«Vull que el plec de condicions de la televisió pública sigui revisat profundament, i que es reflexioni sobre la supressió total de la publicitat a les cadenes públiques. Heus aquí una revolució que, canviant el model econòmic de televisió pública, canviarà absolutament l’estat de la política cultural». Inesperat i solemne, aquest anunci de Nicolas Sarkozy en la conferència de premsa del 8 de gener, és verdaderament portadora de promeses?
Per MARIE BENILDE
Periodista. Autora de «On achète bien les cerveaux: La publicité et les médias» (Es compren cervells: La publicitat i els mitjans de comunicació), Raisons d'asir, París, 2007.
Per JORIS LUYENDIJK
Periodista neerlandès i autor de «Gairebé humans. Imatges del Pròxim Orient» (en neerlandès), Podium, Amsterdam, 2006, obra de la que se n’han venut més de 600.000 exemplars als Països Baixos.
Atreure un “temps del cervell disponible” per lliurar-lo als comerciants: l’ambició d’alguns grans mitjans acaba de ser desvetllada francament pel patró de TF1, Patrick Le Lay. Agressions inventades, acusacions injustificades, armes imaginàries... Des de fa alguns mesos, la premsa sembla poc preocupada pel seu deure d’informar. I els responsables polítics, quan no callen per por del poder que han concedit als mitjans, fan negocis amb els barons de la premsa.
Per John Pilger*
“Qualsevol que conegui la història sap que la desobediència és la virtut original de l’humà”. Oscar Wilde
Una de les meves cites preferides és la del periodista americà T. D. Allman: “El periodisme autènticament objectiu és el periodisme que no només descriu exactament els fets, sinó que capta el significat dels esdeveniments. Avui en dia persuasiu, sobreviu a la prova del temps. Validat per fonts fiables, però també pel desenvolupament de la història. Deu, vint, cinquanta anys després dels fets, encara reflecteix una imatge intel·ligent i fidel dels esdeveniments”.
Allman va escriure aquest text en homenatge a Wilfred Burchett, mort el 1983, que va fer una carrera extraordinària i sovint moguda que suposa el que va ser descrit com l’scoop del segle. Mentre que, el 1945, centenars de periodistes embarcats per les forces aliades d’ocupació al Japó es dirigien a la teatral cerimònia de capitulació, Burchett es desfeia de la seva corretja, segons les seves pròpies paraules, per emprendre un viatge perillós amb destinació a un indret gravat en les consciències humanes: Hiroshima. Va ser el primer periodista occidental que va entrar a la ciutat després del bombardeig, el seu reportatge de primera pàgina al Daily Express de Londres portava aquest títol profètic: “Escric això com una advertència al món”.
L’advertència parlava dels efectes nefastos de la radioactivitat, de la qual negaven l’existència les autoritats d’ocupació. Burchett va ser denunciat, sobretot per alguns dels seus companys que prenien part en la propaganda i els atacs orquestrats contra ell. Independent i coratjós, havia exposat la guerra nuclear en tot el seu horror. El desenvolupament de la història li va donar la raó.
Per Richard D. Wright*
Article traduït per Rut Jou
Fins a la invenció de la fotografia per Nicéphore Niepce, el 1816, l’enregistrament més significatiu d’un rostre humà va ser el conjunt dels vuitanta autoretrats realitzats per Rembrandt. Els treballs del pintor holandès van tardar quaranta; en canvi, una càmera de cinematografia, des del 1895, produïa setze imatges diferents per segon... Des de les acaballes del segle xix, l’enregistrament de les imatges animades i els sons —Edison va inventar el fonògraf el 1878— va permetre fixar la memòria d’una societat.
Els autoretrats de Rembrandt del segle xvii persisteixen, mentre que una gran part dels sons, pel·lícules i vídeos del segle xx ja han desaparegut, i els enregistraments actuals només tenen una esperança breu de vida. Aquest és el dilema de la preservació de l’audiovisual: un fort creixement del volum, i una gran disminució de la seva esperança de vida. Els arxius audiovisuals europeus representen uns cinquanta milions d’hores sobre una estimació mundial de dos-cents milions. Un 80% d’aquests materials ja estan en perill: descomposició química, deterioració física, obsolescència dels formats i equipaments de lectura. Tots aquests materials, amb l’excepció del film, estan amenaçats.
