La reactivació d’una empresa en fallida per part dels treballadors no és un cas aïllat a l’Estat espanyol. Es va iniciar en el marc d’un moviment social tan ampli que va permetre, a començaments dels anys vuitanta, recuperar almenys 38.500 llocs de treball (6.000 només al País Basc i 7.000 a Catalunya).
De tots els dogmes econòmics, el lliure comerç és aquell en què els neoliberals són més intransigents. Formulat fa gairebé dos segles per David Ricardo («Principis d'economia política i fiscalitat») en el context teòric de la immobilitat dels factors de producció (capital i treball) i de divisió internacional del treball, sempre és presentat com el súmmum de la modernitat i com la recepta de desenvolupament i creixement. Els seus seguidors han aconseguit la proesa de perpetuar-lo en un context exactament contrari al de la seva concepció: avui el capital ja no pateix cap trava per a la seva circulació internacional, i la mà d'obra, ja sigui en virtut de tractats (per exemple el de la Unió Europea) o per la immigració (legal o no) és cada vegada més mòbil. Quant a la divisió internacional del treball, ja és cosa del passat des que multitud d’empreses han invertit en tecnologia punta en països amb salaris baixos.
Heus aquí que s’hauria de desqualificar intel·lectualment el lliure comerç. Però no. Ben al contrari, constitueix l’arrel mateixa de la Unió Europea que permet la lliure circulació de capitals, béns i serveis. Tres de les seves "llibertats fonamentals" (la quarta seria la de la circulació de persones). És també en nom del lliure comerç que el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial han imposat als països en vies de desenvolupament, durant gairebé dos dècades, polítiques que gairebé sempre han estat socialment nefastes. Fins al punt que els seus propagandistes d'antuvi són avui extremadament discrets.
És a partir de l'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT) que es va aprovar l'Organització Mundial del Comerç (OMC) el 1994, la qual tornava de definir i posar en marxa els principis del lliure comerç a l'escala planetària i suprimia gradualment totes les derogacions i exempcions, aranzels i d’altres, dels quals determinats països pobres se’n beneficiaven. Qualsevol mena de proteccionisme estava injustificat partint del principi que, en la competència dels mercats mundials, els Estats Units i Alemanya estaven en igualtat de condicions que Mali i el Paraguai.
La Unió Europea està prestant ajuda a l'OMC, de manera particularment eficaç imposant als setanta nou països anomenats ACP (Àfrica, Carib, Pacífic) els ajustos mal anomenats Acords de Col·laboració Econòmica (ACE). Signat en l'Acord de Cotonou de juny del 2000, els APE anunciaven la fi dels règims preferents que la Unió havia concedit als països ACP des del 1975 (acords de Lomé) en base a la seva feblesa econòmica. Per a ella, les regles de l'OMC s'havien d'aplicar llavors a tot el món, a rics i pobres. El comissari europeu de comerç, Peter Mandelson, va resumir el nou pensament europeu declarant, en una conferència de premsa el 4 d'octubre del 2006, que "si la nostra potència econòmica és basa en el comerç, llavors la nostra prosperitat està directament vinculada a l'obertura dels mercats en els quals intentem vendre". Incloent-hi, d’això es tractava, els mercats dels països ACP i no només del Brasil, la Xina i l'Índia.
Mandelson s’hagués deprimit si hagués sabut els principis i clàusules que regeixen l'única organització intergovernamental de cooperació econòmica i comercial que trenca amb el lliure comerç: l'Alternativa Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA). Iniciada el desembre del 2004 per Cuba i Veneçuela, l'ALBA ha estat ratificada per Bolívia i Nicaragua, i properament potser per l'Equador. El seu pla director és el reconeixement de les asimetries, les complementarietats entre els estats membre i la subordinació dels fluxos comercials a uns altres objectius: dret a l'alimentació, la salut, l'educació, el treball, un medi ambient sostenible, la biodiversitat...
L'OMC, reafirmada per la Unió Europea (i per a setanta nou països) per la universalitat dels seus principis, no està exclusivament comandada per les potències occidentals i el Japó, encara que aparentment totes les decisions en prenen a través del consens. Els grans països "emergents" –Sud-àfrica, Nigèria, el Brasil, l'Índia i la Xina al capdavant– són socis de ple dret i han bloquejat qualsevol acord del cicle de Doha amb la Unió Europea i els Estats Units. Seguits per països de menor envergadura, no vacil·len a utilitzar els mateixos mecanismes de l'OMC, en aquest cas l'Òrgan de Resolució de Conflictes (ORD), per a fer valer els seus drets comercials contra el nord, i de vegades a condemnar-los.
