Aquest dilluns a la tarda hi ha hagut el debat en Comissió de la reforma de la Llei d’Estrangeria promoguda pel Govern. Aquest dijous, es debatrà al Ple, posteriorment al Senat i, finalment, novament, al Ple del Congrés.

El més preocupant: que els passos enrere de la llei es mantenen. I tot i que crec que hem aconseguit alguns avenços amb les negociacions amb el PSOE, els arguments principals que ens van dur a presentar una esmena a la totalitat al projecte de llei continuen presents al text i ens impedeixen votar-hi a favor.

Les negociacions amb el PSOE han estat marcades pel fet que vàrem presentar una esmena a la totalitat. Una esmena a la totalitat que va tenir el suport de la major part, per no dir totes, les ONG socials, que treballen amb immigrants, de sindicats, d’organitzacions de drets humans, de cooperació internacional, etc. Però sembla que el PSOE, i especialment el Govern, a partir d’aquesta esmena ha decidit no negociar, o millor dit, només negociar amb aquells que no li exigien canvis substancials en la llei: CiU i Coalición Canaria.

Em fa l’efecte que el Govern, amb aquesta reforma legal, pateix una síndrome d’una cursa per veure qui fa el discurs més dur. Dos exemples il•lustren perfectament aquesta síndrome: l’ampliació de la detenció a un Centre d’Internament per a Estrangers (CIE’s) fins a 60 dies i la limitació del reagrupament familiar als major de 65 anys. En tots dos casos ens trobem davant d’un exercici hipòcrita. En el cas dels CIE’s els cossos policials denuncien que si no es produeixen més expulsions no és per manca de temps sinó per manca de recursos. I en el cas del reagrupament ens trobem davant d’una circumstància que l’any passat va suposar uns centenars de persones reagrupades. Però el que prima és el discurs dur, encara que suposi un enduriment de les condicions de vida per milers de persones. I així es continua multant la solidaritat, amb penes que arriben als 10.000 euros. Però encara és pitjor si analitzem la reforma de la Llei d’Estrangeria des del punt de vista dels drets: és cert que es garanteix als estrangers l’accés a l’ensenyament obligatori per se n’exclou l’ensenyament no obligatori. I es fa tot i que el Tribunal Constitucional va dictar una sentència l’any 2007 en contra d’aquesta possibilitat. Quan convé, les sentències del Constitucional són molt tingudes en consideració i, quan convé, es deixen de banda. Es restringeix l’accés a les polítiques d’habitatge. O es manté la Disposició Adicional 4 de la llei aprovada pels Governs del PP, la de la “no admissió a tràmit”. Mentre la resta de ciutadans l’administració competent ha de respondre negativa o positivament d’acord amb la llei de procediment administratiu.

I això fa que no només ICV, sinó molta gent compromesa haguem de dir no a aquesta mala llei.

En el debat de totalitat la Ministra Salgado no va respondre. No tenia cap voluntat. Hi ha vegades que hi ha ministeris amb inèrcia pròpia, i lamentablement el Ministeri d'Economia té una inèrcia pròpia, fins i tot una política d'aliances pròpia. I la realitat es que mentre això continuï com està res canviarà. Molts discursos d'esquerres per fer una política econòmica i fiscal clarament continuista. Mireu la que era la intervenció d'ahir:

Intervenció debat Pressupostos Generals 2010

PGE 2010: Una sortida en fals

Avui hem registrat l’esmena a la totalitat als Pressupostos Generals de l’Estat pel 2010. No ho hem fet perquè caiguin els pressupostos, sinó des de la voluntat que el Govern Zapatero rectifiqui i giri cap a l’esquerra. Però l'opció del govern sembla estar clara: no volen mirar cap a l'esquerra.

Desgraciadament, aquests PGE s’equivoquen en l’optimisme de les seves previsions macroeconòmiques, en la seva política d’ingressos i en bona part de l’enfocament de la política de despesa.

D’entrada, no entenem perquè el govern té com a principal novetat en la política d’ingressos la pujada de l’IVA, una pujada que castigarà al consum i, el que és més preocupant, castigarà als treballadors i treballadores que veuran com s’encareix la seva cistella de la compra i hauran de fer un esforç extra per sortir de la crisi tot i que no són ells els que l’han causat. No entenem que s’apugi l’IVA sense explorar abans altres alternatives, a parer meu, molt més equitatives i justes com, en primer lloc, la creació d’un nou impost sobre la riquesa, en segon lloc, la pujada d’un 5% en la tributació de l’IRPF a les rendes superiors als 100 mil euros o, en tercer lloc, el control d’aquests “xiringuitos” financers anomenats SICAV. Amb aquesta pujada de 5 punts per aquelles rentes superiors a 100 mil euros anuals la recaptació extra seria de 1.680 milions d'euros i establint un nou impost de riquesa per aquelles fortunes superiors a un milió d'euros la recaptació pujaria 2.250 milions d'euros més. Però al president i al PSOE els hi ha tremolat el pols i faltat valentia per encarar-se a les rendes altes.

En la política de despeses, la crítica fonamental és que aquests pressupostos no serveixen per canviar el model de desenvolupament. A diferència del que han fet altres economies, com la dels Estats Units, el Govern Espanyol ha deixat escapar un nou tren, el tren de la modernització ecològica, el de l’aposta per l’economia verda, per les noves tecnologies, per l’R+D+I, per la inversió en economia social, en reconversió industrial, en infraestructures ambientals i en mobilitat sostenible.

