Albert Batalla

La Seu és formatge i molt més

// 15 octubre, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, agricultura, ciutat, comarca, la Seu d'Urgell, país, pirineu, pirineus, societat

La Fira de Sant Ermengol és la més antiga que es coneix a tota la península ibèrica i per aquest motiu passejar per la Seu d’Urgell durant aquests dies et fa notar que alguna cosa trascendent passa en aquesta petita ciutat pirinenca. Enguany, a més, celebrem els mil anys del Bisbe que dóna nom a l’esdeveniment. El Bisbe Sant fou un personatge destacadíssim de l’època medieval, no només per la nostra ciutat sinó per Catalunya, en un moment quasi fundacional del país.

Durant el trajecte mil·lenari del certàmen de ben segur que hi ha hagut transformacions de tot tipus, però és evident que els canvis més importants s’han produit ens les darreres dècades. La Fira de Sant Ermengol és també i des de fa 15 anys la Fira de Formatges Artesans del Pirineu. El formatge s’ha convertit indiscutiblement en el producte estrella d’un apardor firal urgellenc farcit també d’altres elements d’artesania, d’entitats de la ciutat, de comerç, de maquinària agrícola, de vehicles de motor, de marxants de mitjons o samarretes…

Tornem al formatge, i fem-ho per evidenciar que més que mai la Seu d’Urgell fa una aposta per convertir-lo en una de les grans icones de la ciutat, com Valls té els calçots o Sitges i Vilanova ténen el Xató. El formatge és doncs el protagonista de la nostra Fira, però també pesa i molt durant la resta de dies de l’any. Aquests dos dies, podreu descobrir petits artesans que amb la seva producció ajuden a mantenir oberts 365 dies l’any petits poblets pirinencs, que d’altra banda potser serien deshabitats. A la nostra ciutat, la tradició vinculada a la producció lletera i formatgera és importantíssima i avui renova el seu compromís diari gràcies a l’esforç dels ramaders de la zona i la cooperativa Cadí, amb dues Denominacions d’Origen Protegides incloses.

L’impuls de la Seu d’Urgell pel formatge pren nous camins en l’àmbit del coneixement, la cultura i el turisme. Dos fets rellevants. El primer: aquest és el segon any que l’Escola de Capacitació Agrària de Bellestar ofereix cursos especialitzats per a formatgers de tot el país gràcies a l’empenta de persones i institucions que hem treballat conjuntament. El segon: al tombant de l’any la Seu d’Urgell comptarà amb un espai expositiu permanent sobre el formatge situat al MuSeu d’Urgell (Espai Ermengol) en ple carrer Major.

Però això no és un punt  i final, cal continuar recorrent nous camins i avançant en molts  àmbits (institucional, comercial, turísitic, hostaler, d’investigació…) si volem realment convertir-nos en la veritable capital del formatge.

De moment, us convido a recòrrer tots els racons de la Seu durant  aquest cap de setmana i us desitjo que gaudiu d’una bona Fira de Sant Ermengol.

El pregó de l’Albert Villaró #FMlaseu 2010

// 29 agost, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, personal, personatges, pirineus, política, societat

Abans de continuar el frenètic ritme d’aquests dies, no m’he pogut resistir i penjar (amb permís de l’autor) el pregó que aquesta nit ha llegit l’escriptor urgellenc Albert Villaró per a iniciar la Festa Major d’enguany. Els de la Seu d’Urgell o els que esteu vinculats d’una manera o altra a la ciutat el gaudireu molt com l’hem gaudit els que l’hem escoltat a la plaça dels Oms. Molt bona Festa!

Bona nit. No sé pas com s’ha de començar un pregó, i encara menys com acabar-lo. El pregó és un gènere literari estrany, de l’encreuament entre l’homilia, la prosa bucòlica, el manual d’autoajuda i el text de futlletó turístic. No és una cosa que et demanin cada dia, i des que el senyor alcalde m’ho va proposar, ha estat un no viure, atenallat per la responsabilitat, preocupat per la meva escassa capacitat de vocalització i atemorit per la potència de la megafonia. Però que ningú no pateixi: faré un discuset breu i a la mida exacta de la meva inexperiència. Anava a dir de la meva incompetència, però deixem-ho en inexperiència.

