Inexorablement, quasi sense adonar-nos-en, ens encaminem a marxes forçades cap el mes de desembre. I, amb ell, arribaran els torrons, el cava i, per descomptat, la compra, de vegades precipitada i no gaire meditada, de tot tipus de regals. A partir de gener, les nostres cases acaben convertint-se en una mena de magatzems d’objectes inútils que emplenen armaris i prestatges, que no surten de les caixes, que mai no fem servir. Per no parlar dels nens i de l’excés de joguines, una circumstància vergonyosa promoguda per la societat de consum i que, any rere any, assoleix una major dimensió. La bogeria dels regals sovint desconcerta i destarota les criatures. Com deia la meva àvia: “Totes les masses fan mal”. Per acabar-ho d’adobar, darrerament s’ha afegit a la voràgine la temptadora oferta electrònica (consoles, telèfons mòbils amb diversos graus de sofisticació, jocs d’ordinador, videojocs, càmeres). Un univers (divertit i engrescador, no ho discuteixo), però que ha envaït el nostre entorn i que, tal vegada, ocupa a hores d’ara un espai una mica exagerat.
En qualsevol cas, la meva reflexió d’avui (acompanyada d’una recomanació que de ben segur, si la seguiu, m’agraireu) té a veure amb el món de la lectura. “Normal”, pensareu interiorment. A aquestes alçades, si seguiu la Compulsió, ja sabeu que sóc filòloga. Per tant, la resposta al voltant d’allò que més m’interessa resulta diàfanament indiscutible.
Amb tot, no pretenc en aquest article confegir el típic panegíric de la literatura i de la importància de llegir des d’un punt de vista formatiu, cultural i d’aprenentatge. Aquesta idea és obvia i no cal dir que està situada en el lloc d’honor del meu ideari de vida. En canvi, m’agradaria recuperar una altra dimensió de la lectura (tradicional, coneguda, gens innovadora) que simplement té a veure amb el gaudi –personal i compartit– que pot oferir un bon llibre.
A casa meva (tant de nena com d’adulta) la festa dels Reis ha estat molt celebrada. La família ens reunim amb il·lusió al voltant d’una taula curulla de paquets i els intercanviem enmig d’un escàndol de crits, fotografies, aplaudiments i exclamacions. Però, també des de ben petita, els llibres hi han ostentat un destacadíssim paper. De manera que, al costat dels obsequis de torn, mai no va mancar el nodrit farcellet de novetats literàries. Amb aquesta filosofia van viure els meus avis, els meus pares i ara hi vivim els meus germans i jo. Conclusió: tots els cosins (de diverses edats) saben que rebran consoles, cotxets o nines, però que d’allò que no se n’escaparan serà d’un significatiu grapat de llibres.
És en aquest context que us vull recomanar una novel·la escrita en català que he devorat fa molt poc. S’intitula Més enllà del somni i va sorgir de la ploma de Shaudin Melgar-Foraster, professora de català a la Universitat de Toronto. Més enllà del somni és, suposadament, una obra juvenil, però respon al perfil de les obres juvenils que agraden a un públic comprès entre els 10 i els 90 anys. L’autora ha creat un món de fantasia intel·ligent, atractiu i ben travat, ple de personatges entranyables, que enganxa el lector des de la primera pàgina.
Al llarg de la fascinant aventura de compartir la ficció de la novel·la, he anat pensant que Més enllà del somni posseeix tots els ingredients per triomfar arreu del món. A l’estil de La història interminable o de Harry Potter, les peripècies dels seus protagonistes ens arrosseguen dins d’un univers on l’originalitat i la fantasia assoleixen un gran nivell d’excel·lència. No hi ha racons ni serrells pendents. Només l’explosió d’una història que no ha fet altra cosa que començar, perquè Més enllà del somni és tan sols el primer lliurament d’una nissaga que s’endevina trepidant. Però el llibre també resulta quelcom més que una novel·la d’aventures. L’autora, amb delicadesa i intel·ligència, confegeix un magnífic al·legat a favor de la integració, de l’enteniment entre els pobles, de la comunicació i la tolerància. Ha creat un correlat fictici de la nostra Terra i es troba en ple procés de transmetre als joves (i no tan joves) un exemple de comprensió i d’humanitat.
I ara arriba la meva proposta: per què no imaginem i compartim? Per què no anem pensant en regalar als nostres nens, joves o adults una novel·la com aquesta? Per què no duem a terme l’exercici de seure còmodament en un sofà, al costat del nostre fill, nebot, germà o nét i desgranem, de mica en mica, les paraules de Més enllà del somni?
Per què no revestim d’un nou humanisme les festes de Nadal d’enguany, enmig d’aquesta crisi tan severa i trista, i aprenem a imaginar plegats?
Us he donat l’instrument per fer-ho, estimats lectors. Ara, depèn de vosaltres. Però us ho garanteixo: si algú em fa cas, no se’n penedirà.