L’arxivació audivisual va debutar quan els materials ja havien començat a desaparèixer. A la primeria del segle xx hi havia poques col·leccions audiovisuals. Les pel·lícules romanien en el si de les societats de producció que només duraven uns anys. Els negatius es consideraven productes amortitzats de poc valor. Dos terços de la producció de pel·lícules de cinema anteriors al 1940 ja no existeixen.
La difusió del seu so a les ondes s’ha desenvolupat més tard, a partir d’enregistraments sovint efímers. Només una petita part de la ràdio d’abans del 1940 es va enregistrar (la invenció de la banda magnètica, per part de l’alemany Fritz Pfleumer, data del 1928). Als anys cinquanta, les actualitats televisades van reemplaçar les actualitats de cinema. Encara més, els arxius de les societats d’actualitat cinematogràfiques ja no es valoraven. “Per què s’han de guardar les actualitats antigues?” es preguntaven.
Del 15 al 19 d’octubre tindran lloc a París, en el marc de la Conferència Anual de la Federació Internacional dels Arxius de Televisió, la reunió més gran de responsables de la memòria audiovisual del planeta. L’objectiu: com es pot salvaguardar les imatges i sons que donen testimoni, millor que l’escrit, de la nostra època? A escala internacional, un 80% d’aquests arxius estan amenaçats de desaparició. Sobretot als Estats Units i als països pobres del sud perquè, als ulls dels responsables inconscients, la necessitat de preservació no sembla evident i perquè el seu cost els resulta excessiu. Es pot acceptar sense protestar que s’esborri per sempre l’herència audiovisual del segle xx?
Per Emmanuel Hoog*
Article traduït per Rut Jou
“Sabia que moriria, era inevitable”. Va ser amb aquestes paraules que Antígona, resignada a la seva sort tràgica, s’adreçava a Creon, rei de Tebes. Som al 1967 (1), i els càmeres de Jean-Claude de Nesle filmen la cara de Nita Klein en una adaptació de Jean Cocteau. Després del temps dedicat a la representació, la tragèdia de Sòfocles accedia així, per primera vegada, a la televisió i a un altre temps. Inscrita en rotllo de pel·lícula havia de ser, com a mínim això pensaven en aquella època, el testimoni d’una nova eternitat.
Però no és res. Imatges, sons, pel·lícules, vídeos o bandes magnètiques es troben al seu torn enfrontades a l’efímer. La seva desaparició programada converteix el patrimoni audiovisual en el protagonista desgraciat d’una tragèdia moderna: la de la mort de la nostra memòria col·lectiva. Aquí, no obstant això, no hi ha cap determinisme, cap maledicció. Tot és evitable. Són tragèdies que mereixen que se’n rescrigui el final.
El 8 de juliol del 2004, el Sr. Serge Dassault es va convertir en el nou president de la Socpresse, incrementant d’aquesta manera una mica més la concentració de la premsa francesa en mans dels grans grups industrials. Davant l’extinció del pluralisme, especialment de regió, publicacions modestes intenten tornar a donar al periodisme alguns colors i valors. Sota formes molt variades, els petits diaris independents defensen l’ambició de preferir sempre la sàtira a la reverència.
Per Philippe Descamps*
Article traduït per Rut Jou
“La premsa sovint diu mentides, ja se sap. És greu. I tot i així, menys greu que aquest corrent que afecta milions de persones sense que això remogui la petita cullera del microcosmos parisenc (1)”. Cada setmana a La Feuille, a Villeneuve-sur-Lot, Anne Carpentier i els seus col·legues breguen contra els ordenances, els banquers, els electes corruptes o impotents, els amos brètols que imposen aquesta “taxa sobre la misèria afegida” atacant els obrers acomiadats, els agricultors arruïnats o les microempreses abandonades. Des del 1976, aquest diari difon uns 5.000 exemplars, posa les seves columnes al servei dels lectors “al caire d’una crisi de nervis”, en una regió rosegada com d’altres per les desigualtats.
