El Blog d´en P. G.

No hem de buscar a Déu, nom hem d’anar a Déu, no ens hem de lligar a Déu, és Déu que ha vingut a buscar-nos, ell s’ha lligat a la persona humana. Ell té per Religio la persona humana

Sovint no tenim gaire clar l’home Jesús de Natzaret, i el Crist, el Déu home. Sovint parlem que Jesús està en nosaltres, lo que és veritat en la seva naturalesa divina, junt amb el Pare i l’Esperit.

Però només en el pa i el vi Jesús amb la seva naturalesa humana glorificada es fa present en nosaltres, en la comunió i només en el temps que triga el pa a ser paït.

Per això no entenc que en els curts moments que tenim per parlar-li, per sentir-lo en nosaltres ens dediquem a cantar frases boniques però no senti les que pot esperar un germà que arriba a casa nostra.

Si el pessebre ens distreu tant de la realitat del Déu etern fet nadó en el temps, del Déu infinit reduït en el volum d’un nadó; i la presència de Jesús en el pa i el vi a una visita sense bes ni abraçada, on és la fe?

P. G.

pregària

Pare, si de les pedres podies fer-ne fills d’Abraham, perquè posem en dubte la concepció especial de Jesús? Ajuda, Pare, la nostra fe contra els embats de la feble raó humana.

Jesús de Natzaret, creiem en tu, posem la nostra fe al teu servei i al de les nostres germanes i germans. Enforteix la nostra fe en la teva presència en el pa i el vi.

Esperit Déu, per la Paraula vas crear l’univers, encara ara en formació. Per la Paraula vas fer d’uns animals la persona humana que té paraules per a dir. Ajuda’ns a explicar la nostra fe.

Déu Amor, perquè ets Trinitat, la Paraula es va poder fer carn com nosaltres, sense morir com a Déu etern i infinit, en un racó de Judea. Accepta’ns en el Regne que Jesús va dur a la terra.

Difícil  d’entendre  la comparació que fa Jesús després de lloar a Joan el Baptista, perquè què és ser petit en el Regne de Déu? No són, en ell,  els petits els més grans ?

Perquè, si el Regne ja està en aquesta terra, encara que Joan fos un profeta del  vell testament, era una persona que ja vivia el Regne que Jesús anunciava, perquè era pobre, era…

Jesús fa conèixer el Regne, però el Regne de Déu ja existia abans de Moisès, abans d’Abraham, des de que hi ha persones humanes en aquesta terra. Sempre hi ha hagut persones vivint les benaurances.

És un privilegi que tenim els coneixedors de les ensenyances de Jesús, és un do que hem acceptat els que intentem seguir-les, però només en les obres, en la nostra vida demostrem ser en el Regne de Déu.

I aleshores no importa ser gran o petit, conegut o desconegut, perquè la pau, la llibertat i l’alegria no tenen preu ni estan només a disposició d’alguns privilegiats per Déu.

P.  G.

pregària

Pare, ajuda’ns a ser conseqüents a la nostre fe; ajuda’ns a viure d’acord amb la fe que hem acceptat i que les germanes i els germans vegin en la nostra conducta el resplendor de la teva mirada.

Jesús de Natzaret, no esperem la teva vinguda. Ja estàs aquí, entre nosaltres sempre que ens reunim per la nostra fe. Ajuda’ns a viure aquesta fe no tan sols en aquestes festes sinó la resta de l’any i en tota la nostra vida.

Esperit, inspiració del Pare i del Fill, guia que Jesús ens ha donat per entendre l’evangeli i la seva vida, ajuda’ns amb la teva força a ser conseqüents amb la nostra fe, i així fer present a teva llum en el món d’avui.

Déu, Amor de Pare, Amor de Mare i Amor de Germà. Ajuda la nostra fe, ajuda’ns a fer-la més eficaç en la nostra forma de pensar, de parlar i d’actuar. Ajuda’ns a ser deixebles de Jesús el pobre, el generòs, disposats a servir a totes les germanes i germans que ens necessitin.

