Avui els principals mitjans de comunicació escrits de Catalunya a través d’un editorial conjunta han expressat la voluntat de la ciutadania i la voluntat d’un país.

Aprofito el meu bloc per donar el meu suport total a la iniciativa, i traslladar-los la meva felicitació. L’editorial és una mostra d’unitat i de fermesa de la societat catalana de la qual penso que els partits catalans n’hem d’aprendre.

Avui a Madrid als passadissos del Congrés he pogut comprovar l’impacte d’aquesta excepcional iniciativa. Ara a l’Estat saben que Catalunya va debò.

Ja fa dies que des d’Iniciativa diem que aquest Tribunal Constitucional no té legitimitat per dictar la sentència sobre l’Estatut votat per el poble de Catalunya, i que hauria de dimitir. Us deixo amb un fragment de la meva intervenció al Fòrum Europa d’aquest passat dilluns valorant la possible sentència del Tribunal Constitucional.

Seguim parlant de reptes de país: reformes imprescindibles pel canvi de model

Sovint em diuen que parlem molt de la importància de canvi de model, però que això la gent no ho entén massa. I més encara, hi ha que diu que parlar de canvi de model pot ser una afirmació ideològicament neutra. Això m’ha fet decidir a escriure aquesta entrada, per explicar que quan parlem de canvi de model no ho fem de forma instrumental i de manera ideològicament neutre. A l’anterior escrit ja vaig explicar un d’aquests passos ineludibles pel canvi de model que és la lluita contra el canvi climàtic, però vull posar un altre exemple del que ha de ser un de les prioritats polítiques als propers mesos: la profunda reforma en la gestió de l’urbanisme i perquè aquests canvis han de basar-se en els valors propis de l’esquerra.

Crec que els grans debats polítics actuals del país tenen estreta relació amb l’urbanisme i posaré alguns exemples. El primer exemple que em ve al cap, pot semblar tenir poca relació amb la matèria urbanística, però està estretament lligat: el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions. En aquest debat, s’ha viciat per la barroera instrumentalització de las classes populars per part d’alguns sectors socials i polítics que han afirmat que tothom ha de pagar aquest impost i per tant ells el consideren injust. I la reacció en molts casos ha estat la següent: preveient que l’especulació amb l’habitatge fa que la única possibilitat que tindran a la seva vida de tenir un pis és si el reben en herència, clamen contra l’impost que els dificultaria l’accés a aquesta propietat. El que no han explicat els instigadors del debat és que no s’ha de pagar l’impost si es tracta d’una primera residència valorada en menys de 500.000 €. Però crec que d’aquest debat se’n pot treure una reflexió interessant, actualment adquirir un habitatge en propietat és tan inassolible per a la majoria de la ciutadania, que la societat és molt permeable a arguments d’aquells que diuen que hi ha impostos que posen en perill que puguin rebre un pis en herència.

Un segon exemple, potser més evident, de com el model urbanístic és l’origen dels principals debats polítics actuals, és el dels casos de corrupció. El posicionament d’ICV ha estat clar i contundent, amb els corruptes i corruptors, tolerància zero i per això hem proposat un pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern. Però darrera dels casos concrets en els que desitgem que la justícia actui amb celeritat i contundència, hi ha un problema de model. Aquests casos de corrupció no haguessin estat possibles amb un major control del sòl i de les plusvàlues. Molts diuen que el que cal és incrementar els mecanismes de control, cosa que compartim, però aquesta no és la solució definitiva, perquè ja s’ha demostrat que els corruptes s’han saltat els mecanismes de control que ja existien i no hi ha cap garantia de que els nous que es creïn (i que rebem amb els braços oberts, insisteixo) puguin acabar amb la xacra de la corrupció. Per això reclamo que la solució a la prevenció dels corruptes vingui amb contundència i des dels valors, atacant directament al centre dels mals: les plusvàlues urbanístiques. Les propostes poden ser diverses, des del fixament d’un control dels preus màxims del sòl, a la major regulació de les requalificació. Però en tot cas, des de les esquerres hem de reclamar que la col•lectivitat participi molt més de les plusvàlues. Si la col•lectivitat ha decidit que un terreny que era un camp de patates amb valor X passa a ser un terreny urbanitzable, no pot ser que el valor de terreny que es multiplica passi a ser totalment de mans privades. Ha d’haver una gran participació pública sobre aquesta plusvàlua. Dubto que hi hagi millor mecanisme que aquest per a solucionar els “pelotazos” urbanístics. I crec que la situació és el suficientment greu per a que no ens tremoli el pols alhora de prendre decisions que en aquest estat són revolucionàries, però imprescindibles.