Són desenes de periodistes aficionats o professionals els que intenten l’aventura de la independència (2). En l’àmbit d’un barri, com L’Ami du 20e des del 1946, d’una petita comuna, d’un cantó, com L’Oursaint o Le CaNeTON déchaîné, d’una regió o fins i tot de l’Hexàgon, com La Décroissance, Fédéchose o Liquidation totale, sovint es llancen en un moviment de franca broma per finalment poder llegir coses serioses. Molts exploren temes abandonats: La Vache qui lit volia donar a conèixer les històries de què ningú no parla, Brisons nos chaînes ! proposa un espectador dissident de la televisió, els sardons de PLPL investiguen les derives del “partit de la premsa i els diners”, La Décroissance defensa la convivència contra la “propaganda publicitària”. Tots ignoren l’esport i els casos diversos, excepte quan revelen fets socials.
Els equips a vegades poden ser molt reduïts, com els dos col·laboradors de Mouton fiévreux, a Laval, que publicaven sis vegades l’any una controvèrsia progressista de trenta-dues pàgines en una de les regions més conservadores de França. A Alvèrnia, La Galipote agrupa una seixantena de col·laboradors. I quan proposen un dossier sobre els organismes genèticament modificat (OGM), el lector disposa d’una trentena de textos units en una quinzena de pàgines i proposen aclariments tant locals com internacionals.
“Donar la paraula als que, individus o grups, n’estan privats”, és la línia de La Mée socialiste a Chateaubriand (Loira–Atlàntic). L’equip vol donar la paraula als que no tenen facilitat per l’escrit o que no poden aparèixer sense el risc de represàlies a la seva empresa. Le Ravi va néixer, a Marsella, de la necessitat d’expressió d’un grup de sociòlegs i de la seva frustració davant la pobresa de les informacions que circulen a Provença–Costa Blava. “Hi ha una incapacitat per explicar completament alguns assumptes”, explica Étienne Ballan. I mencionar, per exemple, “els estancaments de la premsa local en el clientelisme”.
A Suècia, la publicitat destinada als nens està estrictament emmarcada i també totalment prohibida a la televisió. El Govern intenta, amb el suport de l’opinió pública, protegir els nens de les pressions comercials. De totes maneres, continua aïllada a Europa, on la Comissió intenta limitar el pes de les legislacions nacionals. A França, els diputats han renunciat a qualsevol intervenció, fins i tot en el camp alimentari.
Per François Brune*
Article traduït per Rut Jou
Va ser una autèntica batussa, en el si de la França publicitària, entre el 1999 i el 2000. Suècia, en efecte, que havia de presidir la Unió Europea durant el primer semestre del 2001, intentava fer adoptar a Europa la seva pròpia legislació referent als nens i la publicitat televisiva. Un nou estalinisme, que provenia del fred, amenaçava alhora els interessos dels anunciants, la creativitat dels publicistes i la llibertat de la infantesa!
Immediatament, els benpensants del consum van agitar la targeta vermella davant el perill imminent. “Privats de publicitat!”, va titular Stratégies, com si es tractés d’una sanció (1). Tenim el dret, reprèn un publicista a Libération, de “privar els nens de publicitat que els afecta (2)?”. A les pàgines d’economia, Le Figaro va fer sonar l’alarma amb aquest títol deliciosament amfibiològic: “La publicitat per a nens en perill”; i fulminava contra el “radicalisme suec (3)”. Finalment, Télérama presentava Suècia com un país “tradicionalment ultra protector” en matèria de joventut (tres mots eminentment positius!), citava un professional que ho deia tot en tres punts: “Restringir o prohibir la publicitat, per i amb els nens, seria inútil, antieconòmic i contrari a l’esperit francès (4)”.
El cas suec, molt allunyat de “l’esperit francès”, és efectivament depriment. Aquesta gent imagina, cosa estranya, que la protecció dels més joves és necessària per a la seva llibertat: “Només quan els nens tenen l’edat per entendre els objectius ocults de la publicitat és aconsellable exposar-los-hi”, declarava la Sra. Marita Ulvskog, ministra de Cultura (5). Deixar fer els comerciants seria, segons el Consell Suec de Consum, “contrari als valors democràtics”.
Un poble que riu proporcionalment a les seves desgràcies
Mentre l’atenció se centra en la lluita iniciada entre el Govern saudita i l’oposició armada, la societat, que s’ha clarament urbanitzat aquests darrers vint anys, s’obre a múltiples debats sobre el seu futur. Una sèrie de la televisió oficial reflecteix els interrogants dels saudites sobre els problemes de la vida quotidiana, des de l’espai de les dones fins a les dificultats de la feina. I té un èxit immens, malgrat la ira de les autoritats religioses.