Bé. Això era tan sols un prolegomen. A partir d’ara comença el pregó en el sentit estricte.

La festa major és un receptacle de records. Tothom té un mosaic personal, fet a base de memòries, emocions i potser algun secret ben amagat. Jo només puc parlar per mi. Perdoneu si tot el que us relacionaré ara ho trobeu conegut o redundant, un rosari de tòpics, però la festa és una experiència comunitària: la gràcia de la festa rau en la capacitat de compartir-la. Aquest és el resum de les meves festes majors: una equació formulada amb la suma de retalls de memòria, dividits pel factor melangia i multiplicats per la variable —sempre en increment lineal— de l’edat.

Me’n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d’haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l’altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me’n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s’hi anunciaven a les cinc de la tarda unes “funciones de cine y circo” sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me’n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s’enlairaven gràcies a l’aire que s’escalfava amb un fogonet d’alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l’envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l’estació d’autobusos. L’envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me’n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l’única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella voluntariosa banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l’Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l’Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata—i del segon, i del tercer, i encara d’un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me’n recordo d’haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d’abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d’orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me’n recordo dels calamars a la romana de l’Espanya, a l’hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me’n recordo d’haver fet de servei d’ordre dels Toreros Muertos, i me’n recordo d’haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me’n recordo d’un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me’n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me’n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l’obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me’n recordo que quan sortia a prendre l’aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me’n recordo de l’aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s’havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me’n recordo dels focs artificials, i encara més: me’n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me’n recordo d’alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l’endugués l’aiguat del vuitanta-dos. Me’n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me’n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me’n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, dels cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d’Orió ja treu el nas, encara baixa, per l’horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s’acosta l’hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l’Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de què l’oblit és també el destí fatal d’aquestes paraules.

No recordo res de les poques festes en què he estat lluny de la Seu, i em sap greu no tenir-ne cap memòria, perquè són com les baules perdudes d’una cadena.

Però recordaré per sempre aquesta, aquest moment i aquesta plaça.

Bona festa major!

Siguem-ne conscients: ja res tornarà a ser com abans

// 26 agost, 2010 // 3 Comentaris » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, economia, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat

A punt d’iniciar la Festa Major de la Seu d’Urgell hem pogut anunciar que aquest any tindrem, com és tradicional, el castell de focs que cada primer dimarts de setembre tanca la Festa de la nostra ciutat. Aquest any, haviem decidit, amb molta pena i sent molt conscients que no era una decisió gens fàcil, no programar-lo. Suposa una despesa important dins d’un pressupost de Festa Major també prou important, però minvat per una crisi que els ajuntaments també patim. Finalment, gràcies a una bona negociació de rebaixa de preu amb l’empresa de pirotècnia i de la col·laboració de l’empresa PEUSA,podrem tancar la Festa com ens agrada.

Aquest fet em serveix per explicar la situació que en d’altres ocasions i en múltiples fòrums els alcaldes i regidors de Catalunya estem denunciant. El finançament dels municipis és, sense cap mena de dubte, una de les grans assignatures pendents al nostre país i a tot l’Estat i la crisi ho posa encara més en evidència. A la majoria dels països desenvolupats del món la distribució dels recursos situa les xifres de l’admistració local en un 25%, mentre que aquí no arribem al 14%.

Som l’administració més propera al ciutadà i ens ocupem de coses que ens toquen i de moltes que no ens toquen, però que els veïns sol·liciten. És competència d’un municipi tenir llars d’infants o escoles de música? Legalment no és competència municipal, però és eviedent que si lluitem per tenir uns municipis dignes, i així és com entenc jo la política municipal, l’administració local faci mans i mànigues per tenir aquest tipus de serveis i tants d’altres que ajuden a cohesionar la ciutat i a oferir qualitat de vida a la gent que hi vivim.

