sinó de l’entrada d’aquest antic país en una nova dinàmica que posa en joc, no solament les elits i les grans potències, sinó també el conjunt dels ciutadans, de les províncies i de la comunitat internacional. Aquest país es desperta, després d’una llarg son molt agitat, sovint carregat de malsons.

L’octubre del 2003, tres esdeveniments importants van demostrar que s’havia girat full: el 10 d’octubre, Shirin Ebadi guanyava el premi Nobel de la pau; el 21, el Govern iranià acceptava les normes internacionals en la qüestió nuclear; i el 27, Renault decidia fer la primera inversió industrial internacional de gran envergadura a l’Iran del 1979 ençà.

Per la nostra enviada especial Wendy Cristianasen*

Com prendran part els joves electors en les eleccions legislatives del 20 de febrer del 2004? A Teheran, el que domina és la desil·lusió cap al sistema polític.

Noushin, 22 anys, és periodista a Tehran Avenue, una web–magazine cultural molt de moda. Tenia 16 anys quan el Sr. Mohammad Khatami va convertir-se en president, el 22 de maig del 1997, va arribar al poder amb 20 dels 30 milions de vots (en un electorat de 33 milions). El moviment de reforma (dovvom-e khordad) es va basar en la societat civil i en el respecte a la legalitat i la llibertat d’expressió. En el transcurs de la seva campanya, el Sr. Khatami va evocar sobretot la necessitat d’unir les aspiracions dels joves i les dones. Els reformistes van guanyar a continuació les eleccions municipals i parlamentàries del 1999 i el 2000, posteriorment les presidencials del juny del 2001 (amb més d’un 77% dels vots).

Des de llavors, subratlla Noushin, realment no ha canviat gaire la situació per als joves de Teheran. “Aquest règim va saber jugar amb els punts vulnerables de tots, com la religió, la por de Déu, la superstició. De l’època dels meus pares, alguns apreciaven la idea de retornar a la tradició, però la majoria pensa que havien obtingut més del que esperaven. En créixer, hem observat les reaccions dels nostres pares i encara ho hem tingut més difícil per distingir el bé del mal. Inconscientment, la gent va començar a rebutjar en bloc la política, que associaven a una mentida enorme. I el que era nou el 1997 ràpidament s’ha convertit en una enutjosa absència de canvi.”