El final d’una PARAULA i el començament de la PARAULA, perquè Jesús és la PARAULA Déu, “Al començament hi havia la Paraula i la Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu ( Jo.1…)”

Joan bateja a qui es confessa, Jesús perdona sense confessió, sense que ni tan sols demanin perdó; Joan no guareix a ningú, però Jesús guareix a qui es troba davant d’ell encara que no ho demani, com al cec de la piscina de Siloè.

Joan és rigidesa i zel, Jesús és compassó i acolliment de tothom; Joan espera a que la gent vagi a ell, Jesús transita per pobles i ciutats perquè, qui vulgui, pugui trobar-lo.

Fins a Joan arriba la religió, la Llei de Moisès i els profetes. Amb Jesús es coneix el Déu Pare sense religió. El Déu que estima, el Déu que vol la vida en plenitud per les seves filles i els seus fills.

La religió va néixer després, amb el temps i en la mesura que els seguidors de Jesús la varen necessitar. Però Jesús és la PARAULA, no la que està escrita ni lo que està ensenyat, tot ha de passar pel sedàs de la VIDA de Jesús..

Amb la seva vida i amb les seves ensenyances, Jesús, anuncia el Regne de Déu i com viure en aquest Regne de pau, germanor i compassió pels dèbils, els malalts, els deixats fora de la societat. ..

P. G.

Pregària

Pare, nostre, del cel. Envia’ns profetes i ajuda’ns a seguir-los. Que ells no parlin en el desert sinó a unes orelles, les nostres, atentes al seu missatge. Ajuda’ns al nostre torn a ser amb la nostra vida anunciadors del Regne.

Jesús, Mestre i germà, volem ser i som seguidors de les teves ensenyances, ajuda’ns a viure-les. Admirem la teva humanitat, ajuda’ns en els nostres esforces a ser persones plenament humanes, a viure en la pau i l’alegria del Regne que ja tenim aquí.

Esperit Déu, Jesús t’ha confiat la Veritat perquè ens l’ensenyis, la podem entendre i captar. Ajuda’ns en la nostra reflexió col·lectiva, perquè sapiguem copsar els signes dels temps i guiar-nos per ells per fer camí cap a la nova Església que esperem.

Amor, Déu Pare, Fill i Esperit. El Déu que ES i en el qual som, vivim, ens estimem i acabarem morint, anima la nostra fe, enforteix la nostra voluntat i acompanya’ns en les alegries i els dolors, en les virtuts i en les febleses, i mantén-nos l’esperança en tota ocasió.

La terra té corda encara per milions d’anys; potser la humanitat ella mateixa retalli la seva durada. El que és cert i proper per a cadascú és el seu final en la seva estada aquí.

Ocupar-se del nostre final pot ser cosa de savis, ocupar-se per el com pot ser cosa de prudents, angoixar-se i preocupar-se del com i del quan és perdre el temps. Esborrar-lo del pensament ja és de necis.

Intentar en tot moment ser útil, alegrar-se amb els que riuen i consolar els qui ploren; acceptar i lluitar sense rendir-se en les adversitats, acompanyar als altres en el camí de la humanització, és preparar aquella exida.

Perquè el que es diu morir només és un canvi de vida, deixar un vestit usat, gastat i arnat, per un nou de trinca, sense necessitat de canvi de lloc, només de situació, perquè vivim en Déu, ara, i continuarem vivint en ell, després.

La fe no ens estalvia dubtes, dolors, entrebancs, malalties, tampoc ens priva d’alegries, de moments de felicitat o d’èxit, de bona salut ni d’amistats sinceres. Però és un consol en el dissort i un afegit en la alegria.

És un pena que en molts, la fe només sigui un pensament difús, sense activitat en la vida de cada dia, amb accions rutinàries els diumenges i oblit de sentit en les festes. Encara que,ben mirat, és que de fe no en tenen.

P. G..

pregària

Pare, entrem en un temps de reflexió i de silenci interior. Ajuda’ns a comprendre i sobre tot a viure aquesta ocasió de penetrar en la profunditat del teu amor, i en la filiació que ens has ofert en Jesús, persona humana com nosaltres.

