Mai com ara la recerca de noves fonts d'energia no ha estat tan urgent. Petroli, carbó i gas contribueixen al reescalfament del planeta, sobretot els dos primers. A més, un bon nombre d’experts estimen que els reserves de combustibles fòssils no duraran més de quaranta o cinquanta anys. Deu anys amunt deu avall, el problema de l'energia del futur no es resoldrà fàcilment. Tot esperant, el preu del petroli no para de créixer... Però hi ha solució?
Des de l’any 1890, quan es va concebre el primer motor que funcionava amb oli de cacauet, se sap que és possible produir "biocombustibles" a través d'una varietat infinita de matèries agrícoles: arbres de creixement ràpid, canya de sucre, blat de moro, colza, soja... Precursors en la matèria des de 1975, després de la crisi petroliera, milions de brasilers utilitzen des d’aleshores automòbils "flex fuel", que funcionen amb l’etanol procedent de la canya de sucre, amb benzina o amb ambdós alhora. Perquè no posem a l’ordre del dia aquest tipus fonts d'energia?
En aquest sentit, els Estats Units acaben de decidir una reducció d'un 10% de la seva dependència petroliera en el transcurs dels deu pròxims anys, a través de la incorporació d'un 10% d'etanol en la benzina venuda al país. La Unió Europea espera reemplaçar un 5,75% el consum de benzina i de dièsel pels biocombustibles d'aquí al 2010, un percentatge que augmentarà fins al 20% el 2020.
Tanmateix, la visita de George W. Bush al Brasil el març de 2007 ha provocat una polèmica al voltant els "agrocarburants". A la proposta de crear una "OPEP dels biocombustibles" –el Brasil i els Estats Units en controlen el 72% de la producció mundial–, l'arrendatari de la Casa Blanca hi ha trobat una veu amiga en el seu homòleg brasiler, Luiz Inacio Lula da Silva. Aquest darrer va proposar una "aliança estratègica [amb els Estats Units] que ens permeti convèncer el món que és possible canviar els costums energètics". Certament, no és l’avantatge mediambiental el que anima el cap d'Estat nord-americà. El debat va més enllà: reduir la dependència petroliera dels Estats Units respecte el Pròxim Orient i d'un país "no amic" com Veneçuela; oposar Lula a Hugo Chávez; i frenar el projecte d'integració energètica de l'Amèrica del Sud predicada per aquest darrer.
Per als seus defensors, els carburants alternatius no esgoten els preciosos recursos naturals del planeta. Tot reforçant la independència energètica de llurs països, ofereixen perspectives interessants als agricultors, particularment en països en vies desenvolupament. A Europa permetrien revaloritzar les terres abandonades per la política agrícola comuna (la Unió acceptaria el conreu amb guaret amb finalitats no alimentàries).
Entre els opositors, el primer cap d'Estat a sublevar-se en nom "de les masses subalimentades del sud" ha estat Fidel Castro, el 9 de maig: "El fet és que l'alternativa és real: es destina la terra o bé a la producció d'aliments o bé a la fabricació de biocarburants". Tenint en compte el nivell de consum, els països desenvolupats no disposen de superfícies agrícoles suficients per a una mutació així. D'aquí idea de disposar dels recursos dels països del sud per proveir el nord d’una energia barata. Però a quin preu per a aquests darrers?
Un document titulat "Sustainable Energy: A Framework for Decision Makers" preparat per l’UN-Energy, grup que ha reunit totes les institucions i programes de les Nacions Unides que s'ocupen d'energia i que va publicar el document el 9 de maig, subratlla els nombrosos avantatges que deriven dels sistemes bioenergètics en matèria de reducció de la pobresa, d'accés a l'energia, de desenvolupament i d’infrastructures rurals. Però adeverteix que "els impactes econòmics i socials de la bioenergia han de ser avaluats amb cura abans de prendre decisions sobre el desenvolupament del sector i sobre la naturalesa de les tecnologies, de les polítiques i de les estratègies d'inversió que s’han d’adoptar".
