En els passadissos del Congrés algú em va dir que mai una no sentència havia donat tant que parlar. El problema és que mai havíem vist com el que hem vist. Mai s'havia infringit el dret a una sentència dictada pel tribunal ordinari predeterminat per la llei, quan el Tribunal cridat a resoldre té paralitzat el procés de renovació dels seus membres. Mai havíem tingut al Tribunal paralitzat en les seves deliberacions per causa de l'enroc en posicions polítiques predeterminades. Mai s'havia faltat com ara al deure secret en les deliberacions, ni hi ha precedents d'una pèrdua tan absoluta de la imparcialitat quan ja coneixem totes les postures a priori. Mai, en una sentència tan decisiva, s'havia trigat prop de 4 anys, infringint la tutela judicial efectiva. Mai ningú havia tingut la barra de dur al Constitucional articles que havia votat en l'Estatut Andalús, disfressant el anticatalanisme de constitucionalisme. Mai s'havia filtrat una no sentencia, com globus sonda per a veure quina era la reacció de l'opinió pública, dedicant-se el TC a calibrar les reaccions polítiques. Mai havíem tingut un constitucional que tan poc imparcial, que filtra i fa política, i que pretén dictar sentència, amb les regles alterades, amb 4 dels seus membres en fals. Un Tribunal que és incapaç i que està, sense autoritat i sense legitimitat. I com tot això mai havia avui era el torn del president Zapatero de no respondre el de sempre. L'apel·lació a l'autoritat del Constitucional, al respecte per una institució que no tenen ni els mateixos membres de la institució. Malauradament la resposta ha estat la de sempre, i la conseqüència és que un òrgan de la importància del Constitucional es continuarà degradant. La resposta que esperava era una altra. Que garantirien que un Constitucional renovat complís amb les lleis i la Constitució -- que diu que els mandats dels magistrats són de 9 anys-. Que faríem que un Constitucional renovat complís amb les normes i amb les formes. Però lamentablement ens hem trobat amb l'argument de que el PP no voldrà. La qüestió és d'actitud. L'ofensiva de la dreta segurament no té precedents. No els té en el terreny econòmic on després d'anys de responsabilitats de les entitats financeres ara es posa l'accent en l'abaratiment dels acomiadaments. L'ofensiva de la dreta és desacomplexada en el terreny judicial, quan pretén jutjar a aquell que ha intentat jutjar els crims del franquisme. I l'ofensiva de la dreta és absoluta quan és capaç de degradar fins l'infinit una institució com el Constitucional, podent arribar a albirar una sentència que suposi la fractura del pacte constitucional. És en aquest context on no val, sabent que la primera i principal responsabilitat està en el PP, que no val la resposta expectant del president del Govern. Tinc la impressió que des de Moncloa infravaloren les conseqüències d'una sentència adversa. I que adopten l'estratègia del deixar fer. Però està clar que aquesta actitud, sumada a una pèssima política de nomenaments, on el magistrat Aragón és un exemple que es suma a casos com el nomenament del senyor Divar com a president del CGPJ, ens pots portar al límit de l'abisme.