Jesús de Natzaret, amb el teu mestratge ens sabem filles i fills del Pare, germanes i germans teus, germanes i germans de tota persona humana. Ajuda’ns en el nostre camí personal cap a ser persona en plenitud i a esforçar-nos en ajudar als que tenim a prop.

Esperit Déu, força divina, necessitem la teva ajuda. Esperit Déu, saviesa divina, ensenya’ns el camí de vida que ens condueixi a la plenitud del ser humà, i a la fraternitat universal ensenyada per Jesús de Natzaret el nostre Mestre i guia.

Amor Divi, Pare, Fill i Esperit, accepterm la teva existència, creiem en la teva realitat, malgrat les nostres incerteses, els nostres dubtes i els nostres oblits. Dóna’ns de cultivar aquesta fe que hem acollit, ajuda’ns en la nostra bona voluntat.

      Rei? Rei, qui va fer l’opció pels pobres, pels dissortats, pels privats de participar en la comunitat, els abandonats a les afores, els menyspreats, paries que ningú volia a prop seu?
Algú, amb seny, pot imagiinar-se  Jesús coronat amb una corona que no sigui d’espines, tot i haver ressuscitat a la Vida Plena? Quan  Roma entendrà que Jesús no és ni vol ser Rei ni en aquest món ni en l’altre?
Quan Roma entendrà que el cristianisme no és un imperi, ni tant sols un regnat? El “primus inter pares” de Pere va ser entès per Jesús i els apòstols com una font de poder absolut?
Com pot el papa disposar de tots els temples, de totes les parròquies amb les seves propietats? Quin dret civil o diví ho dictamina? On col·loca l’evangeli d’aquell que no tenia un coixí per reposar-hi el cap?
I, per més vergonya, en mig de la pompa declarar-se pobre perquè, en teoria res no és seu?. Quan l’Església catòlica separarà els béns materials, de la religió i els posarà en mans civils no religioses?

P. G.

pregària

Pare nostre del cel, que ens estimes amb respecte i llibertat, dóna’ns humilitat i esperit de servei.
Jesús, germà nostre rei del pobres, dels dissortats, dels menyspreats i rebutjats de tothom, dóna’ns d’entendre aquest regne teu on la dignitat de tothom es acceptada, i la pau abraça a tots.
Espinosa corona adorna el teu cap, feble ceptre tens a la mà, sofrent entre els sofrents i menyspreats, pobre sense sostre, nu en la creu, ajuda’ns en el nostre camí de vida.
Esperit Déu, dóna’ns a conèixer la realesa humil, confiada i serena del nostre Mestre, i ajuda’ns a entendre el seu exemple i siguir-lo,

ADVENT

Iniciarem, amb l’Advent, un nou any Litúrgic, l’any A en el cicle triennal i en el qual repassarem l’Evangeli de Mateu. L’Advent, malgrat el nom, no és l’anunci d’un adveniment, ni el record .del temps passat. És un crit a la renovació.
És un clam a deixar la rutina, una invitació a SER. Ser plenament persona en les nostres misses, pensant el què diem, sabent el que volem dir i fem amb plena voluntat. A ser deixebles de Jesús estudiant l’evangeli, vivint l’evangeli. Fent de l’amor a l’altre l’eix de la nostra vida.
Advent és interiorització i silenci com la crisàlide esperant l’eclosió de l’Home nou, la persona perfecta que no va tenir lloc en l’esclat de la Resurrecció, sinó en el naixement humil i silenciós de Jesús en un estable.
La comunitat us ofereix dos dissabtes al mes, només dos dissabtes al mes, un espai de reflexió, un espai on aclarir dubtes i aprendre l’evangeli del avui, a viure els signes dels temps amb decisió i enteniment. Perquè som tant pocs a venir-hi? És que tothom és “mestre de la llei”?
Aquest dies hi haurà canvis en els rituals, però si no els reflexionem de què serviran? Si no els completem en la nostra conducta fora del temple, per a què venim? Quants Advents portem a coll amb un resultat pobre? No n’hi a prou de d’estar-hi a gust, cal viure’ls amb intensitat.
A quantes i a quants, veient-els amb la seva distracció dirà, entristit, Jesús “també vosaltres em voleu deixar”? Perquè si l’esperit i el cor no hi estan és que n’estem molt lluny.

