El passat diumenge als carrers d'Ascó no hi cabia més gent. Al territori, més de 60 municipis, 7 consells comarcals, i fins i tot el Parlament havien dit que no volíem el cementiri. Un consens prou ampli com per evitar que tots els residus radioactius de l'Estat acabin anant a parar a Catalunya. De fet, quan passejava pels carrers d'Ascó el passat diumenge, recordava les paraules del president Zapatero, l’any 2006, en un debat de política general, quan em contestaba “Y paralelamente también está el tema de los residuos, que exige, sin duda alguna, un amplio consenso social de organizaciones defensoras del medio ambiente, que exige el mayor consenso territorial posible y ojalá el mayor consenso político, porque, como muy bien sabe S.S., es un problema de hondo calado”. Poc abans s’havia aprobat una Proposició No de Llei (PNL) a la Comissió d’Indústria amb el nostre vot en contra, que donaria peu a la creació d’una Comissió Interministerial per tirar endavant el Cementiri Nuclear. A la PNL, en el debat amb en Zapatero, i en el Reial Decret que donaria peu a la creació d’aquesta Comissió, tot i no afrontar el debat de fins quan es generarien els residus, sempre s’havia parlat de la necessària participació autonòmica. Sempre, fins la resolució del Ministeri d’Industria que d’una tacada, el passat 23 de desembre, el dia de la loteria de nadal, havia decidit fer desapareixer el paper de les Comunitats Autònomes en l’Estat de les autonomies i s'havia carregat d'una tacada el pretés consens social, polític i territorial.

Haig de recordar que des d’ICV sempre hem dit dues coses. Que en cap cas el cementiri podia anar a parar al territori més nuclearitzat de l’Estat, Catalunya, i concretament les Terres de l’Ebre. I que en tot cas, si s’havia de parlar del que fer amb els residus, abans s’havia de consensuar fins quan es generaven aquests residus. És a dir, s’havia de pactar un calendari de tancament. Vam dir també que el denominat “Centre Tecnològic Associat” al Magatzem Temporal Centralitzat de Residus Radioactius d’Alta Activitat MTCRRAA), és en realitat una instal·lació experimental nuclear per a investigar amb tècniques de trnamutació. Aquesta implicaria haver de construir i albergar un reactor nuclear transmutador, instal·lacions per al reprocessament i elaboració d'elements combustibles nuclears per a aquest reactor, amb els riscos d'accidents nuclears i escapades de radioactivitat inherents al seu funcionament, i generació de nous residus.

Per això a l’any 2005, al 2006, i cada any fins el passat més de desembre ICV era qui presentava una resolució dient que no es podia obrir aquest debat sense rigor i sense consens social. Però cada any, una majoria aclaparadora en tombava les nostres propostes de resolucions a la ponència del Consejo de Seguridad Nuclear. Sabíem que teníem un problema. I sabíem que corríem el risc que algun ajuntament català acabés optant per presentar candidatura, al marge de la voluntad del territori, i fins i tot del conjunt del país. Amb temps, tot el temps del món, vam demanar als socis que s'evités aquest risc innecessari, amb un pronunciament contrari del Govern. Ning´´u hagués entés que el Govern de Castella-La Manxa tingués una postura més crítica que un Govern del que una formació ecologista en forma part. Potser s’hauria d’haver reaccionat abans. Però com a mínim ara és el moment de posar tota la carn a la graella, i les institucions catalanes hauran d’evitar amb els recursos polítics, legals i administratius que el Cementeri Nuclear vingui a Catalunya.

Amb tot, potser és l’hora d’exigir de fer el que és simple sentit comú: parar el procés i tornar a fer el procés des de cero. Afrontant abans el debat amb rigor, consensuant abans fins quan es generen residus i sabent que aquest no podan anar a aquells que ja han pagat amb escreix la hipoteca nuclear.

Derbi, una dona veneçolana que viu a Vic, m'explicava dimecres 13 a la Plaça Major en un català més que correcte que havia anat a votar en el referèndum pel dret a decidir, que tenia una parella lingüística, però que malgrat tot no li havien permès empadronar-se a la ciutat on viu. Porta més de tres anys a casa nostra i ara, que es pot acollir a l'arrelament, és quan li neguen la possiblitat de demostrar que porta anys entre nosaltres. Aquell mateix dimecres em va preguntar com es menja això de comptar per a la independència, però no per tenir els drets més bàsics.
Tot sembla indicar que l'equip de govern de Vic comet una il·legalitat, però sobretot comet una estupidesa i una profunda inmoralitat. Negar l'empadronament és negar la realitat, intentar amagar-la sota la catifa, és plegar-se als discursos més reaccionaris i fa més difícil la gestió d'un fenomen com la immigració. Aquesta és la política menys realista. Si s'hagués seguit aquesta política fa uns anys, quan Najat el Hachmi va arribar amb 8 anys a Vic no hauria pogut anar a escola i difícilment hagués pogut arribar a ser la dona i l'escriptora que avui és. Quin és l'objectiu de tirar endavant polítiques discriminadores com aquesta? Alguns volen construir un país amb segregació i condemnar a condicions infrahumanes una part de la població. Això és renunciar a la Catalunnya que aspira a continuar sent un sol poble, com un del trets caracterísitics del catalanisme polític.

