El discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura

De la dificultat de comunicar

Per Laure-Elisabeth Lorent *
Article traduït per Rut Jou

Quan, el set de desembre del 2003, John Maxwell Coetzee va rebre oficialment el premi Nobel de Literatura, no va pronunciar un discurs, però va narrar una ficció enigmàtica, titulada He and his man, en la qual un home, desproveït del seu nom i del seu passat, assisteix a esdeveniments curiosos i sovint més dramàtics. Qui és aquest home, que recorre d’un costat a l’altre Anglaterra? Perquè “acomiada les relacions” amb un “ell” insòlit? I qui és aquest últim, que viu sol amb el seu lloro? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja el lector d’aquest relat —concebut manifestament per a intrigar, tant pel seu estil arcaic com per la seva estructura subtil.

De totes maneres, a poc a poc els arcans del text s’aclareixen, com a mínim per una banda: “En escriure les seves aventures, ha après el costum d’escriure; això el distreu bastant. Al vespre, a la llum de l’espelma, treu els seus papers, talla les seves plomes i escriu una pàgina o dues sobre el seu home”, un negociant arruïnat per una terrible inundació. “I tot això —l’increment de les aigües, la ruïna, la fugida, la misèria, les pobres bandades, la solitud—, que tot això sigui un exemple del naufragi i de l’illa, on ell, pobre Robin (Robinson en realitat), es troba separat del món durant vint-i-sis anys fins a gairebé tornar-se boig”. Uns paràgrafs més lluny, és qüestió d’un bevedor ebri mort que es diposita en una carreta (és l’any de la gran pesta a Londres), enmig dels cadàvers, i que es mostra pertorbat: “Però on sóc?, deia. Tu ets a punt d’anar a terra amb els morts, diu el carreter. Però aleshores, és que estic mort? diu l’home”. I tot això també és un exemple d’ell sobre la seva illa.

Christoph Marthaler, una mirada que incomoda


El Festival d’Avinyó honora el teatre germànic. El públic tindrà la primícia de Groundings a França, la peça que l’autor de teatre suís Christoph Marthaler ha escrit després del seu retorn del teatre de Zuric. Cultura i rendibilitat no es porten massa bé. El trajecte d’aquest observador original de la petita i mitjana burgesia de Suïssa i altres llocs del món encara no ha acabat.

De la nostra enviada especial Brigitte Pätzold
Article traduït per Sònia Bartrina

Christoph Marthaler, l’home de teatre arribat de Suïssa, és molt tímid. Per sentir parlar d’aquest home de seixanta-vuit anys amb barret flonjo i barba despentinada, millor escoltar els seus amics. “És més fàcil aproximar-s’hi seient amb ell davant d’un got en un bar ple de fum. És quan és més inesgotable”, explica el seu compatriota Roger de Weck.

Exredactor en cap de l’hebdomadària revista Die Zeit, ha estat amb Marthaler a les tavernes darrere la Schauspielhaus (‘teatre’) d’Hamburg. El saltimbanqui hi passava les hores per observar la gent i per parlar de la vida i del teatre. Això era abans que li proposessin la direcció de la Schauspielhaus de la seva ciutat natal el setembre del 2000. I abans que el destituïssin del càrrec dos anys més tard.

També abans que Roger de Weck organitzés una gran manifestació de suport per a l’amic del talent mal apreciat per la burgesia de Zuric. Segons ell, Christoph Marthaler és un home a contracorrent: “És un artista que té el do de crear un món a part per a aquells que no se senten a gust. Es troba a les antípodes de tot allò que caracteritza el nostre món actual. Prefereix la lentitud allà on tot s’accelera. Va escollir la bellesa quan tothom demanava l’espectacular. Mostra la gent del carrer quan es venera els més poderosos. I sent un amor per la música en un món on cada vegada queda menys lloc per a la música”.

Bacon, un amo sense pietat

Per John Berger*

Aneu a veure l’exposició de Francis Bacon al museu Maillol, a París, i llegiu la darrera obra de Susan Sontag, Regarding the Pain of Others (‘Davant el dolor dels altres’) (1). L’exposició, malgrat el seu títol estúpid, “Le Sacré et le Profane” (‘El sagrat i el profà’) abraça amb concisió l’obra d’una llarga vida. El llibre és una meditació remarcablement penetrant sobre la guerra, les mutilacions físiques i l’efecte de les fotografies de conflicte. D’una part del meu ànim, el llibre i l’exposició, se’n fan eco. Encara no sé exactament com.

Com a pintor figuratiu, Bacon tenia l’astúcia d’un Fragonard (la comparació l’hauria divertit, i tots dos eres pintors immillorables en la sensació física, un del plaer, l’altre del dolor). Les astúcies de Bacon van intrigar i desafiar amb raó com a mínim dues generacions d’artistes. Si he criticat l’obra de Bacon durant cinquanta anys, és perquè considerava que pintava amb l’objectiu de xocar, tant de xocar-se a si mateix com de xocar als altres. I aquesta voluntat, pensava, es reduiria amb el temps. La setmana passada, quan anava i venia davant les teles exposades al carrer de Grenelle, vaig percebre una cosa que no havia captat fins llavors, i vaig sentir una admiració sobtada per un pintor que havia qüestionat durant molt de temps.

