Iniciativa Calalunya Verds

El 23 de febrer de 1987 es va presentar públicament Iniciativa per Catalunya. IC es constituïa com a federació i naixia amb la voluntat d'articular les energies d'esquerres a Catalunya. Els seus impulsors inicials van ser l'ENE (Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra), el PCC, el PSUC i un ampli ventall d'independents i persones vinculades a diferents moviments socials. La formació naixia desprès del fracàs electoral de la UEC (Unió de l'Esquerra Catalana), formada pel PSUC i l'ENE. En les generals d'aquell any ben just es va assolir el 3%, en la ratlla de perdre la representació parlamentària al Congrés dels Diputats. El juliol del 86, producte d'aquell fracàs, Ribó substitueix Antoni Gutiérrez Díaz en la Secretaria General del PSUC. El PCC havia fracassat com a projecte autònom en no obtenir representació parlamentària desprès del trencament del PSUC a principis dels vuitanta. D'altra banda el referèndum de l'OTAN, amb la mobilització de milers de persones durant la campanya i la victòria del no a Catalunya va posar en evidència que hi havia energies socials d'esquerres per articular i que els instruments disponibles estaven esgotats desprès d'anys de crisi per articular l'esquerra. La dretanització de la política del PSOE i l'enfrontament amb els sindicats evidenciaven que una força a l'esquerra tenia espai. Tot plegat va anar conformant les condicions per fer possible el naixement d'IC. Com es diu en el document fundacional de Tesi: "A Catalunya, la situació política evidencia d'una manera cada cop més clara l'existència d'un espai polític per una alternativa d'esquerres participativa i transformadora".

Ja des del primer moment IC es constitueix en federació, no en coalició, cercant l'adhesió d'Independents, constituint òrgans de Govern propis -la Comissió Política Nacional- i un Protocol, tot i que encara amb un sobrepès molt important dels partits fundadors. Participar va ser el verb més conjugat pels impulsors d'IC, com va dir Rafael Ribó en l'acte de presentació: "pretenem que Iniciativa per Catalunya sigui la rèplica a la interpretació dominant que es fa de Catalunya i que permeti construir una alternativa d'esquerres que, potenciant la participació dels ciutadans, doni respostes a les demandes populars".

En aquests 10 anys la vida d'IC ha passat per tres cicles:

1987-1990

En els seus inicis IC planteja amb força la necessitat d'una Alternativa Nacional d'Esquerres. IC cobreix un primer cicle electoral: municipals'87, autonòmiques'88, europees i generals'89. El balanç és globalment positiu, amb pujades espectaculars, que permeten obtenir 9 diputats al Parlament de Catalunya i 3 al Congrés dels Diputats. El funcionament com IC encara és precari i les inèrcies dels partits continuen pesant molt. El 1989, com a conseqüència del procés d'unitat dels comunistes, de la voluntat majoritària dels components per enfortir IC i traspassar sobirania a la formació política creixen les tensions amb el PCC. El posicionament diferenciat en un tema com el terrorisme en una votació al Parlament de Catalunya, deixa fora del Grup Parlamentari als dos diputats d'aquest Partit. El PCC anuncia que ja no forma part d'Iniciativa.

El 31 de març i l'1 d'abril es celebra la 1a Assemblea Nacional d'IC, en la qual s'adopta una declaració de principis en forma de Manifest. Els partits cedeixen l'elaboració de programes, la tasca institucional, la projecció pública i les relacions amb la societat a IC. Organitzativament IC es defineix com "una organització sobirana de l'esquerra nacional catalana".

El naixement d'IC es produeix mesos després del d' Izquierda Unida i el seu desenvolupament és en paral.lel. A principis del 90 es crea la Comissió d'enllaç entre IC i IU.

1991-1993

IC pateix les conseqüències, com tota l'esquerra, de la caiguda dels règims de l'anomenat socialisme real, el 1991 es produeix l'intent de cop d'Estat a l'URSS, que té com a conseqüència la desaparició, mesos després de la Unió Soviètica. És el període del debat sobre la fi de la història, sobre el sentit de forces polítiques que tenen com a objectiu la transformació social.

El cicle electoral municipals 91, autonòmiques 92 i generals 93 és globalment negatiu, en totes les eleccions per sota dels 300.000 vots i del 10%.

A finals del 91 es celebra la 2a Assemblea Nacional, en la qual s'aproven els documents de Principis d'IC i el Manifest-Programa, una passa important en la definició d'una força d'esquerra transformadora i alternativa. El març del 93 es celebra la 3a Assemblea Nacional en la qual s'aprova al document que defineix la política d'organització d'IC. Sorgeixen dues plataformes d'opinió internes, la Plataforma d'esquerres i el Manifest.

