Sí, estem esperant que el Govern decideixi quina opció prendrà en una tardor en què no sols ha d'aprovar els Pressupostos sinó que hem de tractar la Llei d'economia sostenible. Tot plegat ho ha de fer després d'un discurs molt abrandat, fins i tot amb ribets esquerranistes, però amb una nul•la concreció respecte cap a on vol avançar.

En la reunió de la setmana passada amb el Govern em vaig trobar amb una ministra preocupada per la caiguda d'ingressos, coneixedora de la crisi que pateix el sector de la construcció, i un pèl atrapada en el discurs del canvi de model que encara no saben prou bé cap a on avança. Un Govern que s'ha gastat els marges acumulats molt malament, i que quan tenia marges per canviar de model va optar per presumir del rànquing que ocupava. Ara, tot i que és tard, molt tard, ha de fer els primers senyals. I un cop acordat el model de finançament, i pendents de la resolució de l'Estatut, on es juga la partida és en la política econòmica, com a mínim des d'una perspectiva d'esquerres. El problema està en què la pèssima política comunicativa del Govern ha fet que el debat es centri en la “pujada” d'impostos, i no en la necessitat d'una càrrega fiscal més ben distribuïda.

Aquí serà molt important veure amb quines propostes i amb quins companys de viatge volen anar. I és que la confrontació amb els poderosos no vindrà d'una pujada generalitzada de l'IVA sinó d'una proposta fiscal que carregui sobre els que més tenen.


Sobre el Papa

Benet XVI va decidir anunciar la bona nova de la doctrina catòlica: el preservatiu no serveix per combatre la sida. I ho va fer, segons ell, en el lloc més apropiat, a l'Àfrica negra, allà on moren 3 de cada 4 afectats pel VIH. Un cop ho va dir, les reaccions en contra es van multiplicar: la comunitat científica, el govern francès, l'alemany es van afanyar a desautoritzar les paraules d'algú que va més enllà de ser cap d'Estat. El parlament belga va condemnar les paraules del pontífex. Però, en canvi, al Congrés dels Diputats no hem estat capaços de fer el mateix que han fet a tants llocs, tot i que s'ha situat la lluita contra el sida com una prioritat de l'acció de Govern. El més sorprenen és el descarament de la conferència episcopal; neguen fins i tot la possibilitat que el parlament se’n parli. Potser enyoren l’època en que des de l’Estat s’avalava la infal•libilitat de l’església, encara que fos una afirmació tan insolvent com que el preservatiu no serveix per a prevenir la transmissió de la SIDA.

Ahir es van debatre al congrés la presa en consideració de la proposta de supressió de l’Impost de Successions i Donacions (ISD) presentada per CIU. Cal recordar que l’ISD és un tribut transferit a les comunitats autònomes i, per tant, una força que es fa dir catalanista com CiU intenta decidir al Congrés el que no te majoria per decidir al Parlament de Catalunya, mostrant una total manca de respecte al Parlament de Catalunya i a les nostres competències quan es tracta de defensar els interessos de les immobiliàries, dels promotors i dels que més recursos tenen.
Però més enllà de la qüestió competencial i de respecte a les institucions catalanes, la proposta de supressió de l’ISD de CiU amaga la intenció de que en època de crisi els que més recursos tenen no paguin més sinó, que fins i tot paguin menys. I ho fan al més pur estil neocon nord-americà, a l’estil George Bush, que va ser el creador del titular que ara convergència recupera referint-se a l’impost com el “peatge de la mort”. A Estats Units van ser veus com la de Paul Krugman les que van indicar que aquell no era el camí i a Europa, països com Alemanya, França, Regne Unit, Àustria, Bèlgica, no han fet cas de les propostes neoliberals que CiU vol importar.
També és molt important desemmascarar l’argument d’aquells que diuen que la supressió d’aquest impost beneficia a les classes mitges. Aquest discurs, ple de populisme, intenta ocultar les veritables xifres de l’Impost de successions. A Catalunya el 60 % de les declaracions no paga ni un sol euro d’aquest impost. El 75% de les successions representen una recaptació del 4%. S’ha de dir obertament, el que a la dreta li preocupa és el 0,66% de persones, el 0,66% de gent amb més recursos, que paga el 35 % del total de l’impost recaptat a Catalunya. A ICV podem creiem que per una petita herència no s'ha de pagar, però en cap cas estem pel que pretén fer la nostra dreta nacional, en cap cas estem d’acord a eliminar-los per les grans fortunes, com demanava CiU i seguir contribuint a engreixar el flotador dels que ja neden molt bé. D’altra banda, CiU també hauria d’explicar quines polítiques deixaria de fer amb els 700 milions d’euros anuals que es perdrien enlloc d’invertir en educació o sanitat.

