Avui era el dia apropiat perquè a Madrid s’aprovessin dues coses. El primer que s’havia de fer era aprovar un full de ruta concret que definís com s’ho faria el Govern Zapatero per complir amb el que havia pactat, quan es va aprovar l’Estatut, i com es pensava continuar avançant en l’autogovern. En segon lloc el Congrés havia de prendre bona nota del que havia expressat de forma molt majoritària la ciutadania tant al Parlament i al carrer: el rebuig a la sentència i el sentiment que aquesta interpretació de la Constitució pot acabar fent que el país no càpiga en aquest marc. Però al final ens ha matat la tàctica. O dit d’una altra manera; ha faltat vocació unitària i voluntat de concreció en allò que demanàvem. Des d’ICV, si voleu modestament, varem fer una resolució de mínims, constatant el sentiment del poble, assumint el caràcter plurinacional i plurilingüe de l’Estat, fent una llei de millora de l’autogovern que signifiqués el restabliment del que es va acordar, de forma concreta i amb un calendari, fent que des del Govern de l’Estat es respectés el compromís de no invasió competencial que es va pactar amb l’Estatut i que la sentència s’ha carregat, i obrint una nova etapa descentralitzadora, començant pels trens regionals i acabant pels aeroports.

No varem plantejar el que crec que s’hauria de fer des d’ara, sense esperar que passa amb les eleccions: que cap força política catalana i catalanista doni suport al Govern Zapatero en res, mentre no es comprometi amb fites concretes i un calendari concret. Però malauradament, després de les llargues de ZP ja tenim la primera mostra. En la votació més important de la jornada, el sostre de despesa que marcarà el sostre pressupostari, no només tenim l’habitual suport del PSC, també tenim l’actitud col·laboradora de CiU, que amb la seva abstenció permetrà que el govern se’n surti amb la seva (de fet, en la resolució que plantejàvem que l’edat de jubilació no s’incrementés als 67 és també CiU qui els ha salvat de perdre la votació).

Tornant al que ens ocupa, la resolució entorn a l’Estatut, al final, mentre uns posaven damunt de la taula el seu full de ruta, i altres feien una declaració tan genèrica que si la miraves a contrallum podia acabar transparentant, al final el Govern sen va sense deures de fer absolutament res. I una cosa per l’altra i el Congrés no diu ni piu sobre la Sentència de l’Estatut. Si, tenim un problema, i és la lectura que fa el Govern central de la Sentència, però hi ha un segon problema propi de la política catalana; massa tàctica i poca estratègia.

Dijous vaig tornar de Madrid a Barcelona decebut. Decebut perquè qui és president del Govern espanyol semblava no entendre que en aquest moment de crisi econòmica i institucional cal una opció que lideri i no que es deixi arrossegar, sigui pels mercats o per la sentència d'un òrgan polititzat i ideologitzat com el Tribunal Constitucional.
Després del Debat de política general a Madrid hi ha novetats a Catalunya: una resolució de mínims al Parlament. Però el problema és que quan torni a Madrid per votar les resolucions sobre crisi i Estatut, en Zapatero continuarà tenint les coses fàcils respecte a Catalunya, perquè ara per ara, no li exigim res concret, ni una sèrie de mínims. A què es compromet més enllà de les bones paraules?
El problema és, més enllà de l'opció de cadascú, de quina manera forcem perquè se n'adonin que han de moure fitxa. Avui tenim el darrer exemple. El president Montilla planteja a Lleida una reforma constitucional però més endavant, com si poguéssim posposar una reforma quan el Constitucional ha deixat Catalunya fora de la Constitució. En el mateix moment Zapatero nega aquesta possbilitat. Amb això no en tenim prou. Així, cadascuna de les estratègies dels partits, sigui la demanda massa poc exigent, o el salt de paret, o el ser forts per anar més enllà, o la nostra proposta d'un Estat propi dins un estat Federal, tenen una debilitat a mig termini: la dificultat per forçar que les coses canvïin. I a curt termini el Govern Zapatero continua sense comprometre's en el restabliment de tot l'Estatut. Per tot això crec que haurem de començar a pensar en l'articulació de l'exercici del dret a decidir, no com arma electoral, de forma deliberativa i serena, fent-ho garantint que continuem sent un sol poble, però com exercici democràtic però també sent aquesta la manera de canviar l'statu quo que queda després de la sentència.
A Madrid, aquesta setmana hi ha hagut més. Sobre la crisi, el president només és capaç de reformes estructurals i valentes quan afecten els més febles. De fet, ZP és la viva expressió d'aquesta socialdemocràcia incapaç de plantejar una alternativa als ajustos que de forma dogmàtica i gairebé antieconòmica s'estan aplicant. És curiós. Quan està amb Rajoy sempre li pregunta quines propostes proposaria. I l'altre calla, perquè ZP està aplicant fil per randa allò que aquest faria. I quan es posa a dialogar amb les forces de l'esquerra, ni escolta, ni pren nota, com si només hi hagués un camí. Només proposa una reforma laboral que facilita poderosament l'abaratiment de l'acomiadament, i ara una reducció encara més dràstica de la inversió, i una reforma més salvatge de les pensions. Tres quarts del mateix succeeïx amb l'Estatut. Ja poden sortir més d'un milió de persones al carrer. I totes les forces catalanes, totes excepte el PP, li podem explicar que amb la sentència de l'Estatut s'ha trencat alguna cosa. Però ell continua amb el mateix diagnòstic, insistint que sobrevalorem la sentència. I encara que tots li diguem coses força semblants, ell continua amb el mateix, com si res hagués canviat.
La veritat, sabia que en aquest debat no tindríem sorpreses. O les que vindrien serien dolentes. Així doncs, les opcions que tenim són les que són. En el terreny econòmic i social, la resposta passa per fer-li una vaga general sonada i massiva. Potser serà l'única oportunitat perquè canviï una política econòmica que a més d'injusta no ens duu enlloc. I haurà de ser una expressió ferma, serena però contundent, i que hauria de ser unitària, la que li faci veure a aquest Govern que ara no n'hi ha prou amb les bones paraules. A veure si podem aconseguir que el govern central deixi de caminar arrossegant els peus.