I parlant de trens perduts, novament veiem com les inversions en rodalies a Catalunya són insuficients i que l’obsessió miop del Govern per l’AVE els impedeix veure la necessitat de noves línies de regionals i rodalies i de la necessitat d’invertir en la quadruplicació dels accessos a Barcelona per acabar amb l’embut actual. En definitiva, uns pressupostos que no miren per la Catalunya quotidiana.

El Govern ha optat per l'opció més fàcil. La que no necessitava d'una rectificació. Però el problema es que al final s'han quedat amb una política que es reclama d'esquerres, però que fiscalment es regressiva i en la despesa totalment frustrant.

El passat dimarts vaig anar a la compareixença del governador del Banc d’Espanya. En la seva exposició, en Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) va tornar a insistir en la necessitat d’abordar la reforma del mercat laboral. No em va sorprendre. És el que pensa. Però el més greu és que acabés formant part del que previsiblement acabarà passant. Perquè en aquest país és possible que des del Banc d’Espanya parlin del mercat laboral, mentre gairebé no es reflexiona sobre les altes comissions bancàries, o la manca de crèdit a les famílies i a les empreses després que l’Estat s’hagi endeutat, en primer lloc en la compra d’actius de les entitats financeres.

EL més escandalós és que no va fer esment del sistema de remuneracions del nostre sistema financer. Aquestes pensions vitalícies no són només un problema ètic (que ho són) sinó que representa un greu problema econòmic. Quan la remuneració és extraordinària i a més va en funció del risc que s’ha assumit, es prima la irresponsabilitat de la banca, i s’acaben oblidant del paper públic que han de jugar. Els nostres banquers van donar més crèdit del que tocava, i ara, neguen el crèdit com mai. Però el Governador, sobre aquesta reflexió es va remetre als fòrums internacionals. És a dir, sobre les reformes laborals parlem del que faci falta, mentre, sobre l’escàndol de les pensiones dels banquers, continuem esperant.


Sobre política industrial

El passat dilluns vaig assistir a una conferència de Manuel Castells a la seu de la CONC, en una sèrie d’actes que anomenaran “Els dilluns d’en Cipri”. En Castells va parlar des de diversos prismes sobre la crisi, però voldria destacar-ne una: la política industrial. Ens explicà que mentre a Europa s’està incentivant el consum – i en alguns llocs, fins i tot el consum de vehicles cars i contaminants- als EEUU es busca la reconversió del sector a favor de vehicles menys contaminants. Potser seria bo que algú prengués nota.


Descarament convergent

En una conferència recent Artur Mas va venir a dir, que podíem deixar de parlar del cas Millet i a canvi ell deixaria de parlar dels informes. I després ens extranyem de la desafecció política.

No. Del cas Millet se n’ha de parlar. Jutjar als responsables. Demanar explicacions. Exigir que es retornin els diners que s’han rebut. I demanar un compromís que mai més una Fundació d’un partit pugui rebre diners d’una Fundació que es nodreix principalment de les aportacions públiques. Però CiU no respon, ni assumeix responsabilitats, ni anuncia el retorn dels diners.

I dels informes també se n’ha de parlar. Amb tota la transparència. Assumint errors. I fent que els informes que no són útils no es tornin a demanar.

Després d’un procés de reflexió i de consulta amb diferents persones de l’organització, avui he explicat al Consell Nacional que tinc la voluntat de presentar-me a les primàries per assumir el repte d’encapçalar la propera candidatura d’ICV al Parlament de Catalunya.

Ho faig amb il·lusió, amb responsabilitat, des de la meva experiència i amb la voluntat de compartir.

Ho faig amb la mateixa il·lusió amb què vaig començar a militar fa gairebé 20 anys a l’agrupació de Sant Martí a Barcelona, i amb el convenciment que avui ICV és el projecte polític imprescindible per continuar transformant la societat catalana i construir un país més just i ecològicament sostenible, especialment en aquest context de greu crisi econòmica que estem vivint.

Dono el pas des de la responsabilitat que suposa liderar electoralment un projecte que desenvolupa importats responsabilitats de govern, sent una força determinant en el Govern d’Esquerres a Catalunya i en nombrosos ajuntaments.

Ho faig aportant la meva experiència: la del Congrés, on hem aconseguit portar a debat allò que els altres ni parlaven (una altra fiscalitat, el debat ambiental, la denúncia de la situació de rodalies, la laïcitat, la defensa de l’autogovern).

I ho vull fer compartint l’experiència de la gent d’ICV, comptant amb els coneixements i l’experiència col·lectiva que la gent d’Iniciativa ha anat acumulant a institucions, entitats i dins de l’organització. Però compartint-ho des de la voluntat de tornar a il·lusionar des de l’esquerra, des del catalanisme, des de l’ecologisme.

Sóc conscient que els reptes de la Catalunya del 2010 són reptes prou diferents als de tan sols fa quatre anys. Aquests nous reptes necessiten d’un nou diagnòstic i noves respostes. És aquí on la nostra proposta és més vigent que mai. En aquest moment cal un fort compromís social, on no càpiga una altra sortida a la crisi que la de major equitat. La fallida en el patró de creixement requereix d’una diagnosi on el mediambient no es vegi com un problema o com una cosa accessòria sinó com part de la solució. Tot en un context on cal un catalanisme arrelat al país, amb l’Estatut com a instrument, sense renunciar a anar a més i a la vegada volent anar-hi entre tots.

Em presento per ser escollit com a candidat per encapçalar la llista d’ICV al Parlament de Catalunya. Prenc part en el principi del procés de primàries i he de reconèixer que els suports rebuts al Consell Nacional m’encoratgen a esmerçar-me a fons.