‘Xoc de civilitzacions’

Per Jean-Christophe Rufin*
Article traduït per Rut Jou

Descriure el que és o escriure el que vindrà? Acariciar la superfície dels esdeveniments, traçar-ne una cartografia de l’escorça o, al contrari, trencar la closca, extreure’n el nucli, la llavor dels temps futurs? Un dilema antic que oposa el treball dels polítics i el, més confús però d’una incomparable fecunditat, de tots els —novel·listes, cineastes, autors de dibuixos animats— que tenen l’audàcia d’atrevir-se amb els temps futurs.

Si ens atenim al mètode, és evident que només els observadors científics de política i d’Història poden pretendre el rigor i, en conseqüència, la credibilitat. D’altra banda, de quina pompa i quina altivesa es rodeja la ciència política oficial, prompta a retornar qualsevol que usi la seva imaginació a les tenebres del periodisme (petit insult) o a la literatura (l’últim ultratge). Els nostres professors, concelebrants i cooptats, disserten doctament sobre el que passa.

No obstant això, no senten que en dissecar d’aquesta manera el cos palpitant d’allò real, el maten. Els trossos refredats que ens serveixen de carns i no carn, privades d’aquesta incomparable qualitat de la vida que és el moviment, la metamorfosi, l’evolució. En el diari d’actualitat, aquesta falta passa desapercebuda. Però sobrevé a una ruptura important (l’esfondrament del comunisme soviètic, les primeres canonades a Dubrovnik, és a dir a les terres d’Europa, els atemptats de l’11 de setembre...) i la ciència política apareix en la seva nuesa. Pitjor, es comprèn que les seves veritats presumptament basades en la lògica i la raó són mentides o il·lusions.

Alexandre Soljenitsyn, al seu Discours de Stockholm (1), explicava que havia viscut en un món regit per la raó i la ciència on, tot i així, tots els discursos eren falsos. La veritat era la forma habitual de la mentida. I justificava així l’elecció que havia fet la novel·la. La ficció que es reivindica clarament com a mentida és, al contrari, una de les formes de la veritat. Aquesta veritat no es reconeix per la seva forma sinó per un “so” que l’orella humana pot distingir. Una novel·la “sona” just —o no— i porta a una comprensió més alta de la profunditat de les situacions i els actors.

Per Edward W. Said*
Article traduït per Rut Jou

Qualsevol que entengui ni que sigui una mica com funcionen les cultures sap que el fet de definir una cultura, de dir el que representa als ulls dels seus membres, sempre dóna lloc a una justa major i democràtica, fins i tot en les societats no democràtiques. Cal seleccionar les autoritats canòniques, sotmetre-les regularment a la crítica, fer-les debatre, designar-les de nou o acomiadar-les. Cal precisar, discutir i tornar a discutir la idea del bé i el mal, de la pertinença o no (l’igual i el diferent) i les jerarquies de valors, i arribar o no a un acord en aquestes qüestions, segons el cas.

A més, cada cultura definia els seus enemics, el que existia més enllà del seu espai i que l’amenaçava. Per als grecs, començant per Heròdot, qualsevol que no parlés el grec era automàticament un bàrbar, un Altre que calia menysprear i combatre. En una obra recent, Le Miroir d’Hérodote (1), l’especialista en llengües clàssiques François Hartog mostra amb gran precisió com Heròdot emprèn deliberadament i minuciosament la construcció de la imatge del bàrbar Altre en el cas dels escites, i encara més dels perses.

La cultura oficial és la dels sacerdots, acadèmics i de l’Estat. Dóna una definició del patriotisme, la lleialtat, les fronteres i el que jo anomeno pertinença. És aquesta cultura oficial que parla en nom del conjunt, la que intenta expressar la voluntat general, la idea i l’ètica general, que ostenta el passat oficial, els pares i els textos fundadors, el panteó dels herois i els traïdors, i que purga aquest passat del que és estranger, diferent o indesitjable. D’aquest fet ve la definició del que es pot o no es pot dir, de les prohibicions i proscripcions necessàries per qualsevol cultura que vulgui tenir autoritat.

Per Alain Gresh
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz

L’Iraq crema. S’hi veuen les conseqüències de la ignorància dels Estats Units quant al terreny —Fal·luja s’assembla ben poc a una ciutat de Texas, i encara menys a Marsella o a Toló, alliberades el 1944— o de l’arrogància d’una gran potència. Però anant més al fons, aquesta contrarietat és la conseqüència directa de la idea de “guerra contra el terrorisme”, llançada pel president George W. Bush l’endemà de l’11 de setembre.

Dins d’aquest marc de plantejaments, cada incident a l’Iraq s’ordena lògicament: els atacs dins del triangle sunnita només poden correspondre als nostàlgics del règim de Saddam Hussein o als terroristes internacionals vinculats a Al-Qaida; la resistència de Moqtada Al-Sadr, al resultat de la influència iraniana, un dels membres de l’Eix del Mal; tota acció armada és la prova que ells odien els valors occidentals. Tal com ho explica ingènuament un caporal dels Estats Units a l’Iraq: “Hem de matar els dolents (1)”. Però com més “dolents” maten els Estats Units, més en surten de cada immoble bombardejat, de cada poble sotmès als escorcolls sistemàtics.

També es podria entendre el drama iraquià d’una manera diferents i molt més simple. Contents d’haver-se tret del damunt una dictadura particularment odiosa i d’haver acabat amb unes sancions que, durant tretze anys, han llevat al país la seva substància, els iraquians solament aspiren a viure més bé, a viure lliures i independents. No s’ha complert ni una de les promeses de la reconstrucció, l’electricitat continua tallant-se sovint, la inseguretat perdura, la misèria s’escampa. Les tropes dels Estats Units han donat el cop de gràcia a un estat ja afeblit pels múltiples embargaments, en deixar cremar els ministeris i dissolent l’exèrcit, segons el model que havien aplicat el 1945 al... Japó. D’altra banda, els iraquians no volen viure sota el jou d’un ocupant que, segons sospiten ells, hi té tan sols interessos petroliers i estratègics. S’ha acabat l’època de la colonització. A l’Iraq, la revolta dels anys vint contra l’ocupant britànic, celebrada durant dècades, ha impregnat els records amb una marca tan indeleble com la Resistència o l’Alliberament a França.

Aquesta aspiració a la independència, els iraquians la comparteixen amb els altres pobles, i per concebre-la no cal sondejar la seva psicologia o la seva ànima, ni sotmetre l’Alcorà i l’islam a unes complexes exegesis; tampoc no cal veure en aquest país un post avançat de la croada contra el terrorisme internacional. El comportament dels iraquians és totalment racional i l’única solució, una retirada ràpida de les tropes dels Estats Units i el retorn del país a la plena sobirania.