Aquelles veus d'ordre que sempre apel·len a la responsabilitat de CiU, potser seria bó que per un dia parlessin de la gran irresponsabilitat d'aquells que fins i tot en època de crisi busquen que no hi hagi marge per fer política, tot i sabent que l'eliminació d'aquest impost no tindria cap impacte en el consum.

Com deia el titular de The Economist “The party is over”, s’ha d’acabar la festa de la subhasta permanent, de les rebaixes contínues i les deduccions injustificades. I si encara estem en aquesta subhasta és per en ZP la va començar amb actes tan frívols com l'eliminació de l'impost de patrimoni. És moment d’incrementar la despesa pública, de fer polítiques anticícliques i de fer política social. Per sort, la proposta no va ser admesa a tràmit, però tenint en compte que l’actual govern està instal•lat en la desorientació fiscal, ahir ens hi jugàvem més que això, també era un bon moment per deixar clar que era possible una majoria d’esquerres al Congrés que creu necessàries les mesures fiscals progressistes per a una sortida justa a aquesta crisis. I encara que fos just, i amb el descuit d’ERC, ens en vam sortir.

En el debat del Congrés no hi va haver proposta sorpresa. Però el president Zapatero va pintar la realitat molt millor de com està. Les coses no van bé, gens bé. I crec que el que se li ha d'exigir són vàries coses: la primera és convicció d'esquerres, progressista. Dit d'una altra manera, no n'hi ha prou amb dir “no” a la proposta de reforma laboral de la CEOE. Cal un full de ruta que canviï la política econòmica. I en el canvi en la política econòmica és imprescindible més polítiques socials, més polítiques públiques. Per fer-ho no n'hi ha prou amb rectificar entorn a les propostes equívoques que s'han fet -com el xec de 400 euros, o l’eliminació de l'impost de patrimoni- sinó acabar amb els instruments fiscals injustos, com el "xiringuito" financer de les SICAV que permet tributar un 1% a les grans fortunes; fer que qui més té, més pagui pujant l'IRPF als més rics, o recuperar un impost sobre les grans fortunes. A més, si parlem de canvi de model, potser serà hora de començar a parlar de fiscalitat ambiental; que no vol dir pagar més, sinó pagar diferent i donar suport a sectors de l'economia verda que poden crear nous llocs de treball i ajudar a reduir l'atur. Caldrà veure si aquesta vegada el discurs de Zapatero sobre el canvi de model té més a veure amb les polítiques que després es duen a terme.

No vull acabar aquestes línies sense abordar el debat sobre la prostitució i les nostres propostes. Sí, creiem que aquest no és un debat només d’ordre públic. És, en primer lloc, el debat sobre els drets de les dones que exerceixen la prostitució. Tinc la convicció que sense legalització, sense drets laborals, i sense seguretat social, no hi ha drets possibles. I a ICV no ens val la proposta de regularització de l'alcalde Hereu amb una perspectiva exclusiva d'ordre públic.

I sí, no em vaig explicar bé si el que es va entendre de les meves paraules és que el debat ara hagi de girar entorn a les zones de tolerància. La proposta d'Iniciativa no passa per designar zones de la ciutat on es pugui exercir la prostitució. No toca parlar de zones pactades quan encara no hem abordat la qüestió principal: la legalització i, perquè no, l'excés d'hipocresia en tot aquest debat.