Un altre debat, estretament relacionat amb l’urbanisme és el del finançament ajuntaments, que es va tancar en fals en el debat dels PGE 2010, tot i la nostra insistència. Des dels valors del municipalisme, de la proximitat, de la transparència i de la vocació al servei de les persones, hem de reiterar que és insostenible un model de finançament municipal que segueixi basant-se en la gestió del sòl. La situació ja no pot esperar més i haurem de seguir exigint amb el Govern i amb les CCAA per a que es posi solució a aquest problema que afecta a la institució més propera a la ciutadania. En cas de no fer-ho, seguirem corrent el risc de que l’urbanisme salvatge segueixi sent la principal font de finançant per part de les polítiques (fins i tot de les polítiques socials) d’alguns municipis.

Un debat molt poc polític: el canvi climàtic


Hi ha setmanes que es parla de moltes coses. I el més sorprenent es que en unes setmanes com aquestes, després de la cimera de Barcelona, a les portes de Copenhaguen no estem parlant de canvi climàtic. De la cimera de Barcelona s’ha de dir que sens dubte va representar un èxit organitzatiu però sobretot van significar un fracàs polític. Per primera vegada es va acceptar que podíem arribar a Copenhague sense cap acord, obrint el 2010 sense un compromís concret en la lluita contra el canvi climàtic.

No estem parlant de qualsevol cosa. La manca d’acord representa que la humanitat sigui incapaç de posar uns objectius que permeti evitar la pujada de la temperatura global en 2º C, escenari d’irreversibilitat que ens portaria que el medi on ens relacionem, on vivim, on es produeixen les relacions econòmiques, humanes, comercials i socials deixaria de ser com ara és.

La bona notícia de la Cimera de Barcelona ha estat un major compromís dels països emergents. I el problema està no només en la demanda de temps, quan estem fora de tots els terminis, per part de l’administració Obama, sinó també en quina és l’estratègia per comprometre en ferm als països emergents i desencallar els temors americans. I la millor de les respostes és un compromís en ferm per part de la UE amb un compromís de reducció d’emissions que arribi al 30%.

Per aconseguir-ho haurem de situar també el debat sobre el canvi polític en el terreny de l’exigència política. Quan parlem d’aquestes coses es passa directament del que passa al món a l’apel•lació al compromís individual. I l'única manera que tenim per encarar aquest repte és apel•lar a la política, fent que la responsabilitat sigui d’alcaldes, diputats, consellers, ministres o presidents. Però el problema és que el debat està fora de l’agenda. Modestament ho mirarem de corregir. Sense anar més lluny amb una interpel•lació al Govern el proper dimecres, amb l’objectiu que el Congrés assenyali al Govern un determinat full de ruta.


Un debat de país

Hi ha debats que estan fora de l’agenda política, que es tracten com si res tinguessin a veure amb el debat entre els representants dels ciutadans. Fa poques setmanes Aigües de Barcelona, AGBAR, una companyia líder al país, que comercialitza un bé de primera necessitat, deixava de ser catalana, per passar a mans franceses. I mentre arreu d’Europa en mans de qui estan empreses pioneres, punteres, forma part del debat nacional, a Catalunya el debat empresarial, polític i de país sembla que no van de la mà. És una pena. A Catalunya hem perdut algunes oportunitats. Teníem base per ser pioners en el sector del material mòbil ferroviària amb Maquinista y Macosa; i ara tenim sort per la presència d’Alstom y Siemens a Catalunya, però no tenim una empresa pròpia; teníem una empresa líder en el terreny de les renovables com Ecotècnia, però va deixar de ser catalana. I ara, l’aigua. Crec que aquest hauria de ser un dels primers debats de país, però malauradament, i malgrat la crisi, els debats econòmics estan fora ja no de l’epicentre del debat polític, es que ni tan sols formen part del debat.

Després de molt insistir hem aconseguit canviar la llei, perquè no es normalitzi el que és insòlit: que un futbolista que guanya milions d’euros pagui per IRPF el mateix que paga qui guanya 18.000 anuals.

Sabem que afecta a poca gent, però és especialment simbòlic. I després que ens diguessin que no de forma reiterada hem fet que a l’Estat es faci el que es fa arreu, exceptuant el Regne Unit.

La normativa que s’aplicava als jugadors va ser elaborada per l’atracció de científics i personal altament qualificat. La realitat però és que la norma, dissenyada en època del PP amb l’acord de CiU, ha estat utilitzada bàsicament per abaratir la càrrega fiscal pels jugadors d’elit. Finalment hem aconseguit que aquells que cobrin més de 600.000 anuals, i hagin estat vivint a l’estranger en els darrers 6 anys, paguin simplement el que paga qualsevol altre ciutadà. No hem aconseguit que tingui efectes retroactius, però si que la norma s’apliqui a partir del 1 de gener de 2010.