Precisament per aquesta millora dels serveis i actuacions municipals, associat a la creixent demana i exigència per part de la ciutadania, els ajuntaments van recorrer en els moments de bonança econòmica als ingressos derivats dels impostos per construccions i obres. La febre immobiliària, va millorar substancialment les economies dels municipis fins al punt de pensar que aquests eren ingressos estructurals, és a dir, que sempre hi serien. La realitat és ben diferent i els serveis municipals, que la gent valora i incorpora com a fites irrenunciables, continuen generant una despesa fixa que no es compensa amb els migrats ingressos que avui tenim com a administracions locals. Per tant, tenim més serveis (fruit de la demanda inamobible de la gent) i menys diners. Difícil equació que la Seu d’Urgell ja fa dies que s’arremanga per resoldre a través, entre d’altres eines, del pacte d’austeritat.

Però aquí no s’acaba tot. Les administracions superiors també pateixen crisi i en molts casos la “superen” a costa de collar la institució més feble de l’esgraó: els municipis. Retard incontable en el pagament de subvencions que ens alteren fins a extrems surrealistes la nostra liquiditat o reducció i desaparició de partides de finançament d’alta sensibilitat social.  Un altre exemple: fa unes setmanes, tots els ajuntaments ens despertàvem amb la desagradable sorpresa de la liquidació que el Ministerio de Economia feia amb els ajuntaments de la participació que tenim als tributs de l’Estat correponent a l’any 2008. Nosaltres, per exemple, els hem de retornar prop de 240.000 euros. És escandalós i el que és més greu, molts ajuntaments no ho podran fer.

Senyores i senyors, s’ha acabat la festa i potser també els focs artificials. Tot i això, l’empenta i les ganes de treballar per fer una ciutat millor, continuen intactes o fins i tot augmentades. El repte és complicat, però el compromís de tots els que formem l’Ajuntament és total. Bona Festa Major per a tothom!

Sanitat per als fronterers: 1a fita aconseguida!

// 27 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, Europa, General, ciutat, comarca, economia, internacional, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

Aquest dimecres es votarà al ple del Parlament de Catalunya, la Llei  d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, coneguda entre els diputats com la Llei d’universalització de la Sanitat. Si res no es torça, aquesta llei, que s’aprovarà per unanimitat, resoldrà definitivament una de les reivindicacions principals del col·lectiu del treballadors transfronteres: l’accés gratuït, a partir de l’1 d’octubre, a la sanitat catalana per a ells i els seus beneficiaris. Anem a pams. Fa una mica més de dos anys, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell vàrem decidir emprendre un camí que resolgués els problemes dels urgellencs i urgellenques que viuen a la Seu d’Urgell o comarca i treballen a Andorra. Aquest és un fenòmen petit, si es mira des de Barcelona o Madrid, però important si es mira des de la Seu d’Urgell estant. Entre 2.500 i 3.000 persones que cada dia pugen a treballar al país veí que, pel fet de no formar part de la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu, no queden prou ben resoltes algunes qüestions d’aquest col·lectiu de treballadors. Una de les principals, l’accés a la sanitat catalana.

La conseqüència directa d’aquest desajust provoca encara avui que un urgellenc que vagi al CAP de la Seu d’Urgell, per posar un exemple, hagi d’avançar el cost de la visita i no el recuperi la despesa al 100% ja que la cobertura de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social no és complerta. Això contrasta amb el fet que a la mateixa sala d’espera del CAP hi pugui haver qualsevol altre ciutadà empadronat a la Seu que, amb feina o sense, tingui l’assitència sanitària gratuita. Calia erradicar aquesta disfunció!