1994-1997

La crisi econòmica i la crispació política són els elements més característiques de la situació política. El 1995 es constitueix la coalició Iniciativa-Els Verds, formada també pel PCC, l'Espai roig-verd-violeta i les Candidatures Independents de Progrés Municipal. El cicle electoral Europees 94, municipals 95, autonòmiques 95 i generals 96, és globalment positiu, IC es situa al voltant dels 300.000 vots. En les eleccions municipals IC fa un salt important, amb presència als Ajuntaments de Lleida, Girona i Tarragona. Les eleccions autonòmiques posen fi a la majoria absoluta de CiU. El novembre del 94 IC celebra la seva 4a Assemblea Nacional, aprovant aprofundir en la definició ecosocialista, amb que IC s'identifica, enfortir IC i plantejar una alternativa d'esquerres, una nova majoria social i política de progrés per fer front a la dreta.

1997-2001

La quarta etapa suposa un període de recomposició i reubicació d´ICV. L´any 1997, una part de l´organització abandona la formació per fundar una nou partit. A la vegada, el referent estatal històric d´IC, IU, trenca relacions. A la 5ª Assemblea, el 1998, IC culmina el seu procés de confluència amb l´ecologisme polític, el que es reflexa amb canvi de nom, que ara és Iniciativa per Catalunya-Verds. El cicle electoral posterior és de descens en totes les eleccions, sobretot a les autonòmiques del 99. No obstant, es manté la presència al Parlament de Catalunya amb grup propi, així com a regidors a les quatre capitals catalanes i diferents alcaldies. Les eleccions generals de març del 2000 mostren la viabilitat del projecte d´ICV.

Finalment, a la 6ª Assemblea el novembre de 2000, ICV aposta per l´aprofundiment ecosocialista, l´autonomia orgànica i electoral, nous mecanismes de participació interna (com les primàries o referèndums vinculants) i l´impuls d´Els Verds-Esquerra Verda, federació estatal de partits verds i d´esquerra verda que es proposen configurar un pol alternatiu a socialistes i IU. En aquesta Assemblea, Joan Saura passa a ser el president d´ICV.

2001-2004

Durant l’any 2001 es succeeixen un seguit de decisions que consoliden el tomb estratègic de la formació adoptat a la darrera Assemblea: l’inici d’un procés d’acostament entre ICV i IU (i de retruc amb EUiA). Les raons per buscar l’acord entre ICV i EUiA es basen en 1) l’expectativa que la suma de les dues parts farà créixer l’espai de l’esquerra transformadora, 2) que les raons del trencament han estat ja superades i que IU ha abandonat la seva estratègia anterior, i 3) que el moment polític és favorable per a una victòria de l’esquerres a Catalunya el 2003. Després d’uns mesos de negociacions ICV i EUiA firmen finalment l’acord 12 el de juliol de 2002, pel qual acorden fer llistes electorals conjuntes en el proper cicle electoral.

El febrer de 2002 es convoca una Assemblea extraordinària, la setena. Els seus objectius eren establir l’estratègia d’ICV per al cicle electoral que començava. Una altra decisió important es pren el gener de 2002, per raons d’imatge corporativa: el canvi de les sigles IC-V per les d’ICV, i el nom d’Iniciativa per Catalunya - Verds per Iniciativa per Catalunya Verds.

El 2003 comença de nou un cicle electoral. La primera convocatòria són les eleccions municipals de mes de juny. Per a ICV i la coalició amb EUiA i l’Entesa de Progrés Municipal (EPM), els resultats són força satisfactoris, passant del 9.7% al 10.4% i de 344 a 400 regidors. Més enllà de les xifres, els resultats electorals també són interpretats com un aval de la coalició. A les eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 2003, a coalició d’ICV-EUiA passa de 5 a 9 diputats, i del 2,5% al 7.2% del vots. Per primera vegada des de 1980, s’obté diputat per Girona.

Durant els mesos de novembre i desembre comencen les converses a totes bandes per arribar a un pacte de govern, amb la sola excepció del PP que resta fora de les negociacions. Davant de les diferents propostes, ICV opta per un govern nacional d’esquerres format per PSC, ERC i ICV-EUiA, descartant cap pacte amb CiU. Concloses les negociacions, el 13 de desembre s’anuncia el govern de coalició de les tres forces d’esquerra: ICV, PSC i ERC. El 15 de desembre es firma al Saló del Tinell de Barcelona l´Acord per un Govern catalanista i d’esquerres, pel qual es formalitza de manera solemne el pacte polític per assumir el govern de la Generalitat.

