L'efecte Palin

Si fem cas dels resultats de les eleccions legislatives als EUA, podríem dir que l'encantament dels nord-americans amb Barak Obama s'ha acabat. Dos anys després de la seva arribada a la Casa Blanca, Obama ha perdut part del suport que el va convertir en el primer president negre de la primera potència econòmica i militar del món. Tanmateix, la pregunta que es fa avui tothom és si assistim realment al preàmbul de la decadència del seu mandat. La resposta no és fàcil. En primer lloc, perquè hauríem de diferenciar entre unes eleccions legislatives, on es voten polítiques, i unes de presidencials, on es voten líders. Però, sobretot, perquè dependrà de l'evolució anímica del país, encara trasbalsat per la crisi econòmica més dura de la història des de la gran recessió de 1929. Els demòcrates s'han afartat de dir que el problema el van heretar dels republicans. La política, però, no té memòria, i aquests dos anys han servit als conservadors per rearmar-se ideològicament. El Tea Party ha fet de punta de llança contra les polítiques més o menys progressistes d'Obama, al qual acusen de malbaratar els recursos públics amb la reforma de la sanitat i els ajuts a bancs i empreses. I han acabat fent forat. Si fa o no fa, els dos anys que té per davant Obama seran tan durs com els que li esperen a Zapatero, un dels pocs governants del centre-esquerra que encara aguanten a l'altra banda de l'Atlàntic. Té nassos que els neocon els senyalin amb el dit com a responsables de la crisi. Per sort per al president espanyol, ell no ha de patir la fúria d'una Sarah Palin. Però temps al temps.