Per Pascal Ménoret*
Article traduït per Rut Jou
Al principi del mes del Ramadà, el desembre del 2003, una manifestació atípica va trasbalsar la quietud de Riad. Mentre abans de l’iftar (menjar de trencament dels joves) escassos cotxes travessaven en estampida les avingudes desertes, quaranta persones van marxar cap a l’edifici de la televisió oficial per reclamar a grans crits la interrupció del programa en curs de difusió. La raó de la seva còlera? La cèlebre sèrie Tash ma tash (1), difosa tots els vespres del Ramadà durant onze anys, abordava aquell vespre el problema del mahram, aquest tutor masculí sense el qual una saudita no pot (en teoria) dir ni fer res.
Les dues heroïnes de l’episodi, privades del seu marit i germà que havien marxat unes setmanes a París, van ser assetjades als jardins públics, rebutjades de les botigues, fetes fora dels bancs. Per trobar la seva llibertat de moviment, recorren a un avi cacoquímic —un remei pitjor que la malaltia— i finalment maquillen la seva filla i neboda de noi petit. Exageració i truculència, joc sobre els dialectes regionals, posa en escena les paradoxes de la vida quotidiana que dóna reputació a Tash ma tash, una producció 100% saudita difosa per tot el món àrab. I especialment seguida a la península Aràbiga i Jordània, on els carrers es buiden a l’hora de la sèrie, que ha esdevingut culte.
Però, aquell vespre, a Riad, l’acusació de la societat saudita a través del seu element més simbòlic i més ocult —la dona— no va agradar a tothom. En una manifestació inconcebible a Occident, on la televisió suscita en principi més passivitat que revolta, algunes persones van decidir fer parlar el carrer. La televisió es va abstenir de claudicar, i els manifestant van tornar amb les mans buides a casa seva.
Un desert audiovisual
L’incident parla de les pràctiques televisives dels saudites i la seva relació amb la televisió d’Estat, aquesta subdirecció del Ministeri d’Informació que encara sospitem que fa el joc al poder contra la societat. Les dues cadenes públiques han regnat durant molt temps sense divisió en un autèntic desert audiovisual. Però, el 1990, després de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq, que els mitjans saudites van eludir durant molts dies, van caure les màscares i les cadenes de televisió, anomenades “kazzâba al-ûla” i “kazzâba ath-thâniyya” (‘mentideres núm. 1 i 2’), van ser repudiades per una societat furiosa per aquesta traïció dels experts.
Cada any pel març, el realitzador Maurice Frydland i el crític Jacques Baudou (1) animen les Reunions Internacionals de Televisió a la Comèdia de Reims. Aquest festival popular malvist pels grans mitjans presenta centenars d’espectadors de telefilms i sèries produïdes a Itàlia, al Regne Unit, al Canadà, a Txèquia, a Dinamarca, al Japó, a la Xina (convidada d’honor el 2003), a Suècia, a Bèlgica, als Estats Units... i a França. Una constatació amarga: el telefilm txec o danès més modest xoca per la seva intel·ligència, la seva càrrega emocional o el seu compromís; mentre que la majoria de ficcions franceses, plenes de tòpics i personatges buits, van d’una vacuïtat afligidora a una vanitat confusa.
Des del 1945, a la Gran Bretanya, la competència i l’emulació són la norma de la televisió, de manera que, sigui quin vulgui el seu difusor, les ficcions britàniques donen testimoni d’una extraordinària llibertat de creació. A França, després d’haver estat molt de temps un monopoli d’Estat, la televisió gravita, des de la privatització de TF1 el 1986, al voltant d’un quasi monopoli privat que recull cada vespre una mitjana entre un 30 i un 40% d’audiència. Des dels bons anys del gaullisme, un cert menyspreu del públic afecta irreductiblement les produccions de totes les cadenes. Porta la firma d’aquests directors de ficció que esbossen els plecs de condicions que tenen com a principal efecte la castració, patida o consentida, dels escenògrafs i els productors.
De Creil el 1989 a Aubervilliers el 2003, la televisió analitza i disseca el vel tot projectant-hi els seus propis fantasmes. En imposar un model de lectura maniqueu on el mocador té un lloc estratègic, participa en la definició social dels musulmans de França. Hi ha molts telespectadors que no coneixen i només jutgen l’islam de França a través d’aquests periodistes que volen dir-ho i demostrar-ho.
Per Thomas Deltombe *
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
