L’accés de George Bush a la Casa Blanca no va tenir cap ligitimitat democràtica. Bush havia perdut les eleccions però va accedir a la presidència per una decisió discutible i discutida del Tribunal Suprem, el qual va decidir aturar el recompte de vots a Florida. Per a molts juristes especialitzats en dret polític, l'arribada de Bush a la Casa Blanca representava "un cop d'Estat constitucional, una accés al poder no legal" (1). Per tal d’evitar una crisi constitucional de gran abast, Al Gore va acatar la decisió del Tribunal.
De totes formes, la nova presidència ja estava marcada pel segell de la il·legitimitat. Amb el reequilibri de forces de l’any 2001 (els republicans nan perdre el control del Senat), molts analistes esperaven una paràlisi política donada la presidència inevitablement modesta, tant en el pla intern com internacional. Però no va ser així. Ja des dels inicis la Casa Blanca va intentar alliberar-se de tota restricció atribuint-se tota la sobirania de l’acció política. Internament, més que governar centradament, com calia esperar, es va introduir en una política de confrontació destinada a polaritzar la societat i a esmerçar esforços amb la finalitat de destruir el conjunt de conquestes socials aconseguides per les dones i les minories durant els anys 60 i 70. Karl Rove, conseller polític del president que fa poc va dimitir de les seves funcions, ha estat l'artesà d'aquesta estratègia de conquesta que va mobilitzar les forces més conservadores de la societat amb l'objectiu de crear "una majoria republicana permanent".
A escala internacional, la Casa Blanca ha treballat en el desmantellament metòdic de les institucions i les regles que regeixen les relacions internacionals. En els mesos que van precedir els atemptats de l'11 de setembre, l'administració Bush va anunciar la intenció de retirar-se del Tractat anti-balistístic de 1972 (ABM); va oposar-se categòricament al Tractat de prohibició de proves nuclears (CTBT) i fa fer fracassar el protocol addicional sobre armes biològiques que havia de ser negociat el juliol de 2001. Finalment, va intentar torpedinar la creació del Tribunal Penal Internacional (2).
Però evidentment, el gran salt ha estat l'assalt contra l'ONU i contra el dret humanitari internacional després de l'11 de setembre de 2001. La doble agenda, interna i internacional, de la dreta ultranacionalista i revengista es va ampliar després dels atemptats. Internament, van dinamitar les restriccions tradicionals que pesaven sobre l'executiu (la separació de poders) i van obrir la via de l’extraordinària concentració del poder. Internacionalment, han afavorit la posada en marxa d'un projecte imperial. Poc després de l'11 de setembre, l'ex secretari de defensa Dondald Rumsfeld afirmava al New York Times que els atemptats "eren l’oportunitat de repensar el món de després de la Segona Guerra Mundial” (3).
Així, durant els mesos i els anys que van seguir als atemptats, l'administració es va anar atribuint el poder de depassar de llarg el dret internacional i la Constitució nord-americana. El secretari de Justícia, Alberto Gonzales, que també ha dimitit i hauria de ser objecte d’accions judicials per abús de poder, ha estat una de les figures clau d'aquesta iniciativa antidemocràtica. En tant que conseller jurídic del president entre 2001 i 2005, Gonzales va ser l'autor principal d'una doctrina anomenada de "l’executiu unitari", a través de la qual el president es dotava de poders quasi il·limitats en temps de guerra, incloent-hi el poder d'ultrapassar les Convencions de Ginebra i les lleis que il·legalitzen la tortura.
Rove i Gonzales encarnen l'autoritarisme d'un equip que ha treballat tenaçment per assentar el seu poder. Les dimensions interna i internacional d'aquest esforç eren i són inseparables, ja que la guerra sense límits temporals o espacials ha servit i serveix encara de suport a la pretensió de la Casa Blanca de disposar de poders d'urgència permanents.
La sortida d'aquestes dues figures centrals de l'administració ha evidenciat la debilitació de la Casa Blanca des de les eleccions legislatives de novembre de 2006. Tot i així, cal que no se subestimi la gran autonomia de l'executiu, que controla palanques importants de la política exterior i de seguretat i que fa poc ha aconseguit fer aprovar una llei lliberticida a les dues Cambres del Congrés (4).
