Malsons d’ahir, victòries d’avui


Un mes després que el president xilè Ricardo Lagos desvelés un informe aclaparador sobre les tortures comeses sota el règim del general Augusto Pinochet, el jutge Juan Guzman va ordenar, el 13 de desembre, la inculpació de l’exdictador pels crims comesos durant l’Operació Còndor, programa posat en marxa en aquella època per les dictadures sud-americanes (Xile, Bolívia, el Brasil, l’Uruguai i el Paraguai) per liquidar els seus opositors. El febrer del 2001, Guzman ja havia fet detenir l’exgeneral per la seva implicació en la caravana de la mort —una sèrie de raptes i assassinats comesos a l’octubre del 1973.

No obstant això, el juliol del 2002, la Cort Suprema havia pronunciat un sobreseïment, estimant que l’exdictador, afectat d’una “demència moderada”, no estava en condicions d’assegurar la seva defensa. L’argument de la seva salut debilitada havia funcionat a la perfecció, el general va recaure fent-se hospitalitzar a l’hospital militar de Santiago, el 18 de desembre, per un “accident cerebrovascular” caient fort a propòsit. De totes maneres costa substituir la imatge gèlida del dictador d’ulleres fosques del 1973 per la d’un avi bondadós i perseguit. Aquesta vegada, la Cort d’Apel·lació de Santiago va ratificar l’ordre de detenció llançada contra ell.

Si per casualitat el seu estat de salut afectés també la seva memòria, se li pot aconsellar l’obra de John Dinges dedicada a l’Operació Còndor (1). Basant-se en entrevistes dirigides amb els protagonistes en primer lloc, i també en la profusió de documents secrets descoberts o oficialment desclassificats, l’autor confirma: va ser el Pinochet el que va posar a punt aquest programa clandestí. En primer lloc, creant la Direcció d’Informació Nacional (DINA), dirigida pel coronel Manuel Contreras, situat directament sota la seva autoritat. A continuació, canviant aquest últim per la instauració de l’organització terrorista, la reunió fundadora de la qual va tenir lloc el 26 de novembre del 1975 a Santiago. Des de llavors, precisa Dinges, “cada país membre autoritzarà els serveis d’informació dels altres països a intervenir a l’interior de les seves fronteres, per raptar els exiliats, interrogar-los, torturar-los i tornar-los al seu país d’origen”.

Una ‘tercera via’ cada vegada més discutida

Dos anys després de l’arribada al poder del president Luiz Inacio Lula Da Silva, la política monetarista del Govern ha estat la preferida dels sectors financers, però 58 milions de brasilers viuen amb menys d’un dòlar al dia. Les eleccions municipals d’octubre–novembre del 2004, efecte bumerang, han donat lloc a resultats mitigats per al Partit dels Treballadors, i dos partits, del centre i del centreesquerra, abandonen la coalició al poder.

Per Emil Sader*
Article traduït per Rut Jou

Arribat a la meitat del seu govern, Luiz Inacio Lula da Silva ja no pot comptar amb el suport incondicional dels moviments socials. Alguns d’ells, els més radicals, s’oposen obertament al seu govern. D’altres, com el Moviment dels Treballadors Sense Terra (MST), adopten una posició crítica però de diàleg, segons les paraules del dirigent més conegut de l’MST, João Pedro Stedile. Uns altres, com la Central Única dels Treballadors (CUT), acusen la política econòmica del Govern tot donant suport, però cada vegada amb més timidesa, a Lula.

Les successives aparicions de Da Silva al Fòrum Social Mundial i al Fòrum Econòmic de Davos, a l’inici del seu govern, el gener del 2003, d’entrada han contrariat alguns sectors socials que consideraven impossible qualsevol forma de mediació entre els dos fòrums vistos com a contradictoris. D’altres han vist en aquests viatges la voluntat d’estar present en tots els espais possibles per dirigir el que seria la prioritat de Lula com a president i com a dirigent internacional: la lluita contra la fam.

No obstant això, les mesures que n’han resultat han mostrat que cap de les propostes del Fòrum Social Mundial —tot i això qualificat per Lula, el 24 de gener del 2002, davant els seus participants entusiastes, de “la realització més extraordinària de la societat civil mundial” i de “l’esdeveniment polític més gran de tota la història de la humanitat”!—, no s’ha tingut en compte per part del seu govern: ni la regulació del capital financer, ni la suspensió del pagament del deute, ni la protecció del medi ambient, el combat contra els organismes genèticament modificats (OGM) o qualsevol altra proposta sorgida de Porto Alegre. Quan els organismes multilaterals —des del Fons Monetari Internacional (FMI) al Banc Mundial— van lloar la política econòmica del Govern, va ser evident que les opcions de Da Silva eren més a prop de l’estació d’esquí suïssa que de la capital gautxa.

