Papista no ho sóc gens. Sí, ja sé que aquesta afirmació em fa sospitós de ser-ho, com quan algú comença el sermó dient que no és racista, o que no és nacionalista, o que no és funambulista. Però en el meu cas és científic, com solia dir aquell. Bé, tant és el que sembli, diré el que penso i avall, no necessito excuses i em podia haver estalviat aquest paràgraf.

Em sembla estúpid fer campanya contra el Papa de Roma. De fet, em sembla estúpid, una pèrdua de temps, una carallotada tronada i un recurs fàcil. És estúpid perquè la incidència que té el Vaticà en les nostres vides és, a diferència del que succeïa en l’època dels nostres avis, del tot insignificant. També podríem protestar, pel mateix preu, contra les imposicions dels adventistes del setè dia, o contra els apòstols de l’eradicació de l’espècie humana del planeta terra.

Se m’apareix com una autèntica pèrdua de temps, en part per les raons citades més amunt, però a sobre perquè ens fa invertir temps, energia i creativitat en un tema secundari. Només cal que entrem en una església, qualsevol dia, per saber què representa l’anomenada amenaça de l’integrisme catòlic; un grapat de gent gran que aniran passant a millor vida, i que troba consol en les pregàries i creences de quan eren joves. Qui, en possessió de les seves facultats mentals, pot tenir por d’una estampa semblant? Qui dedica ni cinc minuts a atacar una amenaça tan prima i improbable? Deixeu-me pensar, aviam: potser els que volen distreure d’altres problemes més greus? Potser els que han exhaurit altres recursos? No ho sé, no ho sé.

L’anticlericalisme és avui una immensa carallotada tronada perquè el clericalisme ja no existeix. Al segle XIX podia tenir motius socials fonamentats, i si m’apureu fins al primer franquisme també. Però amb els temps que corren, combatre una bèstia que no hi és equival a fer de Quixot contra molins que no mosseguen. Que un aplec de milers de persones paralitzant una ciutat ens empipa? Oh i tant, però no pas més que el simposi dels acròbates aeris o el rallye de ciclistes d’època. I al capdavall, es tracta d’un simple espectacle, que té ben poc a veure amb l’àrdua i escassa realitat del cristianisme del dia a dia.

I finalment, fer campanya contra el Papa em sembla un recurs massa fàcil. Sobretot quan no se’n fa contra el Gran Muftí de la Meca, el Dalai Lama o la dissetena reencarnació del déu elefant Ganesh. En el nostre cas, tinc la impressió que protestar contra la visita del màxim jerarca és un esport de franc, que ens regala amb indulgències en el regne de la progressia i que ens dóna punts per accedir al cel “multiculti”. Però la veritat (si ho preferiu la meva veritat personal), és que jo mai no he tingut problemes a l’hora d’escriure crítiques contra l’església –i n’he fet algunes. Però us puc assegurar que sí que he tingut problemes, problemes grossos de censura i d’amenaces, quan he escrit contra l’islam o contra altres sectes ben vives, com poden ser determinats clubs de futbol.

Si no ens agraden les religions, anem a buscar-les i a combatre-les allà on encara tenen força. El mal no són la gent que pontifica, sinó els que pontifiquen i tenen poder per a imposar. Aquest no és el cas del Summe Pontífex.