Crec que els models fiscals no poden tenir excepcions fiscals tan escandaloses, perquè no exemplifiquen sinó que normalitzen una actitud que afavoreix l’elusió fiscal. I a mi, que m’agrada el futbol, crec que el factor diferencial de la nostra lliga, no pot ser l’excepció per jugadors milionaris, sinó la bona feina feta des de planter.

Al final una petita victòria, que no fa bo el pressupost, però que si introdueix algun element d’equitat a la més que discutible reforma fiscal del Govern Zapatero.

Després de veure com han sortit a la llum casos de corrupció com els de Santa Coloma però també el cas Millet, des d’ICV creiem que cal fer un pas endavant. Per això, ahir vam instar a la resta de forces polítiques a Signar un Pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern que inclou deu punts que han de ser un punt de partida per avançar contra la corrupció. Ara tenim la oportunitat que allò que portem reclamant des de fa anys tiri endavant, però per això demanem el consens i la voluntat política de la resta de partits. Nosaltres sempre hem lluitat per guanyar en qualitat democràtica però ara cal que la resta de partits facin la mateixa reflexió i s’adonin que és imprescindible. Sols no podem tirar-ho endavant.
Aquí teniu les nostres propostes:

1.LIMITAR LES PLUSVÀLUES URBANÍSTIQUES I CREAR ELS CONSELLS ASSESSORS URBANÍSTICS
Fixar preus màxims de venda de sòl.
Incrementar la part pública, en benefici de l’interès general, de les plusvàlues generades per l’actuació urbanística.
Creació efectiva dels Consells Assessors Urbanístics -tal com diu la Llei d’urbanisme de Catalunya i el Reglament que la desenvolupa- per a formular i plantejar criteris i alternatives d’ordenació, considerar les propostes del planejament per garantir els objectius del desenvolupament urbanístic sostenible i estudiar, proposar i seguir les mesures i les actuacions a emprendre per fomentar la participació ciutadana.
Mesura o acció: modificacions legislació del sòl, valoracions i urbanística

2.TIPIFICACIÓ PENAL DEL FINANÇAMENT IRREGULAR.
Modificació del Codi Penal, incloent-hi la tipificació penal del finançament irregular dels partits polítics.
Mesura o acció: modificacions en el codi penal

3.ENDURIMENT PENAL A LA CORRUPCIÓ POLÍTICA I EMPRESARIAL
Elevació de les penes. Incloure al codi penal el suborn impropi.
Dotar de més mitjans a les fiscalies i jutjats per tal que ho puguin investigar
Abreujar els terminis d’instrucció
Mesura o acció: modificacions en el codi penal, llei d’enjudiciament criminal.

4.CONTROLAR ESTRICTAMENT EL FINANÇAMENT PÚBLIC I PRIVAT DELS PARTITS POLÍTICS
Prohibició de les donacions anònimes, independentment de la quantia
Prohibició que les fundacions i entitats privades sense ànim de lucre que rebin subvencions públiques puguin subvencionar o transferir recursos a partits polítics i a les seves fundacions o entitats vinculades
Prohibició de les donacions per part de persones jurídiques
Comptes corrents específics: Les subvencions tant públiques com privades han de ser ingressades en comptes exclusius i degudament identificables dels partits polítics, federacions, coalicions i agrupacions d'electors.

5.SOBRE LA CONDONACIÓ DE DEUTES DELS PARTITS I ELS REGISTRES PÚBLICS
Es donarà compte de qualsevol modificació de les condicions del deute amb les entitats de crèdit al Tribunal de Comptes i al Banc d'Espanya. Si aquestes modificacions comportessin condonació de deutes o d'interessos, seran preceptius els informes previs del Tribunal de Comptes, Sindicatura de Comptes i del Banc d'Espanya, i la posterior informació en el seu cas al Congrés dels Diputats i Parlaments autonòmics
Els registres i arxius del Tribunal de Comptes i de la Sindicatura de Comptes, que acullin la documentació comptable, que els partits, federacions, coalicions i agrupacions d'electors hagin lliurat als tribunals, seran d'accés públic.
No es faran efectives les subvencions si no s'han complert els deures de transparència davant del Tribunal de Comptes. Seria un cas de sanció administrativa.
Mesura o acció: canvis en la legislació de partits polítics i en la legislació de finances públiques i de fundacions.