El vent no solucionarà tots els problemes del desastre climàtic. Però hi pot contribuir. La implantació de parcs eòlics té, no obstant això, nombrosos detractors.
Per PHILIPPE OLLIVIER
Periodista. Autor d’«Eoliennes, quand le vent nous éclaire (Parcs eòlics, quan el vent ens socarrima)», Privat, Tolosa, 2006.
L’u de febrer s’haurà publicat l’informe del Grup d'Experts Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), actualitzat cada quatre anys. Un cop més es plantejarà el greu problema del reescalfament del planeta. Aquesta qüestió urgentíssima requereix del desenvolupament de les energies naturals renovables, els aeromotors, per ecemple, si volem conservar els nivells de benestar dels països desenvolupats i elevar considerablement el dels països pobres.
Per HERMANN SCHEER
Diputat per l’SPD al Bundestag. President del Consell Mundial de l'Energia Renovable i de l'associació Eurosolar. El 1999 va ser guardonat amb el premi Nobel Alternatiu per les seves iniciatives i els seus escrits.
Després de les negociacions entre Moscou, Pequín i Tòquio
Tòquio va acordar, el 13 d’abril del 2005, els drets d’exploració a companyies petrolieres a la mar de la Xina, prop de les illes anomenades Senkaku pels japonesos i Diaoyu pels xinesos, que en reclamen la sobirania. Aquesta querella il·lustra la competència a què es lliuren els països de fort creixement per avituallar-se de gas natural i petroli. Rússia ho ha entès bé, treballa en grans projectes de transport.
Per Rafael Kandiyoti*
Article traduït per Rut Jou
L’economia russa es basa en les seves exportacions de petroli brut i de gas natural. Ara bé, l’extraordinari dinamisme dels gegants industrials de l’Àsia Oriental li ofereix una ocasió ideal per valorar aquest potencial. De totes maneres, el contrast entre aquest dinamisme i les vastes extensions verges a l’est de la Sibèria central dóna la sensació que la regió sigui vulnerable. La Xina molt propera disposa d’una mà d’obra pletòrica i de mitjans importants. Per als russos, és una posició alhora de força i de feblesa. Quina pot ser la seva estratègia amb relació a l’Àsia del Nord-est?
En el transcurs de la darrera dècada, la Xina va guanyar el Japó i Corea per quantitats de petroli brut importat, dels quals gairebé la meitat provenen del Pròxim Orient; per al Japó i Corea, la xifra s’acosta als 80–85%. Aquest petroli transita en gran part pels estrets d’Ormuz i Malacca, generalment considerats com a zones de conflictes potencials. Els problemes incrementats al Pròxim Orient i la vulnerabilitat dels tancs constitueixen veritables amenaces. La Xina, segon consumidor mundial, ha de trobar amb urgència fonts d’avituallament i vies de pas de recanvi, d’altra banda igual que el Japó i Corea del Sud.
Pel que fa al gas natural, moltes grans ciutats de la regió estan disposades a usar-lo, ja que volen reduir la pol·lució de l’aire. Les importacions de gas natural líquid (GNL) del Japó, Corea del Sud i Taiwan ja representen gairebé un 80% del comerç mundial d’aquest producte. El cost de GNL ha constituït un fre per a la Xina, que busca mitjans més econòmics per incrementar el seu avituallament. Ara bé, la veïna Sibèria i l’illa de Sakhalin posseeixen immenses reserves en hidrocarburs. El subsòl de la vall d’Irkutsk, a la plataforma oriental de la Sibèria central, contenen petroli i gas en grans quantitats —sense que encara se’n conegui l’abast. Les prospeccions futures haurien de permetre incrementar considerablement el volum de les reserves mundials. Esperant, la gran refineria de prop de la capital, Angarsk, no gaire lluny d’Irkutsk, actualment importa el seu petroli brut de la Sibèria occidental.