El problema greu de fons és que si permetem que es normalitzi el que està passant a Vic, la taca d'oli pot ser excepcional, fent que en poc temps les administracions desconeguin els ciutadans que han d'administrar. L'actitud de CiU i del PP és extraordinàriament irresponsable. Intenten normalitzar i estendre la privació de drets elementals i, a més a més, aposten per un país de segregació. Per fer front a aquest descarament el que cal és una actitud beligerant i gens dubitativa.
Fa quatre dies vam signar el Pacte nacional per la immigració per evitar situacions com les que estem vivint. Ens podem permetre el luxe que la Comissió de seguiment del Pacte no es convoqui davant d'un dels atemptats més grans a la convivència que hem patit els darrers temps? El Govern haurà d'aprovar els decrets i les mesures legals que consideri oportunes amb l'objectiu d'evitar que hi hagi ajuntaments que cometin aquest tipus d'il·legalitat que, a sobre, apuntala un model que acaba per abordar la immigració negant drets a les persones.
Un país madur i de progrés ha de determinar les línies vermelles per les quals no es pot passar. La segregació és una d'aquestes línies. Un país que exigeix i té dret a decidir no pot mirar el que s'està fent a Vic mentre passa de puntetes per aquest debat. No podem fer un discurs contemplatiu davant del que ocorre, perquè només des de la bel·ligerància es pot derrotar el que simplement és inacceptable. I des de la pedagogia cal liderar un model que exigeixi obligacions i doni drets. Això és el que han de fer les forces polítiques i les diferents institucions, i això és el que espero del meu Govern, pedagogia i bel·ligerància per fer front al que fa l'equip de govern de Vic.

El Govern sap de la importància econòmica d'una instal·lació aeroportuària. Deia Magdalena Alvarez que per a la CAM Barajas representava un 10'2 del PIB, i un 6'2 El Prat per a Catalunya. I el sentit comú i econòmic dictamina que des de la realitat econòmica de l'entorn de cada aeroport es poden aprofitar més les potencialitats.
I per això és fonamental, i es fa arreu del planeta, que tinguem la capacitat de definir la missió de la infraestructura. Però a Espanya ens trobem que un únic gestor central defineix la missió de cada un dels aeroports i els objectius que ha de perseguir en la gestió. En el cas d'Alemanya, Itàlia o França els aeroports es gestionen de forma individual. En uns casos amb el lideratge de l'administració local. En altres casos amb el de l'administració territorial. I en algun altre cas amb una rellevant participació privada. Els arguments de l'Estat però eren altres. Deien que el model en xarxa era molt més eficaç i eficient. Fins i tot es va arribar a parlar que AENA era el millor model del món. Però el temps dóna i treu raons. En el mateix 2008 AENA va ser el gestor aeroportuari amb majors pèrdues operatives segons un rànquing elaborat per la revista Airline Business.Així, en un model en el qual es poden fer amb extraordinària facilitat trampes financeres és possible sostenir el que altres models no suporten. I al final si el cost dels controladors aeris multiplica per molt el de controladors d'altres països és perquè simplement la peculiar estructura d'AENA ho permetia, emportant-se aquests el 80% dels costos laborals del trànsit aeri. Un model que permet inversions que no són raonables en termes econòmics. I un model que condemna a la majoria d'aeroports espanyols a tenir un paper residual respecte a Barajas sense poder definir estratègies pròpies.Però tot i això el Govern ha fet una proposta que consolida el que és excepcional: els aeroports no es podrà liderar estratègies des de la proximitat. I fa el que és insòlit: iniciar la privatització, de moment parcial, d'un monopoli. Diuen que representa un model autònom, però la realitat és que serà el 51% del successor d'AENA qui liderarà i podrà decidir quines són les estratègies, deixant a les administracions catalanes la capacitat marginal de vetar algunes decisions, i les opcions estratègiquees es dicidiran a nivell central, com fins ara. El que ICV i el sentit comú reclamen és un model des de la proximitat, on com en la resta d'Europa puguem decidir que estratègia tirem endavant. És a dir un model que es pugui decidir les tarifes, les inversions i la política comercial, especialment la relació amb les companyies aèries.Un model en el que el Prat no tingui un paper subsidiari de Barajas, com si d'una t-5 es tractés.Les autèntiques raons d'aquesta peculiar proposta son dues. En primer lloc tenen un problema de liquiditat. I el que fan és aprovar una privatització parcial per ofegar aquest deute extraordinari, en circumstàncies que no deixen de ser extraordinàries; en un escenari de monopoli, i obrint la porta a que d'altres, potser el PP, acabi de fer la feina que han començat; la privatització total d'AENA. Al final del camí ens podem trobar amb un nou monstre, monopolístic com sempre, però majoritàriament privat. Un negoci rodó per a uns quants; i un desastre per als que defensem models de gestió més pròxims i més eficients. El problema afegit és que la privatització parcial configurarà un obstacle addicional a una futura reforma que pugui permetre avançar cap a un model de gestió individual dels aeroports. I es pot obrir la porta cap al pitjor escenari per als usuaris dels aeroports: un monopoli privat. Mentre la socialdemocràcia austríaca donava a Viena participació als representants dels treballadors en un model, com tots, de descentralització, des de la socialdemocràcia espanyola, s'obrirà la porta a aquest inici de privatització centralitzada?
En segon lloc, la proposta continua sense permetre un model autònom de gestió, ineficaç i insòlit perquè l'equip de tots els ministeris estan atrapats i potser enganyats per una una nomenclatura, uns poders fàctics,i uns interessos creats, els d'una casta, situada a AENA, que impossibilita el canvi, i que nega o tergiversa la informació que dóna. Crec que el millor exercici que hauria de fer el Ministre i tot el seu equip és fer una visita a diferents experiències aeroportuàries. Potser llavors veurien que aquesta nomenclatura d'AENA de la qual es fien tant simplement li està venent un model inexistent.Potser serà llavors quan escoltin o llegeixin Claude Terrazzoni, President de la Unió d'Aeroports Francesos, quan va afirmar que "Espanya va en la direccióadreça contrària a la resta de països en la descentralització de la gestió. Espanya és un cas particular. Tan sols hi ha dos països a Europa amb una gestió totalment centralitzada, Espanya, Portugal i parcialment els paises escandinaus"Lamentablement, el Govern Zapatero ha entès que la capacitat determinant és que les administracions catalanes tinguin tan sols capacitat de veto, sense capacitat de liderar ni de fer. Però no era això el que s'havia de proposar, i sobretot, no és això el que fa arreu d'Europa, a no ser que el model sigui el portuguès.