Res és permanent en aquesta terra , només la vida mentre en la terra hi hagi possibilitat de vida. Els imperis, les institucions, neixen, creixen i moren en una constant transformació humana.

I l’Església de Roma no s’escapa d’aquesta llei de vida. Jesús va prometre estar amb els seus deixebles fins al final del món i continuarà amb ells mentre n’hi hagi vivint l’evangeli.

Però Jesús no fa fundar l’Església Catòlica Romana. La Institució és estructura humana i com a tal no té la promesa de Jesús. Una altra Església serà per necessitat dels mateixos deixebles de Jesús.

Però no podrà ser si no hi ha focus de fe viva, llocs on el caliu de l’evangeli encara flamegi. Aleshores, “d’aquesta resta” l’evangeli serà anunciat novament, i un poble nou viurà l’evangeli.

La nostra tasca no és resistir, tampoc atacar i enderrocar, sinó de viure amb plenitud i llibertat l’Evangeli, la fraternitat i el servei tal com ho va ensenyar Jesús, el Mestre. Mantenim viu el caliu de la Bona Nova.

P.G

pregària

Déu Amor, tot tu ets renovació constant, amor infinit a més infinit amor perquè l’infinit no està limitat. Amor sempre present, a més amor present perquè l’etern present tampoc nom té límits. Tu, amor diví, ets sempre nou, renovant-te constantment perquè l’amor que s’estanca mort d’inanició.

Jesús de Natzaret, Mestre i germà nostre, dóna’ns l’Esperit. Dóna l’Esperit de renovació a la nostra comunitat perquè en el camí de renovació que està fent no s’hi aturi, no perdi l’esperit que l’anima, no es cansi i no caigui en la temptació de la rutina.

Esperit Déu, ajuda’ns a veure-hi clar, a trobar el camí just en la renovació constant, sense marrades, sense cansament. I si per feblesa, en algun moment la comunitat té por de parlar, o d’actuar, o tingui la temptació de tornar enrere ajuda-la amb tota la teva força

Déu, amor trinitari, U en la diversitat, mira’ns amb amor, dóna’ns la reva gràcia que més força, constància i renovació permanent.        .

Em reconforta pensar que aquell nen que una nit del setembre del 1919 va néixer i passant de nen a noi i de jove a adult, ha arribat a ancià a l’altra banda de la porta continuaré viu.

Que de transformació en transformació, de millora a millora en aquesta vida, continuaré el meu creixement en coneixement cap a la VERITAT sencera en una escalda cap a l’infinit en l’amor i la llibertat plena

Que a l’altra banda no hi ha el buit, sinó el mateix infinit de Déu en el qual ara visc i sóc. Quina importància tenen per a mi el COM i el ON, si em retrobaré amb els que he estimat en el temps?

Déu no crea perquè sí, sinó perquè sigui, perquè perduri. L’energia que forma el món no mort només se transforma una i una altra vegada en un reciclar permanent.

Quin gran consol és, per a mi, pensar que el Déu en qui crec, és Déu de vius, com assegura Jesús! En Déu tot és vida, tot és permanència perquè ell ÉS, ni més ni menys, i no m’importa ni el COM ni el ON.

P. G.

pregària

Pare del cel ajuda’ns a ser fecunds en amistat i servei mentre vivim en aquest món. Ajuda’ns a proclamar el teu amor i fer-lo conèixer amb la nostra conducta, dóna’ns l’Esperit perquè ens guiï en el camí de l’evangeli fins a la porta del cel nou i la terra nova.

Jesús de Natzaret, tu ens has ensenyat el camí cap a la felicitat relativa en aquest món, per la humilitat, l’amor i el servei. Ajuda’ns a ser fidels i constants seguint aquest camí traçat per tu i que ens conduirà directament a l’ample camí que s’obrirà rera en nostre últim sospir.