Els especialistes esperen també moltes reserves en hidrocarburs de la vall de Yakutsk, al nord-est, on les exploracions encara no s’han finalitzat. L’extracció i el transport de petroli i de gas impliquen travessar un territori on el gel és permanent. És tècnicament feble, però això costa car. L’oleoducte que travessa Alaska en un terreny similar ha requerit una inversió considerable de vuit mil milions de dòlars (1975). Si hi afegim les reserves estimades de la vall de Krasnojarsk, els recursos a l’est de la Sibèria central haurien de ser estupefaents. Però encara s’ignora el temps que caldrà i la xifra de diners que serà necessària abans que les exploracions no es concretin en producció.
La Terra és un sistema finit. Formulat d’aquesta manera, això sembla evident. Diàriament, tot això passa desapercebut, ja que les mesures de referències humanes són diferents de les escales terrestres. La diferència és tan gran que sempre hem tret sense comptar els recursos imaginats, sinó infinits, com a mínim molt grans. Tot i que la part que n’extreu la humanitat de l’ecosistema terrestre durant molt de temps ha estat negligible amb relació als recursos disponibles, cal reconèixer que, després d’uns cinquanta anys de creixement exponencial, l’activitat humana rivalitza a partir d’ara amb les forces de la naturalesa. Una manera de quantificar aquesta activitat és considerar l’energia que consumeix. Des del punt de vista del físic, l’energia representa la grandesa que expressa la capacitat d’un sistema per modificar l’estat d’altres sistemes amb els quals està en interacció.
Un creixement exponencial s’enfronta inevitablement, i molt més ràpid que no es creu, a l’acabament dels recursos del seu medi ambient. Prenem l’exemple de les bactèries cultivades en un recipient. Es reprodueixen dividint-se i el seu nombre es dobla al cap d’un temps variable que, per posar un exemple, no pot superar els vint minuts.
Imaginem que la descendència d’una única bactèria, situada al migdia en el cultiu, aconsegueix saturar el recipient a mitjanit: en aquest lapsus de temps, el nombre de bactèries s’haurà multiplicat per 68 mil milions. Quan estarà el recipient mig ple? A les 23 h 40 min. Si fóssim una d’aquestes bactèries, en aquell moment tindríem consciència que estem a punt de quedar sense espai? A les 22 h, quan la colònia ocupa només un 1,5% del volum del recipient, no imaginem que es prepara la catàstrofe. Suposem que a les 23 h 20 min., una bactèria especialment viva comença a preocupar-se. Amb gran esforç de mitjans, llança un programa de recerca de nous espais. A les 23 h 40 min., descobreixen tres nous recipients, el que quadruplica el volum disponible! Aquest increment de recursos, aparentment considerable, només donarà un respir de quaranta minuts: la colònia s’asfixiarà a les 0 h 40 min.
Amb les taxes de creixement actuals, el temps de doblament del consum mundial d’energia és d’aquí a cinquanta anys. La crisi que s’anuncia, i de la qual ja es perceben els primers símptomes, només és la manifestació d’un creixement exponencial en un medi ambient finit. Es poden estimar les escales de temps que s’han posat en joc? El càlcul del temps de doblament del consum és una primera temptativa. Una altra manera de procedir consisteix a calcular la relació entre les reserves estimades d’un recurs i el consum anual actual. El valor obtingut és un límit superior al temps real d’esgotament del recurs determinat, ja que fa implícitament la hipòtesi —no verificada avui— d’una estabilitat del consum. Segons el que es considera reserves provades o reserves últimes, el temps d’esgotament del petroli, el gas natural i l’urani varien entre 40 i 120 anys; per al carbó, la situació és més favorable: entre 220 i 850 anys (1). Des del punt de vista dels recursos fòssils, s’acosta mitjanit...