El Govern de la Generalitat va enviar al Parlament de Catalunya aquesta llei d’universalització que esmentava al principi de l’apunt. Principalment estava pensada per resoldre la situació d’alguns col·lectius professionals (advocats, arquitectes..) que ténen la cobertura a través del Muface; alhora també buscava resoldre la situació d’algunes congregacions religioses que es troben en una situació de no cobertura pública. Un altre grup que pretenia atendre la llei és la regulació de l’accés a les persones sense sostre.

Va ser en aquest moment que vaig veure l’escletxa per introduir definitivament la problemàtica dels treballadors transfronterers. Val a dir que la recepeció de la proposta, tant per part dels grups parlamentaris com per part de la Consellera Geli, ha estat molt bona. N’haviem parlat en diverses ocasions amb la Consellera d’aquesta problemàtica i sempre ha rebut les suggerències amb un tó molt positiu. Les compareixences en comissió de Joaquim Llimona (redactor de l’estudi sobre la situació dels fronterers que l’Ajuntament va realitzar fa un any i mig) i de Josep Maria Farràs, en nom de l’Associació de Treballadors Fronterers, van ser definitives per acabar de convèncer als membres de la ponència.

Fa dos anys, quan l’Ajuntament va aprovar per unanimtat una moció de CiU i ERC de suport al col·lectiu, teniem com a objectiu situar la problemàtica dels fronterers a l’agenda política. Hi hem treballat molt i bé. Ara podem dir que els urgellencs i urgellenques començarem a recollir-ne els fruits i aquest resultat es transforma per a mi en aquella pessigada de satisfacció que justifica, una vegada més, que la política és necessària per transformar la realitat dels països, però també de les petites ciutats com la nostra.

Discurs d’inauguració de la 21a Trobada Empresarial al Pirineu

// 5 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, General, ciutat, comarca, economia, empresa, empresarial, infraestructures, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat, trobada

Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, President de la Trobada Empresarial al Pirineu, Excelentíssim i Reverendíssim Bisbe - Arquebisbe d’Urgell i Coprincep d’Andorra, President de la Diputació, Autoritats catalanes i andorranes, Representants empresarials, Senyores i Senyors

Com a alcalde de la Seu d’Urgell és un honor donar-los la benvinguda a la nostra ciutat, escenari, per tercer any, de la Trobada Empresarial al Pirineu. Ja vaig fer-ho ahir, durant l’obertura, però vull agrair als organitzadors (en especial a la junta directiva i al seu president, el Sr. Ramon Roca) l’elecció de la Seu i de l’Alt Urgell com a escenari de la trobada. Per a nosaltres és un honor i una satisfacció acollir-vos i per això hi hem posat, hi posem i hi posarem el millor que tenim a casa nostra. Ens agrada treballar incansablement perquè tothom que visqui o vingui a la Seu, s’hi senti a gust.

Remuntem el vol? Aquesta és la interpel·lació que ens fa enguany la Trobada. Una interpel·lació en forma de pregunta, perquè és evident que la situació econòmica i social que vivim ens planteja molts interrogants de futur. És lògic i fins i tot necessari que en un espai de debat empresarial, polític, econòmic i social com és la Trobada ens situem en la humilitat de les preguntes per evidenciar que no tenim totes les respostes, però també per deixar clar que volem trobar-les per construir un futur millor.

Aquest any les jornades se celebren en un moment en que la crisi ens mira de fit a fit. Les dades que durant la tarda d’ahir es posaven sobre la taula ens descriuen una realitat complicada:

· L’estat espanyol, juntament amb Grècia i Irlanda són els tres països amb més dèficit de la zona euro amb més d’un 10% del PIB

· Tenim una taxa d’atur elevadíssima que en algunes franges d’edat, com la gent jove, més que dobla la mitjana europea ja que arribem al 40%

· L’augment de dos punts d’IVA, conjuntament amb el progressiu augment del preu dels carburants, pot perjudicar clarament el consum i provocar una recaiguda en la crisi

· La taxa de morositat en els pagaments és la més alta dels últims 20 anys i la de morositat bancària la més alta en 14 anys.

