El debat sobre l’existència de Déu
Qualsevol debat sobre l’existència de Déu hauria d’anar forçosament precedit d’un debat sobre el fenomen de la religió. Hauria de marcar un punt d’arribada, i no pas un punt de partença, perquè el sentit de la paraula «déu» —i els seus equivalents en qualsevol llengua— exigeix una reflexió a priori sobre allò que la ment humana li atribueix, tant si és per afirmar-ho, com per negar-ho.
Si més no, aquest ha estat el punt de vista dels grans especialistes en fenomenologia religiosa, entre els quals hi encabiríem Mircea Eliade, Carl G. Jung, i Karl Kerenyi, deixeble del darrer, per anomenar els més coneguts. Tanmateix, aquests autors s’havien mogut en l’àmbit específic dels estudis comparatius i de la psicologia analítica, i no ha estat pràcticament fins a la darrera dècada del segle XX quan la paleontologia ha pres cartes en el joc, amb les seves investigacions sobre el caràcter religiós de les pintures rupestres escampades arreu del planeta. Fidels a la seva hipòtesi de treball, segons la qual la ment humana no ha experimentat cap variació significativa des del paleolític superior — època en què es calcula l’aparició de l’homo sapiens sapiens —, especialistes com els nord-americans Lewis-Williams, Dowson i el francès Clottes [1], han publicat diversos estudis sobre les notables coincidències trobades entre l’art rupestre prehistòric i el que, en èpoques contemporànies, és patrimoni de grups tribals com els aborígens australians i els boiximans (o sans) de l’Àfrica austral.
Aquests especialistes han arribat a la conclusió que les pintures de les coves no reprodueixen el món extern, sinó l’univers de les percepcions dels xamans en el curs del seu trànsit en aquella dimensió numinosa paral·lela on entrarien en contacte amb els esperits dels morts, o amb personatge del més enllà, que els proporcionarien el diagnòstic de les malalties dels seus pacients i la recepta per a la medicació adequada. De retorn, els xamans reproduirien a les parets de la cova les figures percebudes durant el seu viatge, a tall de memòria històrica, per tal de poder fornir una bona biblioteca terapèutica en benefici de la col·lectivitat tribal. Des del punt de vista de la psiquiatria moderna, aquestes al·lucinacions correspondrien als anomenats «estats modificats de consciència», que es donen en brots psicòtics, ingestió de drogues, estats d’esgotament físic i psíquic, estades prolongades en llocs foscos i aïllats, en les anomenades «experiències properes a la mort», —i ocasionalment, de forma no induïda, en episodis místics i de profunda concentració mental.
Amb tota la cautela que mereix el cas, i sempre amb l’expectativa de la seva corroboració, podem dir que això demostraria que la religiositat, entesa d’una forma genèrica i sense vinculacions doctrinals concretes, es dóna ja en el llindar de l’hominització. i que no es producte de cap reflexió a posteriori, sinó d’experiències verificables en la pròpia ment humana. En d’altres paraules, allò que anomenem «més enllà» —sigui quina sigui la seva realitat objectiva— seria percebut de forma instintiva i no a redós de cap reflexió teòrica. Es tractaria d’una evidència fonamental que es donaria de forma coextensiva al procés d’hominització, i hauria estat en el curs d’un procés posterior de conceptualització diversificada d’aquella evidència fonamental, quan hauria anat apareixent tota una colla de mites i creences entre els humans arreu del planeta.
Si aplicàvem tot això al debat sobre l’existència de Déu, podem veure de seguida els punt febles del propi debat. Qualsevulla sigui la nostra idea sobre la divinitat, no podrà obviar mai la pregunta prèvia de què entenem quan parlem d’«allò diví». Si ens movem en l’àmbit exclusiu de la idea [2], excloem per principi tot allò que prové de l’experiència. Per entendre’ns. A un xaman de qualsevol de les tribus que hem descrit, és inútil plantejar-li la qüestió religiosa en clau d’opinió en favor o en contra, perquè ell disposa d’un bagatge empíric [3] que li parla d’una objectivitat absoluta sobre allò que ell ha percebut en els seus episodis de trànsit. Perquè, encara que, pels coneixements que pugui tenir de la cultura moderna, ell sàpiga de què parlem quan nosaltres debatem en funció d’una idea moderna de Déu, de seguida ho relativitzarà en funció de les seves pròpies experiències. I el més probable és que el nostre debat li sembli una pèrdua inútil de temps, malgrat s’abstingui de dir-ho per pura cortesia.
Encara que a primer cop d’ull pugui semblar un salt en el temps inadmissible, és justament en el si d’aquesta empiricitat (neologisme que m’acabo d’inventar) que s’han d’entendre els inicis del cristianisme. Penso que últimament no s’ha insistit prou en això. Els fundadors de la primera comunitat cristiana —fossin qui fossin— no es van fonamentar en cap idea, ni tan sols en cap discurs sobre Déu, sinó en la certesa producte de l’experiència d’haver vist viu i ben viu el mateix Jesús crucificat i enterrat al sepulcre. La discussió, en tot cas, podria centrar-se en quina mena d’«estat modificat de consciència» podia haver afectat els testimonis del fet pasqual. Fins i tot es podria admetre episodis de contagi psíquic amb resultat de falses aparicions. Però, sembla força raonable pensar que, sense la divulgació de l’esdeveniment en si, la figura del Jesús històric hauria passat desapercebuda, o, a tot allargar, limitada a un grup residual, segurament femení, sense pes específic.
Com a cloenda, faré un resum de la hipòtesi de treball proposada al començament de l’article i que he intentat desenvolupar No pot haver-hi un debat consistent sobre l’existència de Déu, sense una reflexió prèvia sobre una dimensió de la realitat, perceptible a la ment humana en determinades circumstàncies, que fa referència a un més enllà impermeable a les categories habituals del llenguatge. Aquesta experiència diacrònica [4] no sols és el fonament de la religiositat humana, sinó que constitueix allò més específic del ser home. En el moment que aquesta experiència es conceptualitza verbalment, apareixen les mitologies i les creences, i fins i tot la pròpia idea de Déu. Les idees, en tant que idees, es poden afirmar o negar, però no el fonament empíric que hi ha al rerafons. En una paraula, es pot creure o no creure en l’existència de Déu, però no es pot parlar mai de la falsedat d’una experiència d’allò diví, per principi i apel·lant únicament a la raó.
[1] Vegeu, per exemple, Jean Clottes Chamanismo en las cuevas paleolíticas www.elosuquematoafavila.com/poesiaencangas.com/chamanismo.htm
[2] En el sentit de l’idealisme modern, no de la idea platònica.
[3] A més a més, documentat de forma pictòrica.
[4] Això és, extensiva a tot el curs de la temporalitat històrica
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article