L'OMC és l'única institució internacional que disposa, amb l'ORD, d'un braç armat que executa les sentències. Contra la "llei de la jungla", com ho considera en aquest article Monique Chemillier-Gendreau, aquesta regulació jurídica constitueix un progrés. Tot i que, curiosament, cap estat no ha proposat que es tracti també, entre altres, que s’apliquin les normes de l'Organització Internacional del Treball...
«La tempesta per la qual travessen actualment els mercats financers pesarà sobre el reixement mundial». Això deia el director general adjunt del Fons Monetari Internacional (FMI) John Lipsky. Més preocupats que ell per tal de tranquil•litzar l'opinió (i els inversors), els governants dels Estats Units, d'Europa i del Japó volen fer creure que les fluctuacions borsàries no constitueixen altra cosa que un simple accident de recorregut en un cel lliure. L'agitació s’ha incrementat per la fallida als Estats Units d'un mercat immobiliari ple de crèdits atorgats sense lògica: només el segment de préstecs de risc, anomenats «subprime», els crèdits hipotecaris en circulació ascendeixen als 1 bilió 300.000 milions de dòlars; entre un i tres milions de nord-americans podrien haver de vendre el seu habitatge. Això propagaria el risc al conjunt de l'economia mundial, en què la innovació financera desenfrenada ha afavorit, successivament, la bombolla immobiliària, la crisi de l’habitatge i l'especulació. La reducció dels tipus per als crèdits contindria (o diferiria) uns pocs danys. Però animaria els «bojos matemàtics de Wall Street» a caure en els mateixos errors. S’anuncia ja la pròxima crisis.
Per FRÉDÉRIC LORDON
Economista, autor de «Et la vertu sauvera le monde…Après la débâcle financière, le salut par l’“ éthique”», Raisons d’agir, París, 2003.
Acusat de nepotisme, el president del Banc Mundial Paul Wolfowitz ha hagut de dimitir. La Casa Blanca, que l’havia imposat, ha reivindicat el dret de designar el seu successor. Sis estats de l'Amèrica Llatina que qüestionen el domini dels països del nord han decidit de crear un Banc del Sud i s’han distanciat del mateix Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional i del Banc Interamericà de Desenvolupament per tal de portar les regnes de les seves finances.
Per ERIC TOUSSAINT i DAMIEN MILLET
Presidents del Comitè per l’Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM) a Bèlgica i a França, respectivament.
L'anunci del pla que preveu deu mil supressions de llocs de treball a Aerospatiale –en el transcurs del campanya presidencial francesa– va suscitar reaccions d’indignació –però sense més conseqüències. Unes setmanes més tard, la publicació de la indemnització de més de vuit milions d’euros que va percebre l’ex president i director general, Noël Forgeard, ha reanimat el debat d’indignació. Aquesta suma és només una fracció de la plusvàlua convinguda amb el grup Lagardère (del qual en procedeix el senyor Forgeard) quan va tenir la premonició de traspassar una part de les seves accions del grup aeronàutic, poc abans de l'anunci d’Airbus de grans retards en els lliuraments. La mansuetud de què gaudeix Arnaud Lagardère és menys sorprenent quan es coneix el paper determinant que juga el seu grup en els mitjans de comunicació i les relacions que manté amb molts responsables polítics, en particular amb Nicolas Sarkozy, que l’ha qualificat d’«amic» i de «germà». Més generalment, les dificultats d'Airbus testimonien la renúncia a una Europa industrial. S’anuncien plans de reestructuració en d’altres àmbits, sobretot en el l'automobilístic (a PSA Peugeot-Citroën, per exemple).
Per FRANÇOIS RUFFIN
Periodista. Autor de «Quartier nord» (Barri nord), Fayard, París, 2006.
En el gener del 2007, la Comissió de Brussel·les va adreçar als vint-i-set membres de la Unió Europea un gran projecte energètic. Aquest proposa aportar un marc global a les mesures adoptades. En aquest document, l’executiu comunitari planteja tres objectius: crear un veritable mercat interior europeu de l’energia, emetre menys carburants a l’atmosfera i reduir el consum energètic dels europeus.