Pàgines realitzades per Benjamin Dessus i Philippe Rekacewicz, en col·laboració amb Emmanuelle Bournay i Elaine Baker.
Fonts i referències
Enerdata, base de dades en línia i Enerdata Yearbook Edition 2004, http://www.enerdata.fr; Dessus, Benjamin; Gassin, Hélène. So watt? L’énergie: une affaire de citoyens. París: Editions de l’Aube (es publicarà el febrer del 2005); Dessus, Benjamin. Atlas des énergies pour un monde vivable. París: Syros, 1994; Agència Internacional d’Energia (AIE). World Energy Outlook 2004. París; Jancovici, Jean-Marc. L’homme et l’énergie, les amants terribles. La jaune et la rouge, énergie et environnement, 2004; His, Stéphane. “Quelle alternative énergétique à moyen et long termes?”. A: Revue de l’énergie, núm. 554, París, febrer de 2004; Transports et changements climatiques: un carrefour à haut risque, Reseau action climat – France (RAC-F). Montreuil, abril de 2004.
Article traduït per Rut Jou
(Text rosa)
Aviat el Sud superarà el Nord
Si es confirmen les tendències que d’entrada s’han observat des de fa quaranta anys als països industrialitzats i que s’observen ara en els països del Tercer Món, es pot assolir una veritable explosió del comerç per carretera de mercaderies i persones durant els propers cinquanta anys.
Fins i tot amb les hipòtesis més modestes de progressió de les taxes de motorització de les llars, el desenvolupament demogràfic i econòmic dels països dels Sud porta a augments clars dels parcs i del tràfic d’automòbils mundial: una multiplicació per més de set entre el 1990 i el 2060 del nombre de quilòmetres recorreguts. Des del 2025, el trànsit dels països del Sud arribarà al dels països del Nord. El 2060, el trànsit automobilístic anual dels països del Sud representarà un 70% del trànsit mundial.
La situació encara és més explosiva per als transports de mercaderies. Des de fa quaranta anys, el tràfic de mercaderies, que es mesura en tones quilòmetre (el nombre de tones transportades que es multiplica pel nombre de quilòmetres recorreguts en un any) sempre ha augmentat a un ritme com a mínim igual i a vegades superior que el del producte interior brut en tots els països del món (1,7 vegades més ràpid a Europa, 2 vegades més ràpid a l’Índia). Si aquesta tendència es confirma, fins i tot el tràfic mundial de mercaderies pot arribar a assolir més de 40.000 mil milions de tones quilòmetre el 2060, mentre era inferior a 5.000 mil milions el 1990. El desenvolupament dels països del Sud és el que atreu el trànsit: a partir del 2020 assolirà ja un 60% del total (contra a penes un 30% el 1990) i un 75% del total el 2060.
Fàcilment es pot mesurar els problemes d’avituallament de carburant que corre el risc de comportar un trànsit d’aquest tipus, encara que els progressos tècnics considerables permetin reduir el consum dels automòbils i els camions.
Per Denis Babusiaux i Pierre-René Bauquis*
Article traduït per Rut Jou
Les reserves de petroli anomenades provades s’estimen d’1 a 1,2 mil milions de barrils, o sigui aproximadament 150 mil milions de tones, o una producció d’una quarantena d’anys al ritme actual. Estan repartides de manera molt desigual: gairebé dos terços estan situats al Pròxim Orient. La seva evolució no permet, no obstant això, preveure la de la producció petroliera, les dades relatives a les reserves donen lloc a controvèrsies molt vives entre les escoles de pensament, unes optimistes, d’altres pessimistes.
