Va ser ahir mateix. Em vaig trobar amb dos joves en diferents moments del dia i vaig tastar el seu desànim com mai ho havia fet. I no estic parlant de joves àcrates o d’aquells que passen de tot perquè no assaboreixen res. No, es tracta de joves ben compromesos, atents a viure l’Evangeli, amb una vida lliurada als altres i amb grans desitjos de millorar la societat i el món. Joves d’aquells que no fa gaire temps repetien amb mi allò de “un altre món és possible”. 

Un d’ells no volia ni parlar dels esdeveniments que es preparen a Barcelona amb la dedicació de la Sagrada Família pel Sant Pare. Només podia veure una sèrie de fets que realment ens aclaparen a molts i moltes. No vaig tractar en aquell moment d’animar-lo perquè vaig veure que no estava per escoltar-me i no calia encendre més el foc.

A la tarda em vaig trobar amb un altre jove amic meu. Aquest si que veia clar el seu desig d’una església que fos més evangèlica i comunitària; tenia molt clar el que desitjava. Però també tenia massa clar que li era impossible d'entendre una sèrie de coses que configuren l’Església jeràrquica i de les que ell no volia saber-ne res, ni li semblava que ell podia pertànyer-hi, perquè no veia possible el canvi.

Davant d’aquestes manifestacions sinceres però amb un to de desesperança, em vaig quedar molt preocupada. Penso que la via més inútil per aconseguir canvis és la de la retirada. I això és el que està passant en molta de la nostra gent jove i preparada.

Vaig recordar, aleshores, uns altres temps que jo havia viscut tocant a la vida religiosa. Va arribar un moment en el qual es veia molt clar per part d’alguns membres de diferents congregacions que allò que es vivia no podia continuar d’aquella manera, allunyada del temps, de la realitat humana que ens envoltava, amb criteris obsolets, amb unes manifestacions que, si més no, partien de conceptes en els quals no hi estàvem d’acord. Molts religiosos i religioses d’aquella època ho van deixar. Tenien els seus motius i van fer camí responent a la seva consciència. N'estic segura. Però d’altres ens vam quedar per una senzilla raó que jo, almenys, em repetia sovint. Des de fora estant no podré arreglar res. Només des de dins podré fer alguna cosa. I, des de la base, on jo era, i he estat sempre.

Han passat molts anys i hem viscut moltes lluites, moments d’esperança i moments difícils. Ara han canviat tant les coses i em sento tan feliç, que torno a creure en la possibilitat dels canvis des de la base. I en aquest moment històric són moltes les veus que, des de l’amor, lluiten, ja no per un “aggiornamento” que ha quedat lluny, sinó per un canvi radical com el que va suposar per a la societat jueva la Bona Nova de Jesús.

No ens desanimem! Un món millor és possible! Una Església millor és possible!

Victòria Molins