L’acollida de bona part dels governants i de la indústria no va estar a l’alçada de la noblesa de les ambicions dels autors del projecte, la Comissària de l’energia, la de medi ambient i la de competències, Neelie Kroes. Aquesta última es des de fa molt temps una fervent adversària de la “integració” dels grups elèctrics i gasístics, els quals controlen tota la cadena, des de la producció fins a la distribució i el transport. Concretament, el debat es concentra en les línies de tensió i els “tubs” que transporten les energies. S’ha d’obrir la competència a tercers i atorgar la llibertat d’establir peatges, com els cotxes i les autopistes? Per a què aquesta “llibertat” sigui efectiva, Kroes proposa que les xarxes de transport elèctriques i de gas no siguin propietat dels que produeixen gas i electricitat.
L’objectiu és abolir un mercat únic de gas europeu on els preus no els fixin els governs, sinó no la llei de l’oferta i la demanda. En nom, és clar, de la reducció dels preus.
Els més poderosos i exclusius clubs europeus del gas –l’alemanya EON, la francesa Gas de France (GDF), la italiana SNAM, la belga Distrigaz, l’espanyola Gas Natural o l’holandesa Gasumie– no hi estan d’acord. Elles impedeixen l’accés de terces als seus gasoductes i no tenen cap presa a imitar el Regne Unit, que ha reemplaçat el monopoli de British Gas, el GDF britànic, per cinc distribuïdores independents. El govern francès es resisteix i es nega a contemplar un desmantellament pur i simple de les seves activitats històriques; tot i que pateix una privatizació parcial, EDF va quedar com a productor, transportista i distribuïdor. Gas de França, sigui quin sigui el seu futur estatus, pensa quedar-se amb la propietat de la xarxa de gasoductes. La coalició d’Angela Merckel, a Alemanya, tot i molt dividida sobre el tema de l’energia, tampoc no n’és partidària.
La “desintegració” de les gasísitiques posa en guàrdia els acords que es van pactar fa molt temps i que els vinculaven a l’abastament exterior. Com es podran abastir si perden el control del mercat? L’Europa dels 27, amb l’esgotament progressiu del mar del Nord i dels Països Baixos, cada cop és menys productora i l’aprovisionament del gas natural prové de fora; Rússia (40%), Algèria (30%), Noruega (25%) i Qatar. Aquests acords són de llarga durada, entre 20 i 25 anys, i contenen una clàusula que obliga l’importador europeu a pagar el gas encara que no en disposi de la possessió física.
Per a la russa Gazprom o l’algeriana Sonatrach, aquesta és la garantia que les seves inversions de producció i transport de gas no seran realitzades en va i que ells podran reembossar els deutes que han contret per aquest efecte.
Per prevenir una eventual rebaixa del seu estatus, Algèria i Rússia busquen ser distribuïdores dels mercats europeus, entrant directament per contracte amb el client final. Es aquí on desparen a matar. El President de la Comissió Europea, José Manuel Duarao Barroso, va proposar als vint-i-set Estats membres a fer una prova “d’unitat i de tancament” per imposar les noves regles del joc als països proveïdors, sobretot, a Rússia.
Existeix una Carta de l’Energia negociada fa 10 anys entre Brussel·les i Moscou que Vladimir Putin es nega a ratificar i que acull els principis “d’obertura i de transparència[1]”. En el llenguatge codificat dels diplomàtics, significa que Rússia ha d’acceptar obrir la gegantesca xarxa de gasoductes oleoductes de Transneft, monopoli de l’Estat, als operadors estrangers. I que, per exemple, el Turkmenistan, obligat a vendre el gas a preus ridículs a l’únic actor capaç d’abastir Europa (Gazprom), hagi de pagar un peatge a Tansneft i vendre’l directament a les gasístiques alemanyes i italianes.
Rússia, que necessita el gas turcmè abastir els seus clients, rebutja l’obertura en profit dels “contractes directes de proveïdors”, que tenen l’avantatge d’assegurar la seguretat dels lliuraments, un bon preu i el finançament de les infrastructures per part dels bancs europeus. Sense escoltar Brussel·les, Alemanya, Itàlia i França han firmat recentment aquests acords, la qual cosa els han valgut l’acusació de cedir davant “l’ocupació de Gazprom” i de forjar amb les seves pròpies mans la dependència energètica d’Europa. L’argument té el recel d’una opinió pública cada cop més desconfiada respecte Putin i el seu règim. Però qui està disposat a Europa a abandonar el mercat segur de l’abastiment i la fixació dels preus del gas ciutat?
J-P. S.