El grup dels optimistes essencialment està constituït per economistes, com ara Morris Adelman i Michael Lynch, del Massachusetts Institute of Technology (MIT). En primer lloc, fan remarcar que les previsions passades de disminució dels recursos sempre s’han desmentit. Així, a les acaballes del segle xix, molts experts preveien la detenció d’un desenvolupament industrial fundat en l’energia del carbó, les reserves del qual s’estimaven en vint anys de producció de l’època. Molt més proper a nosaltres, el 1979, BP publicava un estudi que feia aparèixer un pic de la producció mundial de petroli (fora de l’URSS) el 1985. Els optimistes observaven, a continuació, que la majoria de les perforacions d’exploració s’havia realitzat en els països que ja estaven molt explorats. A més, les reserves obtingudes pels tècnics de posada en producció moderna i per la reavaluació de les reserves de jaciments antics que sovint són menys cars d’explotar, en especial al Pròxim Orient, que les obtingudes per exploració. D’aquest fet surt la limitació d’aquesta activitat en els països que ofereixen, no obstant això, les millors perspectives de descoberta.
Les produccions possibles, segons Adelman, són el resultat d’una cursa de velocitat entre, d’una banda, l’esgotament dels jaciments coneguts i, de l’altra, el progrés tècnic que permeti accedir a les reserves noves. Fins aquí, aquest últim sempre ha guanyat, amb alguns efectes que porten a evolucions relativament regulars: disminució del cost de perforació, millora de les taxes de recuperació, millor imatge del subsòl. Altres efectes són més difícils de preveure. Així, a l’inici dels anys vuitanta, la producció d’olis pesants de la cintura de l’Orenoque, a Veneçuela, només estava considerada com a rendible si el preu del barril brut superava els 30 o 40 dòlars de l’època. Els avenços tècnics, principalment la generalització de la perforació horitzontal, han permès abaixar aquest llindar a menys de 15 dòlars (durant el 2004).
Els pessimistes s’agrupen, la majoria, en el si de l’Associació per a l’Estudi del Pic Petrolier i de Gas (Association for the Study of Peak Oil and Gas, ASPO). En primer lloc, insisteixen en el caràcter polític de les reavaluacions de les reserves efectuades el 1986–1987 pels membres de l’Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), i que no corresponen a les veritables reserves provades. Consideren que el pic de la producció mundial se situarà entre el 2005 i el 2010, a un nivell de 90 milions de barrils/dia, barrejant tots els hidrocarburs naturals.
Per PHILIPPE MÜHLSTEIN*
Article traduït per Cristina Garrido
Els diferents tipus de transports tenen rendiments energètics molt diferents, i els que ofereixen el món on dominen les carreteres no són pas favorables quant a temes de consum i d’impacte mediambiental. Tenint en compte les taxes d’ocupació observades, una mateixa despesa d’energia permet, a un viatjant, recórrer en TGV una distància 4,5 vegades més gran que en cotxe i 9,5 vegades més gran que en avió. Respecte als desplaçaments urbans, la distància possible és 11 vegades superior en tramvia i 2,5 vegades més en autobús que en cotxe.
Amb el mateix consum d’energia, una tona de noli permet recórrer 5 vegades més la distància per transport marítim, 4 vegades més per tren, i 2 vegades més per via fluvial que per pes pesat. Aquest últim és, no obstant això, 20 vegades superior en un avió de càrrega destinat a comerç interior. Tant pels viatjants, com pel noli, el fet de recórrer al transport aeri per trajectes interiors curts constitueix una aberració energètica i mediambiental… que creix.
