Si ara no toca fer que qui més té, aporti més, quan toca? Estem en un escenari en el que es demana l’esforç de treballadors, pensionistes o depenents. I en canvi el president del Govern de l’Estat que diu que ara no toca l’esforç de qui més té.

En els darrers anys hem patit una disminució notable de l’esforç fiscal, especialment de les rendes més altes. Segons ha acreditat FUNCAS (Funació de les Caixes d’extalvi) la fiscalitat s’ha reduït especialment entre rendes altes. El president del Govern va presumir d’haver baixat els impostos per valor de 30.000 milions d’euros, reduint la fiscalitat entre rendes altes (del 45 al 43%), l’impost de societats, o amb l’eliminació de l’impost de patrimoni, entre d’altres. Ens van dir, “baixar impostos és d’esquerres”, quan en un dels països amb menys esforç fiscal era simplement una frivolitat. I ara, quan diuen que toca ajustar el dèficit, totes les mesures es centren en una reducció inequitativa de la despesa. Si la contenció del dèficit té dues columnes, la dels ingressos i la de la despesa, totes les mesures estan en una columna: la de la despesa.

És curiós com el president que va dir que es tallaria un braç abans que baixar l’Ajuda Oficial al Desenvolupament és el mateix que prefereix retirar 800 milions d’AOD a retirar les tropes d’Afganistan. Només amb aquesta mesura podria mantenir els seus compromisos.

A Catalunya, les coses han de ser diferents

Però si aquest és l’estil ZP, des de Catalunya tenim l’oportunitat de fer les coses de forma diferent. En primer lloc, ja hem arrencat el compromís que no es tocaran partides socials. Però en segon lloc, a Catalunya haurem d’aprovar mesures que permetin una política d’ingressos del que més aporten i que sigui equiparable en sobreenquantitats al que en un principi es pretenen retallar. És per això que proposem l’increment al 50% del tram autonòmic per les rendes superiors als 100.000 euros l’any, amb un ingrés que representaria més de 455 milions d’euros l’any. És cert que s’han d’aprovar moltes altres mesures, acabar amb les SICAV, discriminar les societats merament instrumentals de les que generen ocupació, lluita contra el frau. Però és aquesta mesura la que pot permetre també esforç de qui més té i amb una aportació d’ingressos de determinats sectors de la societat, fent-ho exclusivament des de l’àmbit català.


Què ens expliquin la veritat, que facin el que cal

Crec que seria bo que ens expliquessin les coses com són. Amb determinats sectors no s’atreveixen. Avui, tenim menys deute públic que els països del nostre entorn. Tenim un dèficit notable, però no és superior que el del Regne Unit o el dels EUA. Quin és, per tant, el nostre factor diferencial negatiu? El fort endeutament privat. Només les promotores deuen a les entitats financeres 1/3 de la riquesa, del PIB, ja que els bancs es van sobreendeutar en excés. Aquells anys es van negar a aprovar la llei que vam presentar per evitar el sobreendeutament, com havia fet el Govern francès. Ara ens torbem amb cortines de fum, ajustos en la despesa, per després seguir amb reformes laborals, que concentrin l’esforç amb el treballador que conserva la feina. I la reforma de la banca, i la fiscal. Això ara no toca, perquè el que toca és un ajust de cavall.