[1] Nina Bachkatov, “La necessària col·laboració amb Rússia”, Le Monde diplomatique, gener 2007. www.monde-diplomatique.ad/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=1036&mode=thread&order=0&thold=0&edicio=51
Un recent estudi del gabinet d'estudis Wood Mackenzie (Edimburg) indica que en el futur serà necessari invertir milers de milions de dòlars en l'extracció d'un petroli cada dia més inaccessible, amb tot el que això significa en termes de danys ecològics. El text confirma, després de tants altres, el buit de recursos petrolers. Des d’ara, la lluita per l'accés a l'or negre enfronta les companyies internacionals, les nacionals i els Estats. Els dos darrers porten avantatge. Així, Veneçuela renegocia les concessions atorgades a les “Grans” i els ordena entrar en societats mixtes en què l'Estat és majoritari. Rússia reprèn el control del seu sector gasísitic, liquidat pels interessos privats dels anys 80, i torna a ser l’accionista majoritari de Gazprom. Per la seva part, la Xina, i en una mesura menor l'Índia, és cada vegada més activa en el mercat petroler. Ni l’una ni l’altra no vacil·len a crear relacions directes amb els estats africans i del Pròxim Orient. Després d'un eclipsi de dos decennis, assistim altre cop al retorn del poder públic.
Per JEAN-PIERRE SÉRÉNI
Periodista. Autor de l’obra «Les Emirs de la République. L’aventure du pétrole tricolore» (en col·laboració amb Pierre Péan), Seuil, París, 1982.
MARC 1. TAXA DE RENDIMENT I ROE
La comptabilitat ofereix diferents indicadors de rendiment. El més immediat, però també el més clàssic, és el benefici net comptable; és a dir, tot allò que queda un cop es dedueixen les despeses. Un indicador menys groller és la taxa de benefici, o taxa de rendiment (o de rendibilitat) del capital; és a dir, el benefici dividit pel capital total invertit. Una empresa que treu un 5% de rendiment de capital té una taxa de rendiment del 5%. Si hagués obtingut el mateix benefici però només requerint el 50% del capital, la seva taxa de rendiment del capital hauria estat d'un 10% (5/50), millor!
Podem entrar encara en més detalls construint un indicador de benefici pertinent des del punt de vista dels accionistes, perquè no tot el capital invertit és propietat seva. Una part pot haver estat obtinguda pel recurs a l’endeutament. El ROE és la taxa de rendibilitat que divideix el benefici per la quantitat aportada pels accionistes (anomenats ”capitals propis"). Si els beneficis són del 5% dels capitals compromesos, però alhora aquests estan composats en 50 de deutes i 50 de capital, allà on la taxa de benefici és del 5%, el ROE és d'un 10% (5/50).
MARC 2. LES DUES CARES DE LA RESTRICCIÓ INVERSORA
La influència dels inversors sobre les empreses es manifesta de dues maneres que convé distingir.
Apareix en principi com una restricció de prestació que aquest imposa a les empreses. Aquesta restricció s'expressa en la redefinició, d’acord amb el punt de vista inversor, dels diversos indicadors de benefici de les empreses: per exemple, no el benefici comptable "clàssic" sinó l'EVA (que és un sobrerendiment o sobrebenefici), i no la taxa de benefici sinó el ROE (veure marc 1).
D'altra banda, el capital accionarial guanya una remuneració efectiva que comporta tres elements. Els dos primers pesen sobre l'empresa, perquè provenen de deduccions directament realitzades sobre la seva riquesa: els dividends i els “buy-backs” (pels quals les empreses reporten els seus propis títols als seus accionistes, evidentment contra liquiditat). El tercer, les plusvàlues, que no provenen de l'empresa sinó del mercat financer, lloc de revenda especulativa de les accions. Aquest tercer element estableix una connexió entre remuneració inversora i deducció per prestació, ja que les millores de prestació són recercades precisament per empènyer les cotitzacions borsàries a l’alça i augmentar les plusvàlues.
MARC 3. UN EXEMPLE DE CÀLCUL DE L’SLAM
Una empresa el capital de la qual està constituït per 10.000 títols en circulació. Un accionista, que tenia un 1%, és a dir, 100 títols comprats a 1 euro, els ha revenut 1.10 euros. La seva plusvàlua (PV) sobre els cent títols és de 10 euros.
Si l'empresa ha remunerat l'any anterior als seus accionistes amb un total de 500 euros en dividends i “buy-backs”, s’imputa al nostre accionista una part d'un 1%, o sigui 5 euros.
El seu TSR "imposable" (sobre la plusvàlua, el dividend i el “buy back”) és doncs (10+5)/100, és a dir, un 15%. Si el sostre legal de rendibilitat de l’inversor autoritzat (TSR - tipus d'interès + prima de risc) és, per exemple, d'un 6%, el 9% de diferència són integrament deduïts.
