Estem davant d'una crisi que va més enllà del sistema financer i que afecta a l'economia real i en alguns països això està tenint profunds efectes econòmics. Els greus problemes als quals s'afronta en aquests moments Grècia (com també pot succeir en altres estats de la zona euro) tenen un fort impacte en termes d'ocupació i serveis públics, incrementen la desigualtat social i comporten la destrucció del teixit productiu. Les condicions imposades a Grècia per a la recepció dels crèdits del FMI i dels països de la UE són inacceptables i condemnen els grecs a una sortida duríssima de la crisi i hipotequen les possibilitats de creixement de l’economia grega per als propers anys. Com va dir l'eurodiputat Cohn Bendit, és de bojos, els esforços que els demanen són impossibles de realitzar. I són esforços amb un marcat tint ideològic, de caire neoliberal, amb abaratiment de l'acomiadament, pèrdua de drets socials, aprimament del sector públic i retallada de salaris.

Molts dels problemes de Grècia són de caràcter estructural i no tenen un origen exclusiu en la crisi econòmica mundial sinó que tenen un fort component europeu: d'una banda, part de l'origen de la debilitat dels estats membre per a afrontar les crisis estan en les desequilibrades condicions acordades pel consell de la UE per a poder incorporar-se a la zona EURO. D'altra banda, el fracàs de l'estratègia 2001-2010, coneguda com "estratègia de Lisboa" que no va aconseguir els difusos objectius de convertir la UE en una potència mundial en termes de competitivitat, innovació tecnològica, educació i formació amb altes taxes d'ocupació. Tot això en un context, com el de l'última dècada, d'especulació financera i immobiliària en la qual els tipus d'interès baixos no han servit per a generar inversió pública i benestar social sinó una enorme bombolla financera.

Cal recordar que el denominat "pacte d'estabilitat" que marca les obligacions d'obligat compliment per als Estats de la zona euro es va fixar només en les finances públiques: limitació del dèficit públic, deute acumulat i inflació. Es renunciava de forma irresponsable a implantar una política econòmica que governés temes bàsics de l'economia productiva dels estats orientant-los a la cohesió social i la sostenibilitat ambiental. L'asimetria europea requeria per tant un sistema fiscal progressiu harmonitzat i una hisenda comunitària supranacional capaç d'emetre deute conjunt i controlada pel parlament Europeu. Tot això fa inexplicable que l'única eina per a rescatar a Gràcia siguin préstecs bilaterals condicionats a plans d'ajustament i retallades socials.

Per això, enlloc de préstecs bilaterals propis d'usurers o de respostes neoliberals, cal impulsar la creació d'una Hisenda Comunitària Supranacional sota el control del Parlament Europeu. Cal que la construcció europea doni, d’una vegada per totes, el pas pendent de la governança econòmica i les polítiques socials.