6.FISCALITZACIÓ EFECTIVA DELS COMPTES DE LES ADMINISTRACIONS, EMPRESES I ENTITATS PÚBLIQUES AIXI COM DE LES ENTITATS QUE REBIN FONS PÚBLICS
Aprofitar a fons les possibilitats que atorga la nova llei de la Sindicatura de Comptes a aquest òrgan.
Publicar i difondre les conclusions més significatives dels informes d’auditoria en especial entre les persones, col·lectius, pobles o ciutats interessats
Les administracions, entitats i empreses auditades han d’acreditar com i quan han resolt les incidències detectades en un curt termini de temps
Mesura o acció: aprovació de la llei de sindicatura de comptes, modificació de les lleis de finances públiques de la generalitat i de la legislació d’hisendes locals i de règim local

7.UNES CAMPANYES ELECTORALS DIFERENTS: MENYS PROPAGANDA, MÉS INFORMACIÓ I DEBAT I MÉS IGUALTAT D’OPORTUNITATS
Introduir estrictes mesures de limitació, control i transparència de les despeses electorals dels partits polítics a través de la nova llei electoral de Catalunya i de la llei de l’administració electoral de Catalunya.
Garantir una informació equitativa i equilibrada de totes les forces polítiques.
Facilitar la tasca dels professionals de la informació, tant en els mitjans públics com els privats.
Mailing centralitzat i conjunt de totes les candidatures Reducció de la propaganda i la publicitat directa o indirectament destinada a promoure el vot a les candidatures.
Sancionar els casos d’incompliment de la normativa de limitació de despeses
Mesura o acció: nova llei electoral de Catalunya, llei de l’administració electoral de Catalunya;

8.DECLARACIÓ PÚBLICA D’ACTIVITATS ECONÒMIQUES I PATRIMONIALS DELS CÀRRECS ELECTES I ALTS CÀRRECS.
Aplicació efectiva de la legislació perquè els càrrecs electes (locals, provincials, autonòmiques, corts generals) els alts càrrecs de l’administració pública o d’empreses públiques (directors generals, gerents...) formulin declaració sobre qualsevol activitat que els proporcioni o pugui proporcionar ingressos econòmics i declaració de béns patrimonials.
Els Registres d’Interessos constituïts tindrà caràcter públic. Aquells càrrecs que puguin veure amenaçada la seva seguretat personal realitzaran la declaració en un registre especial.

9.UNA ADMINISTRACIÓ MÉS TRANSPARENT, SUBJECTE A UN CODI ÈTIC DE CONDUCTA I DESENVOLUPAMENT DEL DRET A LA BONA ADMINISTRACIÓ
Aprovació de Codis ètics i Desenvolupament del Dret a la Bona Administració sota els principis d’igualtat i no discriminació, absència d’abús de poder, imparcialitat, independència, objectivitat, transparència, participació i accés a la informació, protecció de dades i drets lingüístics. Bon govern tant a la Generalitat, com a les Administracions Locals, entitats i empreses públiques que en depenen.
Aplicar el Decàleg de bones pràctiques de la comunicació local públic”- premsa escrita, ràdio, televisió, webs municipals a través d'òrgans de gestió participatius
Potenciar la figura del Síndic de Greuges i dels Síndics i Defensors locals: dotar-los d’una base legal i d’uns recursos, que garanteixi la seva independència dels respectius governs municipals
Mesura o acció: Nova legislació que posi en pràctica els principis del dret a la bona administració i aprovació de codis ètics de conducta

10.UNA ORGANITZACIÓ MUNICIPAL MÉS DEMOCRÀTICA
Creació de l’Estatut dels representants locals, on es regularan els seus drets i deures. Els regidors i regidores que es troben a l’oposició gaudiran d’una regulació específica perquè puguin exercir les seves funcions de fiscalització i control en els contractes i adjudicacions
Major control de la contractació d’obres i serveis de llarga durada (aigua, residus) a través de la seva aprovació obligatòria pel Ple Municipal independentment de la quantia.

Si em donen a triar, em quedo amb l'auto del jutge Garzón abans que amb la decisió de l’afer Millet. Casos com el que hem viscut no reconforten- Però com a mínim quan veiem que la justícia actua, que no hi ha impunitat. Si una cosa no ajuda en un context tan complex és l'arbitrarietat de la justícia. Especialment en els casos en que un delinqüent confés por dormir a casa cada dia sense pagar fiança, com és el cas Millet. Però tampoc es positiu el cas en el que la pena passa per l'arbitrari passeig per davant dels periodistes. I es que en un moment de crisi econòmica, política i moral, la percepció que no val res, no seria el millor punt de partida per començar a construir res.

El risc el sabem. Que molts dels decebuts donin per perduda la política, l'espai públic. Però sabem el que això representa. Ho hem vist a Itàlia. La desafecció de la política pot acabar en l'exercici del poder per part d'aquells que institucionalitzen la corrupció.

Per això ara la resposta ha de ser posar damunt de la taula tot allò que no s’ha fet; fer complir les lleis que s’aproven.

Per acabar, una consideració. L’engranatge dels darrers anys ha funcionat amb el totxo. Però en el moment que l’oli no engreixava la màquina l’economia, i la política han deixat de funcionar.

Per tot plegat el que necessitem més que mai regeneració democràtica.