El que fa l’Ajuntament de Vic, no empadronar al que no estan en situació de regularitat, privant a la gent dels drets més elementals, no és només un error polític, perquè és combatre als xenòfobs assumint el seu discurs. A més d’una extraordinari error és absolutament il•legal. El legislador ha entès que de fer això el que faríem és una societat que segrega, i d’acord amb la llei d’estrangeria, molt deficient per altra banda, no es permet fer.
A Osona hi ha qui comet una il•legalitat, en aquest cas l’Ajuntament de Vic. I la resposta de la resta d’administracions ha de ser contundent. I en cas que no torni a la legalitat el que ha de fer és garantir que compleixi amb la llei. Si, som gent d’ordre, i per això demanem que es faci que l’Ajuntament de Vic compleixi amb la llei.

El control de descarregues d’Internet del Govern: amb jutge, però sense garanties.

El govern ha anunciat aquest mig dia que exigirà “autorització judicial prèvia” abans de decidir el tancament d’una pàgina web de descarregues. Han anunciat que es modificarà la polèmica disposició addicional de la Llei de l’Economia Sostenible fent que hagi d’intervenir un jutge en el procés de tancament d’una pàgina web.
Més enllà del titular de ”l’autorització judicial prèvia”, el problema de les mesures es que no encaren el problema. Hi ha un cert assetjament sobre l’ús d’Internet, i la suspensió de drets fonamental no és competència exclusiva del poder judicial. Aquest únicament valorarà si amb el tancament de la web es limitarien els drets fonamentals de llibertat d’expressió o informació, sent “la “Comisión de Propiedad Intelectual”, en la que no hi haurà presència dels consumidors, qui decidirà sobre quines pàgines s’ha de intervenir. I una vegada s’ha decidit que s’intervé, i amb un procediment “exprés”, el jutge, en aquest cas des d’un tribunal extraordinari com l’Audiència Nacional, haurà de dir no si el que fa la web és il•legal, sinó si seria un atac als drets fonamentals el seu tancament.

El Govern no ha sabut encarar el debat i l’encaix entre dret a la propietat intel•lectual i el dret a la informació. L’ha afrontat malament en les formes tractant-ho amb procediments que són evidentment inadequats,mitjançant una llei que no té res a veure com la Llei d’Economia Sostenible. Però també s’ha errat el tret amb el contingut. Sota el principi de “presumpció de culpabilitat” als internautes i sense posar límits a un control que conferirà poques garanties a la privacitat al ser observats contínuament.
El que el Govern no s’ha atrevit a fer és ficar-se allà on s’ha de ficar. El gran negoci de la xarxa és per les operadores. I la cultura cada cop més viatja en aquesta xarxa on alguns fan un negoci extraordinari. Són aquest, i no altres, els que han de garantir els drets d’autor, perquè els autors tenen ret a viure del seu treball. I necessitem d’una veritable reforma del dret a la propietat intel•lectual. A la vegada s’ha de poder compatibilitzar tot amb un millor accés a la xarxa, més lliure i democràtic, amb una major neutralitat de la xarxa. El manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet” recull perfectament el que podrien ser uns principis bàsics per on navegar. I en tot cas, el que caldria afegir són propostes que s'atrevissin amb qui ningú s'atreveix, sense optar per les dreceres fàcils que el que fan és empitjorar les coses.