La generalització del clima i l’increment dels cotxes, juntament amb les exigències adquirides de confort i de seguretat passiva, i la fama dels vehicles tot terreny, han anul·lat totalment els progressos importants realitzats en els motors dels vehicles durant els últims vint anys, en temes de consum i d’emissions de CO2. En l’Europa dels Vint-i-cinc, entre el 1990 i el 2002, l’augment continuat de trànsit a les carreteres ha estat superior al 20% pels conductors particulars i al 30% per les mercaderies, cosa que ha provocat un creixement de més del 20% de les emissions de gas en l’efecte hivernacle, a causa dels transports que hi ha dins d’aquests països. Els inventaris nacionals de rebuigs no tenen en compte els transports internacionals aeris i marítims. Ara bé, les emissions mundials de transport aeri es poden estimar en un 3% de les emissions globals i en un 13% dins el conjunt dels transports. I el trànsit aeri creix del 6% al 7% per any, des del 1995…
L’augment del comerç, que contribueix des de fa moltes dècades a mantenir el desenvolupament humà insostenible, està directament lligat als mecanismes de la mundialització neoliberal. Falta poder-ho encaminar cap al preu més baix possible, en les zones de consum, on tenen els productes fabricats en els països que practiquen els anomenats móns menys social, fiscal i mediambiental, per tal que el benefici de les empreses d’aquests països no es perdin —mai millor dit— per la carretera. El sector dels transports ha estat, doncs, liberalitzat i ho continua essent en diferents maneres.
Entre les agendes polítiques, els interessos econòmics, els terminis energètics i els imperatius mediambientals, el divorci és absolut. En dóna testimoni el fracàs de la conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que es va acabar el 18 de desembre del 2004 a Buenos Aires: en total, va desembocar en la decisió de celebrar un seminari informal el maig del 2005 a Bonn. Al centre dels debats: el protocol de Kyoto, que constitueix un pas infinitament modest cap a l’estabilització de les emissions de gas amb efecte hivernacle (GES).
Aquest tractat, del qual avui formen part 132 estats, entrarà en vigor el 16 de febrer del 2005, i arribarà fins al 2012. Ja s’ha exposat a l’oposició categòrica de l’administració Bush i els lobbies de la qual és portaveu, que veuen com s’hi aixequen en contra alguns països petroliers, l’Aràbia Saudita al capdavant, que aprehenen la necessària disminució del consum d’hidrocarburs... Encara som lluny d’una consciència compartida dels perills propers, de la penúria d’energia pels trastorns del clima. El president argentí, Nestor Kirchner, va subratllar amb raó que la responsabilitat col·lectiva en aquest camp s’havia de traduir en una veritable solidaritat Nord–Sud, i per tant, entre d’altres, en l’anul·lació del deute públic dels països en desenvolupament, en canvi de la reducció de les seves emissions de GES.
Per Benjamin Dessus*
Article traduït per Rut Jou
Petroli a cinquanta dòlars el barril, rescalfament climàtic, alerta de terrorisme nuclear, contaminació de les ciutats: tots els llums intermitents energètics estan en vermell. Llavors, com en tots els períodes de crisi, apareixen profetes nous que, per poc que se’ls escolti, afirmen que volen salvar-nos del desastre anunciat. Evidentment és en la ciència i la tecnologia on troben la seva inspiració. Des de la fusió termonuclear controlada a l’enterrament al subsòl del gas carbònic emès per les nostres centrals de carbó, des de la civilització de l’hidrogen als satèl·lits solars, aquests nous gurus i els seus adeptes ens proposen una panòplia llarga de solucions al problema mundial de l’energia.
Els defensors d’aquestes solucions, més o menys raonables respecte a les lleis de la física, els atribueixen algunes característiques evidentment seductores:
— una capacitat potencial per a resoldre, definitivament o quasi, i per segles o per l’eternitat, els problemes energètics creixents amb què la humanitat s’haurà d’enfrontar;
— una innocuïtat mediambiental total, la probabilitat d’ocurrència molt feble i la benignitat dels accidents que eventualment hi podria haver;
— un cost molt feble, des que es franquegés les etapes indispensables de la demostració de falsabilitat i de desenvolupament industrial.
Falta, naturalment, trobar els recursos financers per franquejar aquestes etapes... Però, tenint en compte l’abast dels reptes, això només és una gota d’aigua, ja que, en una forquilla de trenta a cent anys segons les tecnologies proposades, la humanitat definitivament estarà a recés de qualsevol preocupació energètica. Com no es pot estar convençut amb aquestes perspectives tan entusiasmants?