Ph. S. G.
(1) Jack Balkin, "The die is cast", Balkinization, 17 de març de 2003; balkin.blogspot.com/2003_03_16_balkin_archive. html. També Jack Balkin i Sanford Levinson, "Understanding the Constitutional Revolution", Virginia Law Review, volum 87, núm. 6, octubre de 2001; i Bruce Ackerman, "Anatomy of the Constitutional Coup", London Review of Books, vol. 23, núm. 3, 8 de febrer de 2001.
(2) "La tentation impériale de l’administration Bush ", Le Monde diplomatique, juliol de 2001.
(3) “Secretary Rumsfeld Interview with the New York Times", New York Times, 12 d’octubre de 2001.
(4) El "Protect America Act 2007" és la llei aprovada per les dues cambres del Congrés per la qual s’atorguen amplis poders a l’executiu en matèria de vigilància, d'informació i de terrorisme sense control jurídic.
Malgrat l'oposició de bona part de l’opinió pública, el president George Bush ha anunciat la continuació dels compromisos militars a l'Iraq. I malgrat, o a causa, de les dificultats sobre el terreny, els Estats Units estarien disposats a iniciar una nova aventura a l’Iran. De totes formes, la situació de l’exèrcit confirma els límits del seu poder. Fins i tot es vaticina un declivi similar al que va patir l'Imperi britànic.
Per PHILIP S.GOLUB
Professor associat a l’Institut d’Estudis Europeus de la Universitat París-VIII.
Publicat fa un any, la novel·la de Philip Roth «El complot contra Amèrica» imagina l'arribada de Charles Lindbergh a la presidència dels Estats Units el 1940. Si la victòria del cèlebre aviador, antisemita declarat i simpatitzant del règim nazi, sobre Franklin Roosevelt és una ficció, la influència del nazisme des de l’altra banda de l’Atlàntic era ben real. Com els escrits de Henry Ford. I encara més: els partidaris nord-americans de l'eugenèsia i del racisme van inspirar Adolf Hitler.
Per MICHAEL LÖWY I ELENI VARIKAS
Director emèrit d’investigació al CNRS (Centre Nacional de Recerca Científica) i professora a la Universitat de Paris-8 (Saint-Denis), respectivament.
L’exitosa sèrie «Roma» ha estat difosa arreu a través del món i saludada unànimement per la crítica. Però sota l'aparença d'un enfocament objectiu a l'època, deforma els fets i inventa una ciutat que mai no ha existit. Reflecteix sobretot una visió occidental de la història del món, de l’«home etern» i de la «dona eterna».
Per FLORENCE DUPONT
Professor a la universitat de París VII, autor de «Homère et Dallas», Kimé, París, 2005; «L’erotisme masculin à Rome», Belin, París, 2001; i «La Vie quotidienne du citoyen romain a la fin de la République», Hachette, París, 1989 (reeditat el 1998). En espanyol té publicat el llibre «La invención de la literatura», Debate, 2001.
El 1955 els condemnats de la terra reinventen el món
Durant molt de temps, només van ser taques de color als mapes que simbolitzaven els imperis colonials. Va ser a Bandung, a Indonèsia, l’abril del 1955, que aquesta meitat del planeta va esdevenir el Tercer Món. Molts participants ja eren al poder, com el xinès Zhou Enlai, el iugoslau Tito, l’egipci Nasser, l’indi Nehru o l’indonesi Sukarno. D’altres es baten encara per la independència, seguint l’exemple del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, del neo-Destur de Tunísia o de l’istiqlal del Marroc. En total, vint-i-nou estats i trenta moviments d’alliberament nacional a Bandung, canvien el curs de la història. Mig segle més tard, Jean Lacouture recorda aquesta aurora.
Per Jean Lacouture*
Article traduït per Rut Jou
És molt possible que per a la gran majoria dels joves nascuts en temps de la guerra freda (1949–1989) i de l’estructuració de l’imperi Americà, el mot Bandung no els digui gran cosa i que el nom d’aquesta bonica estació climàtica de Java, a Indonèsia, ressoni com el d’alguna conferència o batalla oblidada entre Yalta (1945) i Dien Bien Phu (1954). Però per a molts de nosaltres que recorrem el món amb un bolígraf a la mà i alguna visa a la butxaca caducada o falsificada, aquest nom, durant dues o tres dècades, va significar molt, i en certa manera simbolitza una època: l’edat d’una certa descolonització, del retrocés dels imperis per altres vies diferents de la guerra total, i una possible reinvenció del món.