· L’augment de l’economia submergida va arribar al 23% del PIB durant el 2009

I podríem continuar amb una llarga llista… tot i que seria injust no citar algunes dades positives com pot ser la repuntada de l’ocupació durant el més de maig (que esperem que marqui una tendència i no sigui una flor d’estiu), el bon nivell de l’exportació o bé l’augment significatiu del nombre de matriculacions de vehicles al nostre país, entre d’altres. És evident però, que el platet de la balança que més pesa avui encara és el dels mals indicadors.

Els interrogants per tant, no són menors, però estic convençut que les respostes hi són i que les trobarem sobretot en els terrenys del sentit comú, de l’esforç, del no donar res per perdut ni tampoc per guanyat… Trobarem les respostes en els terrenys de la suma, de la innovació, de la potenciació dels nostres propis valors….

El nostre és un país que pot remuntar el vol. Les nostres comarques hi tenen molt a dir en aquesta remuntada. No només per l’obertura dels aeroports d’Alguaire i d’aquí una estona de l’aeroport Pirineus – La Seu d’Urgell; sinó perquè les respostes a la pregunta plantejada per la trobada, les tenim a tocar. Què tenim? Territori, riquesa rural i natural, patrimoni cultural, qualitat de vida… però també capacitat de resistència, esperit emprenedor (el que el meu padrí que era pastor en deia llevar-se d’hora i anar a dormir tard), tenim talent.

Si fem les coses bé, per primera vegada a la història tenim l’oportunitat que aquest talent pugui competir amb la resta de territoris del Sud d’Europa sense necessitat de marxar de casa nostra, sense necessitat de fer un exili forçat i, per tant, amb la possibilitat de poder treballar, innovar i emprendre més que mai des d’unes comarques del país on s’hi viu bé; m’atreviria a dir que molt bé. Aquest i d’altres objectius ens exigeixen una estratègia conjunta de tots nosaltres per reorientar inversions i acostar-nos més a la idea d’equilibri territorial que molts prediquem, però que avui no es practica prou. Depèn de nosaltres.

Els ajuntaments, el món local en general estem a la primera línia de carrer. La tasca de construir pobles, ciutats i comarques els asseguro que en aquests moments és tan dura com apassionant. Atendre el dia i a dia i combinar-lo amb els grans projectes de futur. Atendre una parella que s’han quedat tots dos a l’atur i que no els surten els comptes per pagar la calefacció durant els mesos de cru hivern, atendre una persona gran que durant molts anys ha aportat a la ciutat i que ara ho passa malament i no s’atreveix a venir als serveis socials per allò del què diran. Atendre al jove de 16 anys que no ha superat l’ESO i que té el risc de convertir-se en algú sense ofici ni benefici… Tenim clar que cal estar al costat dels més febles i amb els nostres minsos recursos ho fem tan com podem, però també tenim clar que per cosir un projecte fort de cohesió social i de futur en el nostre municipi, territori o país, cal estar també i d’una forma principal al costat de la gent que crea riquesa, que crea llocs de treball, que aixeca la persiana cada matí per fer funcionar la nostra societat. Potser no hi hem estat prou i evidentment, cal corregir-ho. L’administració ha de ser per la gent que vol pujar persianes un aliat i no pas un problema. Tenim una assignatura pendent en això, perquè ens hi juguem en bona part el futur i el model de país.

President, aquesta és la nostra obligació. La de tots vostès és, si m’ho permeten, no defallir i ser conscients i responsables del paper que juguen com a col·lectiu, més enllà dels balanços de cadascuna de les seves empreses.

Si ho fem junts, i aquesta Trobada és un bon exemple, segur que farem desaparèixer els interrogants que ens interpel·len i afirmarem rotundament que Aixequem el Vol.

De nou, benvinguts a la Seu d’Urgell i molt bon dia.