El resultat de la negociació dóna a ICV la responsabilitat de dos departaments. El de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana encapçalat per Joan Saura, de nova creació i de clar perfil polític; i el de Medi Ambient i Habitatge, del qual es fa càrrec Salvador Milà, exregidor d’ICV a Mataró. El rang de la conselleria de Saura fa que el president d’ICV es situï com a número 3 del govern, després de Pasqual Maragall com a President i de Josep Lluís Carod-Rovira com a Conseller en Cap.

2004 - 2006

Les eleccions generals de març de 2004 es celebren en una situació d’anormalitat, producte de l’atemptat terrorista de l’onze de març a Madrid on moren quasi 200 persones i d’una nefasta gestió política per part del govern Aznar. Malgrat l’intens moviment de vot útil cap al PSOE, ICV aconsegueix passar d’1 a 2 diputats, amb el 5.8%. Pel que fa al Senat, ICV aconsegueix per primera vegada dos senadors. Gràcies a la reedició de la coalició al Senat entre ICV, PSC i ERC, l’Entesa Catalana de Progrés, que guanya a les 4 províncies.

Els acords amb IU per a la formació de grup conjunt al Congrés també inclouen converses per prolongar la coalició per a les eleccions europees de juny de 2004, i s’arriba a l’acord de presentar-se de forma conjunta. De nou, ICV obté bons resultats a Catalunya i aconsegueix un eurodiputat i el 7.1% dels vots, malgrat la baixíssima participació. ICV s’incorpora al Grup Verd del Parlament Europeu i segueix el seu apropament cap a família verda, fins al punt que és un dels partits fundadors del Partit Verd Europeu, que neix a Roma el mes de febrer de 2004.

Finalitzat el cicle electoral, el mes d’abril, Joan Saura anuncia que es torna a presentar a les primàries per a la presidència d’ICV, i com a únic candidat, és elegit el 28 de juny amb més del 90% dels vots. Pocs dies després comença la 8ª Assemblea Nacional d’ICV. La renovació dels òrgans de direcció situen a banda de Joan Saura com a President, Jaume Bosch, Jordi Guillot, Imma Mayol i Mercè Rivadulla com a vicepresidents.

El febrer de l’any 2005 es convoca per part del Govern central un referèndum no vinculant sobre l’anomenada Constitució Europea. Després d’un intens debat i d’una consulta interna, ICV es posiciona majoritàriament pel vot negatiu.

Pel que fa a l’acció de Govern de la Generalitat, durant tota la legislatura va patir diversos moments d’inestabilitat, com per exemple la remodelació del Govern per part de Pasqual Maragall l’abril de 2006. Això provoca la substitució de Salvador Milà per Francesc Baltasar com a conseller de Medi Ambient i Habitatge, que ICV acata però no comparteix.

Per altra banda, un dels debats principals a Catalunya és l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia. Un procés que va marcar tot el període fins al punt que provoca una crisi de govern del qual en resulta l’expulsió d’ERC poc abans de l’estiu de 2006. Tant en la seva aprovació en un primer moment al Parlament, com després a les Corts i finalment al referèndum de juny de 2006, ICV si va mostrar favorable. El nou Estatut, finalment aprovat de forma majoritària però amb una participació modesta, és una eina que permetrà millorar l’autogovern i el finançament, així com incorporar nous drets i noves realitats.

2006-

Després de l’aprovació de l’Estatut el president Maragall convoca elecccions anticipades per l’1 de novembre de 2006. La bona feina de govern d’ICV i Joan Saura farà que es passi de 9 a 12 diputats, del 7.2% al 9,5% i s’aconsegueixi finalment un escó per Lleida. ICV tindrà per primera vegada des de 1980 representació a les 4 demarcacions.

El mateix mes de novembre ICV, PSC i ERC manifesten la seva voluntat de formar un nou Govern, que rep el nom d’Entesa Nacional pel Progrés. En la distribució de responsabilitats, ICV segueix amb la cartera de Relacions Institucionals i Participació, a la que s’hi afegeix la d’Interior, en mans de Joan Saura. Francesc Baltasar també repeteix com a conseller de Medi Ambient i Habitatge, amb més competències.

La concentració del president d’ICV, Joan Saura, en las tasques de govern comporten que el fins aquell moment vice-president, Jordi Guillot, passi a ser Secretari General amb l’objectiu de garantir el funcionament de l’organització. Per la seva banda, Joan Herrera passa a ser nou vicepresident.