Lleida

Autor/a: Francesc Pané

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Candidat al Parlament per ICV-EUiA

Mitjans on s'ha publicat l'article: Segre i La Mañana

      A Catalunya, les potencialitats i els patrimonis del Pirineu occidental i de les terres planes de Lleida encara no han estat prou descobertes ni, és clar, explotades. Fora dels llocs tòpics, la muntanya pirinenca i l'àmbit geogràfic del mig i baix Segre són terra recòndita per al "poder" econòmic del país. I per a la població catalana, genèricament considerada. Hom coneix que "Ponent" és el rebost del país, l'indret de la producció agrícola i ramadera; però en segueixen desconeguts la Universitat, el Museu Diocesà i Comarcal, la pintura d'el Cogul o el poblat ibèric d'els Vilars d'Arbeca, per posar alguns exemples. No se sap bé quin és el gust de l'oli garriguenc, encara que la fama en rodoli per tot arreu. Es coneix poc el Cadí geogràfic o la cooperativa homònima, d'excel·lents derivats de la llet. I no són conegudes les salines de Gerri, com no se saben les dificultats de mobilitat en i entre les valls pirinenques...
      De fa anys, hem fet un país massa nuclear. Tot pivota en excés sobre Barcelona i la seva àrea metropolitana. Si de cas, la xarxa més pròspera s'estén per la costa mediterrània, però no per les terres interiors. No es compta gaire amb Balaguer, Tàrrega, la Seu d'Urgell... Per això els territoris més allunyats de la centralitat metropolitana han de ser "empoderats": obtenir capacitat política i decisió sobre els recursos públics per a una major equitat territorial.
      Per posar alguna dada a reflexió: si la mobilitat metropolitana és complexa i encara deficient, la mobilitat rural és escassíssima i generalment només possible a partir del cotxe particular. Si la producció industrial és alta en l'àmbit metropolità, a l'àmbit rural és poc menys que anecdòtica. Si el sector terciari és en creixement a la ciutat, a l'àmbit rural és molt menor.
      Però Catalunya necessita una ruralia viva. I no tota constituïda per pobles, sinó combinada amb ciutats mitjanes i petites que actuïn com a catalitzadores de l'economia i dels serveis públics. La presència humana en el territori rural garanteix la suficiència alimentària, la cura del medi, la pervivència de la cultura lligada a la terra. I perquè això passi, cal que les inversions públiques i les privades caiguin de forma escaient en el territori rural: en forma de comunicacions, de serveis, de suport a les economies emergents, de manteniment dels patrimonis natural i cultural.
      Si ens referim a Lleida, a Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Cervera, o la Seu d'Urgell, no podem pròpiament parlar de món rural. En la Catalunya occidental ja fa temps que hi ha emergències urbanes, que configuren petites metròpolis. O considerables, com és el cas de Lleida. Però, així i tot, si no construïm més i millor la Catalunya en xarxa, aquests nuclis no podran progressar amb suficiència ni irradiar oportunitats al seu entorn.
      Els dos Governs d'esquerres han fet avançar molt l'equitat territorial. Però com que portem anys de retard, cal insistir en aquesta qüestió nacional (la més negligida sempre de les qüestions nacionals!). Per dir-ho amb exemplaritat: de la mateixa manera que ja és una exigència que en els pressupostos públics s'hi contempli la consideració de gènere, així mateix és imprescindible fer-hi una lectura d'equitat territorial.
      No es tracta de subvenir ni de subvencionar la pervivència rural o interior, sinó d'invertir per al creixement i d'innovar polítiques territorials per a la construcció de la xarxa global catalana: un sistema de sinergies des de la pluralitat riquíssima que té el país en la configuració geogràfica i demogràfica del seu territori.
      Naturalment, les comunicacions tenen, per a la circumscripció de Lleida, un lloc rellevant: l'exigència de l'Eix pirinenc, la millora substancial de la transversalitat viària de les valls, l'Eix ferroviari transversal, les rodalies ferroviàries de Lleida, les noves penetracions transfrontereres pel Pirineu, l'optimització de les infraestructures aeroportuàries d'Alguaire i de la Seu d'Urgell... han de ser objectius irrenunciables.
      Però singularment cobren importància els aspectes econòmics. El rebost de Catalunya (Alt Pirineu i Terres de Lleida) recolza sobretot en el sector primari agrícola i ramader, subjecte a crisis cícliques de preus, a la climatologia, a l'excessiva intensivitat productiva... Poc valor afegit i dependència dels mercats i de les multinacionals del comerç i la transformació alimentàries. Es tracta de revertir la qüestió i de fer viable una progressiva industrialització de transformació alimentària, perquè el valor afegit resti en el territori i l'ajudi per a majors creixements.
      No n'hi ha pas prou, amb això. Tant les terres de muntanya com les planes del Ponent català tenen una activa producció cultural. Però aquesta no traspassa la frontera invisible de la Catalunya nova amb la vella. Promocionar la creació i les indústries culturals que fem en aquesta banda occidental del país és fonamental. Catalunya no és completa si la cultura no abraça tot el seu territori. I per a la major producció i consum culturals, farà falta implementar el Pla d'Equipaments Culturals en allò que fa referència a les nostres terres. Aquests darrers anys, hi hem avançat, però no pas prou.
      Aquestes coses (major teixit econòmic, millor trama cultural, més permeabilitat geogràfica) expliquen la necessitat d'una administració de subsidiarietats, de poders territorials, descentralitzada i desconcentrada, eficaç i rendable; i una concepció de Catalunya en xarxa que estableixi complicitats en tot l'àmbit nacional. De poc ens valdrà més autogovern, més sobirania, si d'aquests autogovern i sobirania no se'n desprén una realització pròpia de polítiques modernes també en l'àmbit de la cohesió territorial i del creixement de les comarques.
      Aquestes coses justifiquen les propostes i el compromís polític lleidatà per a la legislatura propera. No són propostes a fer des del greuge, sinó des del pensament sobre la cohesió territorial i des del compromís per les oportunitats iguals.