Per Maxime Rodinson
Article traduït per Rut Jou
El sociòleg i historiador orientalista Maxime Rodinson ens va deixar el 23 de maig del 2004. Era un autodidacta, convertit en un lingüista excepcional i un escrivà prolífic. Sobretot ha combatut per tal que es faci justícia amb el poble palestí. A la vigília del desencadenament de la guerra del 1967, a Le Monde datat del 4–5 de juny, havia publicat un article premonitori, que reproduïm aquí.
El 9 d’agost del 1903, el comte Serge de Witte, ministre de Finances del tsar Nicolau II, explicava hipòcritament al periodista vienès Theodor Herzl que acabava de demostrar-li com l’aplicació de la doctrina del sionisme polític (que acabava de fundar) l’havia de sostenir l’emperador ortodox: “Tenia el costum de dir al pobre emperador Alexandre III: “Si fos possible, Majestat, afogar a la mar Negra sis o set milions de jueus, estaria perfectament satisfet. Però no és possible. Aleshores, els hem de deixar viure!””. D’altres van trobar les possibilitats tècniques que faltaven als antisemites russos. Això mateix, en definitiva, no els va servir de gran cosa. Potser malgrat tot hi ha alguna cosa a treure de la resignació del baró rus.
L’Estat sionista va escollir viure a Palestina; és a dir, al mig del món àrab. L’elecció era perillosa. No els mancaven advertències, que procedien sobretot per part dels jueus no sionistes, ni sionitzants, que van ser durant molt de temps la gran majoria. Finalment, però, aquest grup de jueus que va projectar, després realitzar, aquest estat, ha mantingut aquesta elecció. Aquest estat ara ha tingut temps de desplegar totes les seves conseqüències. No hi ha temps de tornar allà. Però qualsevol arbre es jutja després dels seus fruits.
La crisi actual feia aparèixer un fet nou (sota reserva del desenvolupament dels esdeveniments). Israel, fins aquí, havia tingut al món àrab un llenguatge simple i clar: “Som aquí perquè som els més forts. Ens hi quedarem mentre siguem els més forts, ho vulgueu o no. I sempre serem els més forts gràcies als nostres amics del món desenvolupat. Traieu-ne les conclusions, de reconèixer la vostra derrota i la vostra feblesa, accepteu que som sobre el terreny que ens havíeu pres”. Com es pot respondre a això, si no és amb la resignació o el desafiament?
|