Formem part d’una realitat europea que ens ha ensenyat anar més enllà de les nostres fronteres i del nostre territori. Un nou espai comú –humà, econòmic, cultural i de convivència- que hem d’obrir, també, a la realitat eclesial. La nostra dimensió universal (això és el que vol dir catòlica) ha de concretar-se a Europa, com l’àmbit natural d’intercanvi i participació. Una primera mirada a la realitat europea, ens revela aspectes prou interessants.

Al nostre país estem capficats amb unes dificultats que són comunes a molts altres països europeus: diversitat religiosa, multiculturalitat, i desenvolupament de la llibertat religiosa dins un estat laic, entre moltes altres.

Aquests temes, fa molts anys que són presents a altres països europeus, i sovint, amb més intensitat. Tenim l’oportunitat d’aprendre de societats marcadament diverses (Alemanya, França i Holanda  tenen percentatge de població immigrant molt superior a nosaltres) i analitzar com han resolt els mateixos reptes als que ens enfrontem nosaltres ara. Obrint-nos a la dimensió europea, enfortirem la nostra percepció i oferirem iniciatives contrastades a la resta del continent.

I aquesta visió europea és molt important quan es tracta d’entendre la realitat de les institucions eclesials. El que per nosaltres és habitual, dista molt de ser la norma a altres països. Tenim la jerarquia més conservadora de tot Europa. Això, que ja es va posar de manifest durant la celebració del Concili, s’ha agreujat als darrers anys. Els nostres bisbes fan veritat categòrica d’opcions personals i locals. Malgrat les estructures jeràrquiques són comunes a tot arreu, aquests darrers dies s’ha sentit al Cardenal de Viena expressar el seu qüestionament de la validesa del celibat obligatori. Bisbes francesos han qüestionat públicament l’actitud vaticana d’ocultament de la violència sexual. Bisbes nòrdics col·laboren estretament amb moviments catòlics progressistes per obrir-se a la societat. Aquests són alguns exemples per a mostrar la diferència entre la realitat europea i la grisor i obediència dels nostres bisbes, que davant de qualsevol tema rellevant, tenen una posició monolítica i un seguiment acrític dels acords oficials. Ha estat dolorós no sentir ni una sola veu diferenciada dels nostres bisbes, davant els darrers fets controvertits sobre la pederàstia i la responsabilitat eclesial.

Per tot això, considerem vital la construcció d’un espai europeu d’intercanvi d’experiències de fe i de presències eclesials. No podem mirar únicament la nostra única realitat catalana i espanyola, ja que ens ha tocat una part magra del pastís. Els moviments progressistes i les comunitats de fe, tenen molta vitalitat i rellevància a la resta d’Europa. L’ecumenisme és una opció plenament assentada. Nosaltres, continuarem apostant per construir xarxa, més enllà del país, per a posar de manifest la validesa de la pluralitat a l'hora d’expressar la nostra realitat eclesial. Els creients tenim una responsabilitat irrenunciable de donar cos a una església europea, renovada, participativa i acollidora.