Sé que aquest és una carta atípica. Normalment no la faria. Però avui, creuant Europa, de tornada cap a casa m'ha sortit així.

"Lluc, torno a casa amb les butxaques buides. A Copenhague, la cimera on s'havia de pactar l'acord que permetés governar el canvi climàtic, no s'han posat d'acord. O millor dit, s'han posat d'acord en no assumir compromisos. Els EEUU demanaven transparència però no volien assumir una retallada en les emissions de CO2. La Xina no volia sentir parlar de cap control extern. El president del Brasil, Lula da Silva, va ser l'únic que va fer un pas endavant oferint posar diners per als països més pobres, des d'un país on encara hi ha profundes desigualtats.
A la cimera no hi havia societat civil. Hi havia un únic representant de la societat civil, en Joaquín Nieto, de l'ONG Sustain Labor, que seguia la cimera i els acords. En un moment donat va demanar a la ministra Espinosa, de Medi Ambient, que es reunís amb les entitats ambientals desplaçades a la capital danesa. Però res de res.
Ahir al matí ens vam veure amb el president Zapatero, i ens va donar una visió optimista -cosa que el caracteritza- de l'escenari. Estava convençut que s'arribaria a l'acord. I de fet no es va equivocar. Finalment va haver-hi acord, però l'acord s'apropa poderosament al no res, perquè és una declaració genèrica, sense compromís de reduccions d'emissions, sense compromís de finançament dels països del sud, sense calendaris... Ni tan sols s'ha marcat un termini per arribar a un acord vinculant.
En aquest principi de segle XXI el planeta és cada cop més bipolar. Els pols són els EEUU i la Xina. I Europa cada cop pinta menys. Ahir, Europa era incapaç de fer un gest que forcés a l'acord, sense lideratges clars i sense un compromís de reducció d'emissions del 30% independentment de l'acord, cosa que hauria obligat la resta de països i potències a moure fitxa. Davant la manca de lideratge europeu, la resta de principals potències pactaven una declaració genèrica, que la UE ha acabat acceptant.
Mentrestant, un bon amic és en una presó danesa. Al director de Greenpeace Espanya, Juancho López Uralde, li demanen una pena que pot anar de 6 mesos a 6 anys de presó per haver-se colat al sopar de gala d'abans d'ahir i haver desplegat una pancarta que deia “Els polítics parlen, els líders actuen”.
Lluc, el dia que vas néixer va ser el dia més feliç de la meva vida. Havies arribat i tot adquiria un nou sentit. Amb els dies vaig arribar al convenciment que cap persona que fos pare o mare podia donar l'esquena a aquest repte que és aturar el canvi climàtic, perquè voldria dir menystenir el futur dels fills. Però ara mateix penso que potser m'equivocava. Sovint la nostra espècie, la humanitat, actua més com una plaga, incapaç de dominar el medi que l'envolta, simplement el depreda, l'esgota, l'esquilma, sense tenir present el que vindrà després. I els nostres líders estan atrapats en una agenda política en la qual no els passa factura no prioritzar el medi. Quan penso en el teu futur em ve al cap que de la mateixa manera que la meva generació pensa en l'Europa dels anys 30 com aquella que no va ser capaç de frenar els règims totalitaris i els seus genocidis, potser quan creixis la meva generació serà recordada com aquella gent estúpida de principis del XXI que va ser incapaç de frenar el canvi climàtic quan eren a temps de fer-ho.
Per poder canviar les coses encara ens falta una ciutadania global. I el que és imprescindible és aconseguir que aquells irresponsables que no donen prioritat a la lluita contra el canvi climàtic paguin penyora electoral. Modestament intentaré aportar el meu gra de sorra. El proper any encapçalaré les llistes d'ICV a les eleccions catalanes. Sense dubte parlarem i debatrem sobre molts temes que acabaran per afectar-te d'alguna manera. Però, encara que ho intenti sovint, probablement acabaré parlant poc del que afectarà més la teva vida: el canvi climàtic.
Encara som a temps. Tot i que el temps s'esgota, encara podem canviar el curs de les coses. Potser hi ha qui especula a portar-nos al límit de l'abisme, però al teu voltant moltes persones continuarem treballant diàriament per evitar-ho. Espero que quan llegeixis aquesta carta, la vegis com un atac de rebel·lia i d'indignació contra l'acord més decebedor d'aquesta dècada. També espero que aquests dies donin peu a la reacció de tota una generació que digui ben clar "jo vull continuar convivint amb el planeta i vull que els meus fills també puguin fer-ho".

Els polïtics parlen, els polïtics actuen. Aquest era el lema de la pancarta que Juancho Lopez uralde va desplegar ahir al sopar de caps d´estat. Felicitats Juancho es necessiten molts cops éfecte en una cimera sense participació i on séstà deixant tot pel final.