El primer ministre australià John Howard, conservador, fidel aliat dels Estats Units i defensor de la guerra de l’Iraq, ha estat reconduït per un quart govern, al final de les eleccions legislatives del 9 d’octubre. Aquesta permanència al cap de la potència imperial del Pacífic ha de preocupar Timor Oriental, país més pobre de la regió, amb uns jaciments marins de petroli acaparats per Austràlia, ja que Howard sempre havia rebutjat un arbitratge internacional de qualsevol tipus.
Per Jean-Pierre Catry*
Article traduït per Rut Jou
En un informe fet públic el maig del 2004, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, constata que “els ingressos reduïts i la pobresa generalitzada continuen imposant greus restriccions al desenvolupament social i econòmic” de Timor. L’explotació dels recursos potencials —petroli i gas— de la mar de Timor “es materialitza més lentament del previst (1)”. Sobre la base d’aquests recursos futurs, la comunitat internacional com a mínim no aconsella Timor Oriental que demani préstecs que no necessitaria si Austràlia, el país més ric de la regió, deixés d’apropiar-se del seu bé.
Va ser el 1972 quan Austràlia va negociar amb Indonèsia la divisió de la mar que separa els dos països. Una de les normes en vigor de l’època, per fixar les fronteres marítimes, privilegiava la plataforma continental (2), el que donava la millor part —un 85%— a Austràlia, només deixava un 15% a Indonèsia. Portugal, aleshores potència colonial de Timor Oriental, rebutjà aquesta solució i la delimitació de la frontera entre Austràlia i Timor Est continua esperant un acord; aquesta zona va ser anomenada Timor-Gap.
Quan Portugal descolonitzava el 1975, Indonèsia envaïa i annexava Timor Oriental. L’ambaixador australià a Djakarta, Richard Woolcott, enviava aleshores un telegrama confidencial, revelat després, al seu govern: arribar a un acord per “tancar el gap actual a la frontera marítima podrà ser més fàcil amb Indonèsia que amb Portugal o un Timor Oriental independent”. L’Assemblea General i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides havia condemnat la invasió indonèsia, Austràlia esperava que les protestes es calmessin per començar, el 1979, les negociacions amb els ocupants. En l’interval, el criteri de les 200 milles de zona marítima exclusiva guanyava força en el pla internacional i, quan la mar va separar els dos països no assolia les 400 milles, és la línia mitjana que determinava la frontera. El 1981, Austràlia acceptava aquest criteri per dividir les zones de pesca amb Indonèsia, però el rebutjava per als recursos del fons marítim.
El 1982, la línia mitjana era avalada per la Convenció de les Nacions Unides sobre el dret de la mar (va entrar en vigor el 1994, després de la seva ratificació per seixanta països). Indonèsia no va esperar aquest termini, que li seria favorable, i va signar el 1989 un tractat en què cedia la gran majoria dels recursos del Timor-Gap a Austràlia, en canvi del reconeixement de iure de la seva sobirania sobre Timor Oriental —un reconeixement que violava les resolucions de l’ONU.
Acceleració preocupant de la freqüència i de la violència dels ciclons devastadors; canícula atribuïda a l’efecte hivernacle i el que es diu sobre la responsabilitat de les energies fòssils; operacions sobre el Pròxim Orient des que els Estats Units entreveuen el menor risc de penúria de petroli susceptible d’acusar-los tant a ells com al seu model de vida; temor d’un nou Xernòbil o d’un atemptat suïcida a la fàbrica de retirada de residus nuclears de La Hague; el preu del barril de petroli que s’enlaira sense que se n’entenguin bé les raons: els mitjans desborden imatges més inquietants unes que les altres en el domini de l’energia.