Esperit Déu, força divina que el Pare ha posat al nostre abast ajuda’ns a caminar en la humilitat i en l’amor i servei al les germanes i germans. Ajuda’ns a la total disponibilitat i dóna’ns força, constància i voluntat en les dificultats que trobem en el servei.

Déu, Trinitat de persones, unitat en l’amor naturalesa divina, acompanya’ns sempre en la vida d’estimació a les germanes i germans. T’ho demanem Déu amor.

.Per això Jesús troba . No està a l’espera dels malalts, dels leprosos, dels “pecadors”. Ell va caminant pels camins de Galilea, de Samaria o de Judea. Dóna ocasió a que el trobin els qui també busquen.

És en el “caminar mentre tenim llum” que hi ha possibilitat de renovació, de conversió. És un clam universal que el món va pel mal camí, que l’Església catòlica va a la baixa…

Però, què fem? Jo què faig? N’hi prou que em converteixi, que millori la meva conducta, que profunditzi la meva fe? Jo crec en el “cos místic de Crist” i que tota millora en mi repercuteix en tots, però…

Si formo part d’una comunitat, d’un poble, de l’Església, Puc, tinc dret, a desentendre’m dels altres? Tinc dret a fer la meva via personal sense unir-me als qui busquen, als qui hi posem l’esforç i la suor?

El retorn de l’Església a l’evangeli no vindrà per l’acció de Roma, ni dels qui manen, vindrà quan el poble ras, els rectors del “rostoll” i els cristians “d’anar a peu” estaran esdevenint missatgers, perquè viuen la Bona Nova.

Tot canvi fa por; por als de dalt, por als del mig, por al de baix. Uns perquè temen perdre poder, els últims de perdre la seguretat que dóna la rutina. Si Jesús s’hagués amollat a l’establert, encara estaríem al Sinaí.

L’evangeli més que un camí traçat, és un estímul a fer camí, a inventar-se’l si cal..

P. G.

Pregària

Pare, en Jesús tothom està cridat a la salvació, tothom és filla teva o fill teu, per això sempre estàs disposat a ensenyar-ne el camí. Esperes sempre a qualsevol filla i fill teu per rebre’l a casa tava. No ets tu qui hi vas, sinó que som nosaltres els que hem de fer el camí de l’amor.

Senyor, Tu et fas proper, ets tu que sovint va a buscar al feble a punt de caure, al qui ja ha caigut, al que està desorientat. Al seu primer intent ja l’aculls braços oberts. Ensenya’na a tenir aquesta magnanimitat, aquesta disposició envers totes les germanes i tots els germans

Jesús de Natzaret, germà nostre, germà de tota dona i de tot home, ajuda’ns a sentir-nos germanes i germans, ajuda’ns a comportar-nos com a germanes i germans que s’estimen. Ajuda’ns a viure el respecte que tu tenies als febles, als pobres, als menypreats

Esperit Déu, Saviesa divina, amor que Déu ha posat en tot cor humà; ensenya’ns a estimar, a servir amb respecte i humilitat les nostres germanes i germans. Ajuda’ns a formar comunitat de fe i d’amistat, on la diversitat uneix i les diferències instrueixen. Vine Esperit Déu.

Esglésies en els pobles, catedrals en les ciutats, romàniques, barroques, gòtiques, petites o grandioses, totes eren lloc on recollir-se  i de defensa, atalaies per veure-hi lluny, punt de referencia del caminant.

El cristianisme es va estendre sense sacerdots i sense temples. Pares o mares dirigien les pregàries i celebraven la fracció del pa en les cases amb companyia de la mainada i d’amics.

Potser el catòlics acabaran, amb el temps, sense sacerdots, però no sense uns sostres, on reunir-se en comunitat per celebrar la seva fe, cantar al Pare Déu, partir el pa  i sortir enfortits a viure la Bona nova.

Un signe dels temps actuals és l’ecumenisme, la necessitat d’apropament, d’unió en la diversitat. Un moviment començat abans del Concili però proposat i valorat en el Vaticà II.

En aquesta comunitat de Poblenou, ens trobem gent d’altres  parròquies,  de llengües diferents i tarannà variat. En certa manera ja som ecumènics. Però també hauríem de fer ecumenisme.

