Quan el proper dijous 4 de novembre arrenqui una nova edició de la Fira Mediterrània de Manresa no només assistirem a la cocció del menú artístic que durant un any han preparat amb il·lusió i passió Tere Almar i el seu equip, sinó a un altre espectacle que, a l’espera de la seva celebració, ja podem definir com a surrealista.

I el surrealisme no arribarà de la mà del meravellós espectacle Belmonte (1988), preparat per quatre referencies indiscutibles de la cultura catalana com són Frederic Amat, Lídia Azzopardi, Cesc Gelabert i Carles Santos, sinó per la simple assistència a l’acte d’alguns responsables polítics.

Deixeu-me escriure que no em deixarà de crear certa perplexitat i vergonya veure segons qui en un espectacle que és una lectura coreogràfica sobre l’art de la tauromàquia i el que aquest implica: el risc, el joc amb la pròpia vida i, de vegades, la pròpia mort.

Un torero és, per sobre de tot, un valent de veritat. I entre ells, al llarg de la història, en sobresurten alguns noms com Juan Belmonte (1892-1962), Manolete (1917-1947) i, sense cap mena de dubte, en els nostres dies, José Tomás (Galapagar, 1975).

L’espectacle, que veuran alguns destacats polítics pertanyents a formacions que han legislat la prohibició de les corrides a Catalunya, sorgeix de la lectura dels esmentats artistes de l’art de la tauromàquia. Aixi, Gelabert, en les declaracions fetes amb motiu de la recuperació de l’espectacle el passat mes de setembre al Teatre Lliure, va afirmar: «Si no ets capaç de sentir el toro que portes dins i lidiar amb ell, el moviment no es fa dansa. Aquesta coreografia troba l’equilibri entre l’emoció i la raó. No pots rebutjar l’instint que portes dins. L’has de trobar i lidiar…».

Juan Belmonte, conegut com el Pasmo de Triana, ha estat considerat com el fundador del toreig modern. Amb una carrera professional desenvolupada entre 1913 i 1936, va revolucionar el món de la distància entre el toro i el torero fins al punt que tothom li assegurava que moriria a la plaça. Això no va succeir mai perquè, de fet, va decidir suicidar-se amb un tret de pistola ja amb 70 anys a les seves espatlles.

Si no teniu entrades no dubteu a comprar-ne. L’espectacle és meravellós i apareixen imatges provinents del No-Do del mateix Belmonte.

En finalitzar, després de quedar colpits per la bellesa assolida, serà un bon moment per preguntar-se si l’art de la tauromàquia, generador d’un espectacle tan meravellós com Belmonte, pot prohibir-se, així sense més i quedar-se tan tranquil…

I és que la tauromàquia manifesta ja no tant una forma d’expressió artística, sinó una manera de ser al món. Una manera en què, com ha dit José Tomás, «el torero no és més que una persona que surt a la plaça de toros a buscar crear art i per aconseguir-ho ha de posar la seva vida a canvi».

Em pregunto si, avui en dia, trobaríem polítics disposats a posar, si fes falta, com un torero, la seva vida a canvi. Encara avui ens colpeix el testimoni de Lluís Companys, el nostre president afusellat pels feixistes. I, mal els pesi als homes del seu mateix partit, un grandíssim afeccionat a les corrides de toros. Potser per això, com Manolete, Belmonte o Tomás, va ser valent. De veritat.