Superats, inquiets i vagament culpabilitzats, els ciutadans escolten el discurs dels seus governants, catastrofista i calmant alhora. Se’ls erigeix un retaule, de preferència apocalíptica, els perills que els assetgen a curt i mitjà termini, però els assossega immediatament: per poc que exerceixin la seva solidaritat planetària en veure la llum a la sortida de la seva oficina, que envien algunes cobertures als sinistrats d’Haití i que deixen, a França, EDF, Total, Areva i el Ministeri d’Indústria que prengui el control del seu futur, haurien de poder dormir tranquils.
Ja que les solucions hi són, a l’abast de la mà: nuclear neta, fusió i hidrogen salvaran definitivament la humanitat d’aquí cinquanta o cent anys, si es desenvolupen amb vigor els programes de recerca necessaris. Mentre esperen, els ciutadans han de moderar el seu consum individual, sense poder acusar la necessitat d’assegurar mercats confortables més voraços en energia dels aparells que proposen els industrials, del vehicle 4x4 a la climatització. Com del treball a la llibertat individual! Però, després de la sang contaminada, els organismes genèticament modificats (OGM), les vaques boges i l’11 de setembre, el cor ja no pot més, el dubte s’instal·la. I si ens equivoquem, sota la pressió combinada del liberalisme desenfrenat, del conservadorisme institucional, dels lobbies energètics i del cientificisme avançat? Per intentar veure-ho més clar, convé recular una mica.
El món compta amb sis mil milions d’habitants, dels quals més d’un terç viuen en una situació de desenvolupament insostenible. Els demògrafs en preveuen de dos a quatre mil milions més abans de la fi de segle. El desafiament, en primer lloc, és trobar els mitjans per acollir en el nostre planeta aquests de quatre a sis mil milions d’éssers humans, permetre’ls allotjar-se, educar-se, atendre’s, alimentar-se, participar de la vida social, etc. I per això, naturalment, cal energia. Mentre, produïm sense mirar, al millor mercat possible i per a tots, ja que no hi ha desenvolupament sense consum energètic.
Augment de les necessitats i afebliment de l’oferta en un fons de la guerra de l’Iraq
Quina energia usarà la humanitat en les properes dècades? Contràriament al panorama plantejat per la nuclear, el petroli encara en proporcionarà l’essencial: segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), la demanda incrementarà un 1,9% anual, passant de 80 milions de barrils diaris el 2003 a gairebé 120 el 2020. I, en aquesta data, la part dels països àrabs en la producció haurà d’assolir un 41%, contra el 25% actual. Aquesta és la base de fons de la crisi actual.
Per Nicholas Sarkis*
Article traduït per Rut Jou
Quines són les causes de l’actual i fort increment dels preus del petroli? Es tracta d’un fenomen conjuntural i passatger o el principi d’un cicle d’increment durador dels preus de l’energia? Finalment, és, com alguns temen, el senyal precursor d’un nou i gran xoc petrolier, que estaria provocat pel desequilibri als ritmes de desenvolupament de l’oferta i la demanda?
Aquestes preguntes i aquestes pors són igual de legítimes que quan el mercat petrolier va entrar en ebullició dos mesos després de la invasió de l’Iraq al març–abril del 2003, quan alguns esperaven un augment ràpid de la producció iraquiana i una baixada de preus d’uns 20 dòlars per barril. L’augment brusc completament inesperat dels preus també es va accelerar al principi de la primavera del 2004, o sigui precisament durant el període en què la demanda mundial va enregistrar un descens estacional d’uns 2 milions de barrils diaris (mbj).
La rèplica constatada des de la darrera reunió de l’Organització del Països Exportadors de Petroli (OPEP (1)), el 3 de juny del 2004, i l’anunci d’un increment dels estocs als Estats Units no va dissipar les preocupacions. La demanda mundial hauria de pujar en els propers mesos, i els factors que han fet explotar els preus a més de 40 dòlars per barril no han, en essència, desaparegut. Aquests factors afecten alhora el context geopolític mundial i el joc mecànic del mercat.
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