Treballar en unió amb d’altres parròquies, guardant, cadascuna, el seu tarannà, la seva especificitat, però caminant vers una meta comuna, és fer ecumenisme del bo, és fer camí cap a la unitat en la diversitat

Si unes poques parròquies no podem unir-nos, treballar junts, com podem esperar una Església unida i en camí cap l’ecumenisme universal, entre tots els cristians?
P. G.

Pregària

Pare, Tu que ets amor, toleres amb paciència a les teves criatures, els seus desamors, les seves disputes. Les teves filles i els teus fills, es rebutgen com a germans, uns s’imposen sobre d’altres, fan a uns rics a d’altres pobres. Dóna’ns paciència i esperança, Pare del cal.

Jesús, germà, ens tens manat que ens estimem, ens has ensenyat com viure estimant. En la teva humilitat ens has demostrat la grandesa de la persona humana, amb la teva sol·licitat pels més petits i menyspreats el valor de la petitesa en el cor, en la ment, reconeixent la nostra realitat

Ensenya’ns, Senyor, que tota persona és temple de Déu, que és en la persona on et podem trobar, en ella et podem servir, en ella et podem estimar, en ella fer la teva voluntat i complir la teva llei universal, gravada en tot cor humà; la llei del amor, la llei que ens cal complir.

Esperit Déu, acompanya’ns en el camí cap a la unitat en el seguiment de l’evangeli, en la nostra confrontació amb el món del consumisme, en la lluita per el Regne de Déu, dins nostre i a l’entorn nostre. Ajuda’ns a ser comunitat humil i activa vivint en l’amor

Pregunta rara i que sembla no venir a compte de la paràbola acabada de explicar, ni a la recomanació de pregar. A quina fe se referia ? A qui, potser, ningú creuria?

Cert que la ciència va ocupant espais a la fe. Més cert encara, que molta gent és analfabeta en religió, i quasi tant en ciència. I especialment és crèdula acceptant qualsevol cosa dita, suposadament, per la ciència.

Les religions, i la catòlica no n’és una excepció, en la seva ferma defensa de la “Paraula de Déu” escrita en un context d’ignorància i una cultura molt diferent de l’actual, més que proposar la fe, allunyen de la fe.

Però el que importa a la humanitat, i a Déu mateix, no és tant ni a qui, ni a què la persona creu, sinó el què fa, com i perquè actua. Naixem amb la llei de Déu gravada en el cor, el desig i la necessitat d’estimar i ser estimats.

El manament d’amor de Jesús de Natzaret, és la llei universal, la fe en la persona o que tot home i tota dona poden ser plenament humans, potser, serà l’ultima fe que quedi Però suficient per al Regne de Déu.

P. G..

pregària

Senyor, ensenya’ns a pregar. Recorda’ns que tu ja saps lo que necessitem, però que t’agrada que humilment reconeguem la nostre necessitat, la nostra feblesa, la debilitat de la nostra voluntat. Ensenya’ns que pregar no nés rebaixar-nos sinó reconèixer la teva proximitat.

Pare, ensenya’ns a ser persones humanes en plenitud en la pregària. Persones que confien i saben en qui, persones que saben a qui demanen ajuda, força i coneixement per estimar, per servir, a les germanes i als germans siguin quins siguin siguin com siguin.

Jesús de Natzaret, Mestre i Germà. Ensenya’ns a pregar amb el cor, ensenya’ns a pregar amb l’esperit, ensenya’ns a estar present en la pregària amb tota la nostra personalitat, amb la intel·ligència que pensa el què diu, i el cor que diu lo que l’amor li fa sentir.

Esperit Déu, no et conformis de pregar en nosaltres, prega amb nosaltres, ensenya’ns les paraules que agraden al Pare, els pensaments d’amor i d’amistat que aniran directament als germans i a les germanes gràcies a la unitat del cos místic de Crist que és la humanitat.

Trinitat, Déu únic en la diversitat de persones, ajuda’ns en la nostra diversitat fer unitat en l’amor.