Si calia, considerant la segona part del segle xx, escollir una desena de dates o esdeveniments que han representat un canvi en el curs de la història, entre la mort d’Stalin el 1953 que va posar final a la fase bel·licosa del comunisme i la caiguda del mur de Berlín el novembre del 1989, que va marcar la fi de la guerra freda, passant per la pau de Ginebra del 1954 (fi de la guerra francesa d’Indoxina), la crisi dels míssils de Cuba del 1963, que feia sorgir la hipòtesi de la guerra nuclear, l’explosió de la bomba H xinesa el 1967, el desastre americà a Saigon el 1975 i el sorgiment, amb l’aiatol·là Khomeiny, de l’islam combatent el 1979, s’havia de retenir uns dies del mes d’abril del 1955 o, a Bandung, a una hora d’avió de Djakarta, més de la meitat de la humanitat va ser representat en concili per proclamar la fi de l’era colonial i l’emancipació de l’home de color, d’Àsia o Àfrica.
Avui és difícil fer-se una idea del ressò d’aquesta conferència de la fi del món, que uniria representants d’una gran fracció del gènere humà (molt més gran que a Versailles el 1919 o que a Yalta el 1945). No perquè hagi fet canviar la faç de la Terra, o perquè hagi fet progressar gaire l’emancipació dels africans, sinó perquè prenia l’aire dels estats generals del planeta, una mena de 1789 de la humanitat.
Léopold Sédar Senghor (1) va parlar d’una gegantesca “posada en llibertat”. Citant Electre de Jean Giraudoux, el geògraf Yves Lacoste assegura que Bandung “s’anomena l’Aurora”. I és en relació amb aquest esdeveniment que l’economista Alfred Sauvy havia d’inventar l’expressió “tercer mundista” —la paternitat de la qual sovint s’ha atribuït a l’etnòleg Georges Balandier que en aquest cas amb l’ocurrència del seu editor i, em sembla, que l’havia usat davant meu.
Feia referència a l’inici de la Revolució Francesa i al famós text d’Emmanuel Joseph Sieyès: “Què és el tercer estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Convertir-se en alguna cosa (2)”, Sauvy designava com a Tercer Món el conjunt dels pobles d’Àsia i Àfrica que no pertanyien ni a la noblesa europea, ni al clergat americà, ostentaven una part immensa dels recursos humans i materials del planeta i intentaven que es reconegués pels dos móns capitalista i comunista.
Tot i que el consens mediàtic i la repressió policíaca van dominar clarament França durant les guerres colonials, sobretot la insurrecció anomenada de Tots Sants que va marcar el desencadenament de la guerra d’Algèria, intel·lectuals coneguts van saber comprometre’s per situar-se amb resolució al costat dels moviments d’independència. Jean-Paul Sartre va ser un d’ells, als quals publicacions com L’Express o Les Temps Modernes van obrir les seves columnes tot i el risc de ser prohibides. Denunciant tortures negades pels governs i els mitjans oficials, l’escriptor va desmuntar els mecanismes del sistema opressiu colonial. Va adoptar aleshores una postura emblemàtica d’un tipus de compromís de l’intel·lectual que encara és vàlid avui.
Per Anne Mathieu*
Article traduït per Carme Geronés / Carles Urritz
El compromís de Les Temps Modernes amb la guerra d’Algèria va precedir el del seu fundador i director, Jean-Paul Sartre. El maig del 1955, la revista va publicar un número sobre el conflicte i, en el número de novembre, un article titulat “L’Algérie n’est pas la France”. Ja s’havia marcat la tònica. Les Temps Modernes patirien segrestos al llarg de tota la guerra: quatre vegades a Algèria, una vegada a França.
El març del 1956 va sortir el primer article de Sartre sobre el tema. Amb el títol de “Le colonialisme est un système” recuperava una intervenció en un míting per la pau a Algèria, organitzat a la sala Wagram de París el 27 de gener del 1956 sota l’ègida del Comitè d’acció dels intel·lectuals contra la continuació de la guerra a Algèria. L’article desmuntava els mecanismes polítics i econòmics del colonialisme i feia una crida al combat contra aquest sistema.
