Els combats d’una nova generació d’escriptors
La literatura africana, durant molt de temps marcada per la negror i el compromís polític, sembla operar una mutació radical. Els autors, nascuts després de les independències, reivindiquen la universalitat d’un art que no parla només d’Àfrica, sinó del món. Les seves obres, escrites en primera persona, revelen combats nous.
Per Tirthankar Chanda*
Article traduït per Rut Jou
Amb la desaparició, el desembre del 2003, de l’escriptor ivorià Ahmadou Kourouma, s’ha acabat una època fundadora per a les lletres africanes modernes. Un període ric en invencions entre les quals hi ha la mateixa literatura africana francòfona. Aquesta noció encara és més complexa i paradoxal que la definida en conjunt com una literatura de discussió del domini colonial i d’afirmació de la diferència africana expressant-se en la llengua del colonitzador. Anticolonial, ha omplert la literatura europea dels seus codis (realisme) i les seves convencions (exotisme) per significar l’Àfrica.
Aquestes contradiccions no han impedit als escriptors africans francòfons produir, des del principi, una literatura original, forta, “bella com l’oxigen naixent”, segons la fórmula d’André Breton (1). La novetat i la indispensabilitat que tradueix aquesta fórmula s’aplica al conjunt de la poesia de la negror que va ser el primer moviment d’aquesta simfonia literària.
Després els talents han invertit progressivament en els altres gèneres: el teatre, l’autobiografia i, naturalment, la novel·la que Kourouma, amb el congolès Sony Labou Tansi, el camerunès Mongo Beti i el senegalès Ousmane Sembène s’han sabut adaptar magistralment a l’imaginari i el dir africans. En aquesta literatura compromesa socialment i marcada per l’afirmació de la negror succeeix una nova generació d’escriptors, a l’alba dels anys noranta. Aquests autors es caracteritzen per la seva preocupació confosa de distanciar-se d’una missió qualsevol de compromís i testimoni d’Àfrica, tot situant els seus relats en les turbulències del seu país d’origen. Proclamen i reivindiquen les preocupacions en ruptura amb les dels seus ancestres.
El que va causar l’èxit de les primeres generacions, era la seva visió d’una literatura en contacte directe amb la política i el social. Intentaven a través dels diferents registres a la seva disposició —des del satíric al realisme social passant pel mitològic, el barroc, el màgic i el líric— de dir allò real en tot el que hi ha, alhora, de sublim i insuportable. Així, la mateixa preocupació d’expressar la realitat dels pobles negres caracteritza l’obra celebracional dels poetes de la negror (Léopold Sédar Senghor o Aimé Césaire) com la ficció postcolonial africana dels primers anys de la independència en les pàgines que instal·len els mil mals de l’Àfrica contemporània.
|