Per William Bourdon*
Article traduït per Rut Jou
Alliberats de Guantánamo on estaven detinguts des de feia més de dos anys, quatre francesos (dels set empresonats) van ser empresonats a l’Hexàgon, l’1 d’agost del 2004. La seva situació il·lustra perfectament l’abast dels cops dirigits al dret internacional humanitari. Planteja la qüestió de l’actitud francesa davant aquestes violacions.
Se sap, la totalitat dels detinguts de Guantánamo interrogats poc després de la seva alliberació ha parlat de maltractaments. El 5 d’agost del 2004, el Centre per als Drets Constitucionals presentava, a Nova York, un informe amb el testimoni de tres presoners britànics que confirmaven els actes de tortura.
Si el camp de Guantánamo ha pogut erigir-se durant tant de temps com una zona de no-dret, és perquè els Estats Units van decidir desviar les Convencions de Ginebra i considerar que el dret internacional humanitari és una vella mania que s’ha d’arraconar. En efecte, aquestes convencions preveien que la potència bel·ligerant que guarda sota el seu control presoners de guerra ha de retornar-los al seu país d’origen al final de les hostilitats, excepte si s’inicien persecucions de dret comú en contra. Tractant-se d’un combat iniciat contra el Mal, es pot imaginar que, per a l’administració Bush, la fi de les hostilitats es confon amb l’eternitat.
Efectivament, les persones que, durant un conflicte armat internacional, cauen en poder de la part adversària tant si són combatents —i esdevenen presoners de guerra protegits per la III Convenció —com si no ho són— i esdevenen civils protegits segons la IV Convenció. Com recordava el Comitè Internacional de la Creu Roja (Cicr), “no hi ha un estatut intermedi; ningú que es trobi en mans de l’enemic no pot estar fora del dret (1)”.
Els Estats Units rebutgen conformar-se amb aquestes convencions, per tant li pertoca a França el deure de respectar i fer respectar el conjunt de les disposicions precitades. És del que es va queixar vanament davant un jutge francès, al qual se li havia demanat, tenint en compte la carència americana, que es designés “aquest tribunal competent”, com el que preveu l’article 5 de la III Convenció. Aquest últim prescriu que “si hi ha dubte sobre la pertinença a una de les categories enumerades a l’article 4, les persones que han comès un acte de bel·ligerància i que han caigut en mans de l’enemic, aquestes persones es beneficiaran de la protecció de la present Convenció esperant que el seu estatut sigui determinat per un tribunal competent”.
|