La taxa de l’SLAM és, doncs, de 9 euros. I la taxa de rendibilitat percebuda per aquest accionista és, efectivament, d'un 15% a un 6%.
Nicolas Sarkozy ha promès 68.000 milions d'euros de reduccions impositives. Amb el pretext que «tot s’hi val si es tracta de no gravar els treballadors», els seus projectes (entre ells l'eliminació de l'impost de successions) afavoreixen bàsicament les rendes del capital. I ho fa en un moment en què es generalitzen els acomiadaments decidits per accionistes, els quals exigeixen més d'un 15% de rendiment anual.
Per FRÉDÉRIC LORDON
Economista. Autor de «Et la vertu sauvera le monde... (I la virtut salvarà el món)», Raisons d’Agir, París, 2003.
Fa dotze anys, Jacques Chirac va fer de la lluita contra la «fractura social» l'objectiu de la seva presidència. Les mesures: la reducció de l'atur i l'augment salarial («El salari no és l'enemic del treball»). Mentre s'inicia una nova campanya presidencial, el nivell de vida de les classes populars es continua degradant, particularment a causa del cost de l’habitatge. I quan l'atur retrocedeix és de fet per la importància dels segments de població que es jubilen, a la generalització dels cursos i els contractes mal remunerats i, finalment, al rigor punitiu de la indemnització dels aturats.
Per LAURENT CORDONNIER
Economista a la Universitat de Lille-I. Autor de «Pas de pitié pour les gueux», Raisons d’agir, París, 2000.
El 1993, en defensa d’un tractat de lliure comerç, el President Clinton va citar Adam Smith, que segons ell havia establert que «els hàbits del comerç contradiuen els de la guerra». Des de fa més de dos segles es deu molt a Adam Smith la idea que la disposició natural al comerç explicaria el capitalisme i afavoriria la pau. Aquesta gènesi del capitalisme oblida un detall: les relacions de producció...
Per ALAIN BIHR
Professor de sociologia a la Universitat de Franche-Comté. Aquest text és extret de «La Prehistòria del capital», Page deux, Lausana, que apareix aquest mes.
El sistema conegut com "Bretton Woods", amb les seves dues institucions –el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial–, va ser creat en una conferència de les Nacions Unides el juliol de 1944 per impedir el rebrot de les crisis financeres dels anys 1920 i 1930, que figuren entre les principals causes de la depressió, del feixisme i de la Segona Guerra Mundial. Però el sistema es va esfondrar el 1971 quan els Estats Units van abandonar el patró or. Des d'aquesta data, més d'un centenar de crisis més o menys greus han afectat la majoria de països membres del FMI.
Per Gabriel Kolko
Historiador, autor de «Another Century of War?», Nova York, 2004; de «The Age of War», Lynne Rienner Pub, Boulder (Colorado), 2006; i de «After Socialism», Routledge, Londres, 2006.
* Economista, autor de L'Agriculture, talon d'Achille de la mondialisation, L'Harmattan, Paris, 2001.
En el món, el nombre de malnutris cròniques va passar de 826 a 852 milions entre 1995-1997 i 2000-2002. per als tres quarts d'ells, es tracta de rurals, essencialment dels pagesos. Són 204 milions a Àfrica subsaharià, on l'esperança de vida retrocedeix des de fa 20 anys. Hi ha els dos terços dels actius - és a dir 110 milions més que en 1969-71 -, i representen a un terç de la població. Amb el pretext que la part de l'Àfrica subsaharià en els intercanvis comercials globals va baixar del 2% a l'1,6% entre 1990 i 2004, es llegeix aquí i allà que no s'inseriria prou al mercat mundial...S'una enorme contraveritat : la part dels intercanvis en el producte interior brut (PIB havia, en 2003, de del %, contra 41,5% per terme mitjà mundial, un 19% als estats Units, un 19,9% al Japó i un 16% a la zona euro (fora dels intercanvis interns). D'aquí una conclusió que no es treu mai públicament : si es posa a part el 70% dels països emergents d'Àsia oriental (Xina en cap), la riquesa de les nacions és contràriament proporcional a la seva inserció en el comerç mundial !
Al compte dels beneficis de la " tercera via ", alguns citen el naixement del salari mínim. Prova, dita, que es pot manejar l'escuradents contra els aturats (privats d'indemnitzacions si no accepten l'ocupació o el període de pràctiques que se'ls proposa) i jugar la fada benefactora per als pobres. Fermesa i generositat, tal seria el nou còctel vitaminat de l'esquerra socialdemòcrata europea, en pena del projecte.
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