Des de les acaballes dels trenta fins a la seva mort (el 1992), la visió de Bacon era la d’un món sense pietat. No va parar de pintar el cos humà o les parts d’aquest cos en estat de malaltia, de necessitat o d’agonia. A vegades sembla mogut pel dolor que se li ha infligit, però sovint, sembla provenir de l’interior, dels mateixos budells del cos, de la desgràcia d’existir físicament.

Retrat de Ginebra

Va ser per casualitat que l’immens escriptor argentí Jorge Luis Borges va escollir morir i ser enterrat a Ginebra? No, segons John Berger, que el va visitar al Cementiri dels Reis. La clau és, sens dubte, aquella tarda que, en aquesta ciutat, va marcar el jove Borges, quan tenia 17 anys...

Per John Berger *

Com un ésser humà, la ciutat de Ginebra és contradictòria i misteriosa. Aquest és el carnet d’identitat que jo en podria fer. Nacionalitat: neutra. Sexe: femení. Edat: (per ser discret) direm que sembla més jove del que és. Estat civil: separada. Treball: observadora. Característica física: lleugerament encorbada a causa de la miopia. Marques generals: sexy i reservada. Aquestes dades, no les confirmarà cap guia, però alguns textos de Joseph Conrad (1), de Graham Greene (2) o de Jorge Luis Borges (3) en són una prova ben fundada.

Segons la direcció dels vents —els dos més coneguts són el cerç i el foehn (vent molt sec i calent)—, els núvols que travessen el cel de Ginebra provenen d’Itàlia, Àustria, França o, per la vall del Rin, d’Alemanya, els Països Baixos i del Bàltic. A vegades també venen d’Àfrica i de Polònia. Ginebra és un centre de convergència, i ho sap.

“Un poder que ningú no pot reprimir”

El premi dels amics de le Monde diplomatique va ser remès, l’1 de desembre del 2003, a Howard Zinn pel seu llibre Une histoire populaire des Etats-Unis, difós amb més d’un milió d’exemplars a l’altre costat de l’Atlàntic. En el discurs pronunciat en aquesta ocasió, l’autor va detallar el seu projecte intel·lectual. Compromès en les lluites socials del seu país i conscient dels aclucalls de la història oficial, intenta així restituir al poble americà la memòria dels combats que ha dirigit.
Per Howard Zinn *

A la darreria dels anys setanta, quan vaig decidir llançar-me en aquest projecte (escriure Une histoire populaire des Etats-Unis), ensenyava història des de feia vint anys. Era professor a Spellman College, una universitat de noies negres d’Atlanta. Al principi havia participat en el moviment de drets cívics al sud dels Estats Units. Després van venir deu anys de lluita contra la guerra del Vietnam. En matèria de neutralitat, aquestes experiències aporten poc a un historiador, sigui professor o escriptor.

El meu sentit crític s’havia aguditzat molt abans de la meva educació en el si d’una família d’immigrant de classe obrera a Nova York, després amb tres anys de treball en unes drassanes navals, després, durant la Segona Guerra Mundial, amb la meva experiència a bord d’un bombarder de l’exèrcit de l’aire que sobrevolava Anglaterra per deixar bombes a Europa, incloent-hi la costa atlàntica de França.

Per Manuel Vázquez Montalbán

Mort el 18 d’octubre de 2003, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939) era un amic i col·laborador de Le Monde diplomatique; també era, naturalment, un immens escriptor i un militant en lluita permanent contra les injustícies i les desigualtats socials. En homenatge al seu talent i al seu compromís, publiquem aquest text inèdit, adaptat d’una conferència pronunciada a Alacant el 2001.


La cultura com a patrimoni és el llarg riu que arriba a una determinada generació d’éssers humans, un riu que li transmet valors morals, estètics, ideologies, historificacions, símbols. És a dir, tot un patrimoni de caràcter cultural que han elaborat les generacions anteriors i que es rep, presenta i accepta si es tenen mecanismes d’acceptació cultural, si es té un territori possible d’incidència entre aquesta contribució cultural i el receptor d’aquesta immensa proposta.

Els revolucionaris sempre han qüestionat el passat i establert una certa quarantena al voltant d’aquest patrimoni cultural, intentant veure’l com una cultura elaborada per les antigues classes dominants, per les classes que han ostentat el control de la història.

MÉS ENLLÀ DE LES INVASIONS BÀRBARES

Disset anys després de Le déclin de l’empire américain, Denys Arcand té un nou gran èxit internacional amb la seva darrera pel·lícula, Les invasions bàrbares, que acaba de sortir a França. Aquest realitzador, per l’especificitat de la seva obra, pot ser considerat com l’arquetipus del cinema quebequès contemporani. Separat del combat autonomista, no s’uneix tampoc a les sòlides ambicions socials, ecològiques i altermundialistes.

Per Roger Bourdeau *