La presa de consciència anticolonislista de Sartre, tanmateix, no es remunta ni a aquesta data ni a la revolta algeriana de Tots Sants del 1954. Feia anys que aquest intel·lectual donava suport, a Tunísia, a la causa del Néo-Destour (1), i al Marroc, a la de l’Istiqlal (‘Independència’), al congrés del qual va participar el 1948. El 1952, va concedir una entrevista al diari de Ferhat Abbas, La République algérienne, i, la tardor del 1955, abonava el Comitè d’acció dels intel·lectuals contra la continuació de la guerra d’Algèria. Francis Jeanson, col·laborador de Les Temps Modernes, que havia publicat amb la seva esposa Colette L’Algérie hors de la loi el desembre del 1955, també va contribuir a l’evolució del filòsof.
El moment decisiu per al compromís sartrià com a individu es va produir el 1956. Al gener, Guy Mollet, dirigent de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), es va convertir en president del Consell. Dos mesos després, va obtenir uns poders especials, que havia d’utilitzar per intensificar la guerra. El vot favorable dels comunistes en aquella ocasió va marcar l’inici de la ruptura de Sartre amb ells, ruptura que s’havia de fer efectiva al novembre, quan el PCF va aprovar la invasió d’Hongria amb tancs soviètics. Tal com ho resumiria Mohammed Harbi el 1990: “A partir d’allí, ell va experimentar una evolució ètica que el va portar, per mitjà de successius tocs, a descobrir un nou subjecte de la Història, més radical que el proletariat: els colonitzats. La causa algeriana se n’havia de beneficiar (2).”
El 25 d’agost del 1944 a les 16 h, el general Dietrich von Choltitz, governador alemany de París que s’havia rendit, dues hores abans, al soldat espanyol Antonio González, signava la capitulació nazi davant el general Leclerc i el coronel Rol-Tanguy. París s’havia alliberat. La commemoració d’aquest esdeveniment oblidarà el paper que hi van tenir els resistents estrangers, i en especial els republicans espanyols?
Per Denis Fernández Recatalá*
Article traduït per Rut Jou
És bo reanimar les memòries. És amb aquestes dosis homeopàtiques, no obstant això, que França acordava el seu reconeixement als estrangers que van participar en la seva alliberació. Cap moviment d’envergadura no fa homenatge, per exemple, als milers d’espanyols que van combatre l’ocupant nazi. En aquest 60è aniversari de l’alliberació de París, per què s’ha de comercialitzar la gratitud i oblidar honorar les dones i homes morts per la llibertat al costat dels francesos?
Després de la guerra civil del 1936–1939, molts espanyols es van unir a les files de la Resistència o als exèrcits de la França Lliure, com recorda el quadre de Picasso, juntament amb el famós Guernica, al museu Reina Sofia, a Madrid. Es titula: Monument als espanyols morts per França. Els republicans de l’altra banda dels Pirineus van marcar la seva empremta en l’Alliberació. La seva presència es reconeix al sud, però més de 10.000 d’ells van combatre una mica per tot arreu, tant a la Bretanya com a les Cevenes (1) o a Poitiers, Bordeus, Angoulême, Avinyó, Montelaimar, València, Annecy (2)... Un cop va ser alliberada només pels espanyols, se’ls va enviar un tal Marcel Bigeard (3) en l’últim moment per tal d’assegurar una participació francesa als combats.
El 25 d’abril del 1974, gairebé sense efusió de sang, els joves oficials rebels del Moviment de les Forces Armades posaven fi, a Portugal, a una dictadura de més de quaranta anys. Aquesta revolta dels clavells, acollida per una població entusiasmada a causa de la seva vocació democràtica, va marcar l’entrada de Portugal en una nova era. També va permetre obrir la via a la independència als territoris lusòfons d’Àfrica, on lluitaven els moviments d’alliberació.