A Copenhague hi ha massa en joc per deixar-ho tot per l´últim minut. Ara tot està aturat i esperem notícies per a que finalment es pugui desencallar, pero en el millor dels escenaris els objectius els hi mancara l´ambició que requereix el moment. Difícilment tindrem un acord jurìdicament vinculant, amb recursos suficients i amb compromisos per a les parts. Es tracta de si actuem com una espècie, que preserva el nostre entorn, o si actuem com una plaga, sense tenir present que estem alterant el medi on es desenvolupen les relacions humanes, socials i econòmiques. La manca d´un actor global que exigeixi als governant és un problema, però encara ho és més la manca d´exigència política, amb càstig electoral quan cal, respecte als governants que no compleixen.

Diuen, jo no ho vaig poder veure, que ahir vam tenir discursos carregats de bones paraules, però de compromisos massa poc concrets. Esperem que canvïin d´actituds.

En segon lloc, cal destacar la manca de participació. Estands d´ongs sense ningü, perque simplement no han pogyut entrar. Avui tan sols 300 persones representant la societat civil de tot el planeta han pogut entrar a l´espai on estem.

Estic molt satisfet. Hem aconseguit un bon acord de reforma de l’impost de successions. Quan varem començar aquest debat ICV-EUiA es va marcar dos objectius:

-Que els treballadors i treballadores No paguessin l’impost.
-Que no s’eliminés l’impost i que els grans patrimonis continuessin pagant.

Després d’una negociació llarga, en el meu parer en excés, i no exempta de polèmiques, des d’ICV-EUiA hem aconseguit arribar a una proposta comuna de les tres forces polítiques que donen suport al Govern d’Esquerres.

Avui hem aconseguit un bon acord per al país. El gruix de treballadors i treballadores no hauran de pagar per les herències de patrimonis que tant els ha costat aconseguir a les seves famílies, però alhora gràcies a l’acord els grans patrimonis continuaran pagant l'impost i el més important, podrem mantenir els recursos necessaris per a les polítiques socials que en temps de crisi una part important de la població tant necessita.

Finalment hem derrotar a CIU i a aquells que tenien per objectiu dividir el Govern d’Esquerres i suprimir l’impost. És una victòria de les polítiques d’esquerres per seguir construint una Catalunya més justa i ecològica.

El Govern va presentar ahir la llei d’economia sostenible com si aquesta llei hagués de canviar el patró de creixement. Encara que no hi hagi coherència amb les polítiques que es fan ni, ni recursos suficients, ni l’ambició que necessita el moment.

Però sobre tot és una llei amb trampes. En estalvi i eficiència la reducció del 20% de la demanda d’energia primària és “sobre l’escenari tendencial en absència de polítiques actives d’estalvi i eficiència energètica”. És a dir, res a veure amb l’estalvi real.

I en matèria nuclear, el Govern ha decidit a en Marx, a en Groucho Marx. Tinc uns principis, però si no li agraden ens canvio per uns altres. El text obre la porta a anar més enllà dels 40 anys en la vida de les centrals.

Estem lluny, molt lluny del que ha de ser un canvi de patró de creixement. I el problema és que el Govern sembla continuar volent situant-se en terra de ningú, ni cap a una banda ni cap a l’altra, per avançar cap enlloc.

Així que us deixo una imatge de la campanya de Greenpeace que resumeix bastant bé aquest post:

Puc compartir que s'hagi de fer una reforma de l'impost de successions. Però ni entenc ni comparteixo que la reforma arribi fins on volen que arribi. És just que un fill amb un pis amb un valor cadastral de 500.000 euros i un patrimoni de 400.000 euros no pagui res? És raonable que un cònjuge i dos fills que reben un pis i un patrimoni, que tot plegat ascendeixi a 1.800.000 euros no paguin res. És redistributiu que una tres fills que reben una herència de fins a 3 milions d'euros, o el que és el mateix, 500 milions de les antigues ptes paguin un 70% del que pagaven? Jo crec que no és just, ni raonable ni redistributiu.

El problema són les conseqüències. Com que la proposta està absolutament esbiaixada, superant per cinc la proposta que fins i tot ERC havia fet, es deixa de recaptar el 90% del que es recaptava. O dit d'una altra manera, 1/3 del guany aconseguit amb el nou model de finançament. I aquí no val fer trampes. Menys recursos es tradueix amb menys polítiques socials.

No és el nostre problema, el d'ICV. El problema és per un país que davant d'una crisi econòmica sense precedents, amb necessitats socials necessita no aprimar les polítiques socials sinó ampliar-les. És sorprenent que en aquest context la prioritat d'alguns es situï en que grans herències deixin de pagar o paguin infinitament menys.

Des d'ICV em fet un exercici de responsabilitat, traslladant una proposta realista. Que elimini l'impost per les classes mitges i treballadores, però que el mantingui per aquells que reben herències importants. Hem complementat la proposta amb un major control sobre aquells que mitjançant diferents instruments busquen no haver de pagar. I hem traslladat l'oportunitat de plantejar una modificació legal a nivell d'Estat que eviti el dumping fiscal entre CCAA. Però alguns semblen decidits al que ja va plantejar CiU o ha materialitzat Esperanza Aguirre.

Si finalment materialitzen l'acord només espero que des del rigor anunciïn immediatament quines partides retallaran.

Us deixo també el vídeo de la roda de premsa d'ahir sobre el mateix tema.