Per Mia Couto *
El 25 d’abril del 1974 va ser acollit a Moçambic amb un sentiment de joia barrejada d’aprensió.. En efecte, la mateixa joia tenia una geometria variable. Tenia alguna cosa d’innocent, les víctimes del feixisme i del colonialisme. D’altres semblaven menys sinceres. També les organitzacions colonials van celebrar la Revolta dels Clavells. Cinc mesos més tard, aquests colons d’extrema dreta intentaven, a Lourenço-Marques (futur Maputo), un atac contra l’acord de pau entre Portugal i Moçambic ratificat pel Sr. Mario Soares i Samora Machel.
Per què aquesta joia elàstica en grups amb interessos tan divergents? El règim colonial feixista es transformava en un pes per a gairebé tots els alts càrrecs dels partits polítics, tant d’esquerra com d’extrema dreta. La Revolució semblava, de sobte, un ou de cocodril: podia ser mascle o femella, segons la temperatura exterior...
A semblança de la joia, l’aprensió era diversa. Entre els militars de la Junta de Salut Nacional figuraven alguns generals compromesos des de feia temps en el combat contra els moviments d’alliberació a Àfrica. Alguns, com Galvao de Melo, comptaven entre els falcons de la màquina militar. Altres, com Antonio Spinola, es consideraven adeptes d’una política colonial reformada: el seu desacord afectava no l’essència del règim, sinó a la tàctica escollida per perpetuar la presència portuguesa.
Es pot parlar de patiments, expulsions, migracions forçades i deportacions patides pels civils alemanys, sobretot els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial? Es pot ser a la vegada botxí i víctima? Cal tornar a obrir les ferides mal cicatritzades? Seixanta anys després de la fi del conflicte, el projecte de construcció d’un centre dedicat als alemanys atrapats a Polònia i Txecoslovàquia llança noves polèmiques.
Per Brigitte Pätzold*
Cal crear un centre dedicat als alemanys expulsats de Txecoslovàquia i Polònia durant la Segona Guerra Mundial? I, si hi ha acord sobre la necessitat de despertar aquesta dimensió d’una memòria col·lectiva ocultada, quina ciutat ha d’acollir aquest tipus de centre: Berlín, Wroclaw, Ginebra, Estrasburg o Estocolm? Aquest debat, que agita l’opinió des de fa setmanes, no té res de casual: seixanta anys després, Alemanya intenta normalitzar-se, sobretot davant els veïns de l’Europa de l’Est que entraran a la Unió Europea a la primavera.
Com passa sovint, la literatura s’ha situat a l’avantguarda. Des de fa temps, els alemanys semblaven paralitzats pels patiments soferts al final de la guerra, durant l’èxode i sota els bombardeigs. Ara bé, resulta que, amb el canvi de generacions i la desaparició dels testimonis, el temps hagués acabat per trencar el silenci.
El primer a destapar el tabú va ser Günter Grass. El premi Nobel de literatura, compromès des de sempre amb la socialdemocràcia, company de viatges de Willy Brandt i poc sospitós de voler relativitzar els crims nazis (1), l’escriptor nascut a Dantzig, s’empara amb el tema de l’èxode en el seu relat En crabe (2). Narra el torpedinament del vaixell Wilhelm Gustloff per part d’un submarí soviètic, el 30 de gener del 1945, i el naufragi a les aigües glaçades del Bàltic de 9.000 refugiats que fugien de l’avançada de l’Exèrcit Roig.
Quan un desregulació climàtica o una epidèmia ataquen a milions de persones, la catàstrofe “natural” dissimula els altres ressorts de la tragèdia. Així les grans sequeres que han assotat el món, als anys 1870, no són les úniques responsables del seu cost humà. Les polítiques colonials conduïren als habitants dels tròpics, desenes de milions, a la fam i a la mort. Aquesta és la història oculta que Mike Davis usa per reconstituir en un llibre del qual extreu aquest article.
Les osseres de Franco
Després de més de sis dècades de silenci, els espanyols busquen les restes de prop de 30.000 republicans afusellats al peu de les carretes, “desapareguts” en la terrible repressió franquista durant la guerra civil (1936-1939).
Els germans o les germanes, els infants i els nens de les víctimes volen desenterrar les seves ossades de les fosses comunes i de les osseres anònimes, a fi de donar una sepultura decent als seus morts i per reivindicar la seva memòria.
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