De totes maneres, el divorci entre el govern sorgit del Partit dels Treballadors i els moviments socials resulta d’un procés i no d’una inflexió brutal, encara que l’arribada al poder va accelerar les tendències que es perfilaven els darrers anys.

Sense tenir els lligams orgànics que el Partit Laborista britànic posseeix amb el moviment sindical del país, el PT sempre ha tingut la seva expressió sindical en la CUT, igual que l’MST trobava en el partit el seu interlocutor polític privilegiat. A mesura que s’han assumit responsabilitats polítiques, en principi a escala municipal i després a escala estatal, i que s’han establert polítiques d’aliança de partits, les instàncies de direcció del PT han desenvolupat una activitat pròpiament política, en funció dels espais institucionals ocupats.

La batalla del referèndum revocatori

Després d’un cop d’estat avortat i una temptativa de desestabilització econòmica, l’oposició veneçolana va semblar que recordava que existien processos democràtics. Es va rebatre la possibilitat que hi ha a la Constitució de demanar un referèndum revocatori contra el president Hugo Chávez. El seu rebuig a acceptar les decisions del Consell Nacional Electoral i les seves apel·lacions a la desobediència civil han fet augmentar perillosament la tensió.

Pel nostre enviat especial Maurice Lemoine

“Alguns reclamaven l’organització d’un referèndum. Doncs bé, ja l’han aconseguit. I l’han perdut.” Somrient, el president Hugo Chávez no es podia estar de llançar algunes indirectes, aquell 14 d’abril del 2002, durant la roda de premsa després del seu retorn a Miraflores, el palau presidencial. Víctima d’un cop d’estat tres dies abans, acabava de ser restablert en el poder per militars fidels i una fantàstica mobilització popular (1). En els barris de barraques, la multitud de partidaris seus s’agrupaven al voltant del comandante. “Si Chávez és tan dolent, per què l’estima tant el poble? Per què l’ha retornat a Miraflores?”

Enrique Salas Römer, candidat a la presidència vençut per Chávez el 1998, comentava el següent: “La percepció del que ha succeït: un govern d’extrema dreta havia pres el poder i actuaria contra el poble. I en canvi, això ha fet aparèixer Chávez com un demòcrata, cosa que no és. Hi ha hagut un moment màgic de solidaritat, però no oblideu que van aclamar Jesucrist tota una setmana abans de crucificar-lo”. Això ho diu tot.

Un cop apallissats, els antichavistes van tornar a trobar en efecte la seva venjança. Durant tot el final de l’any 2002, van haver de competir amb el poder en el que s’anomenaria la guerra de les marxes. De la mateixa manera que a la vigília del golpe, els mitjans de comunicació escalfaven l’ambient (2). Tanmateix, a cada manifestació massiva de l’oposició va respondre una marea roja igual d’imponent, de vegades més i tot, dels partidaris del president, que els mitjans de comunicació es negaven a veure i a mostrar. En conseqüència, els opositors —desinformats— ignoraven que havien tingut lloc, i vivien al ritme dels informatius de la televisió, extasiant-se en la marxa més gran (de l’oposició), la immensa marxa (de l’oposició), la supermarxa (de l’oposició), la marxa de totes les marxes (de l’oposició). En poques paraules, tot el país demanava la sortida del president!

Enfonsar la nau per matar el capità

L’11 de juliol de 2002, Carlos Ortega, dirigent de la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), sindicat a sou de la patronal, va precisar, per enèsima vegada: “No descansarem fins que Chávez se’n vagi”. La tensió va augmentar, esquitxada d’incidents. A iniciativa dels chavistes, els xocs van adquirir violència quan, el 14 d’agost del 2002, per onze vots contra vuit, el Tribunal Suprem de Justícia es va negar a jutjar quatre oficials acusats de la rebel·lió militar, que una el·lipsi mediàtica va convertir en, l’11-A (l’11 d’abril). El poble humil va manifestar violentament la seva reprovació. “És com si es jutgés Bin Laden i s’arribés a la conclusió que les twin towers van caure soles!” Paradoxalment, sota aquest govern presentat pels seus detractors com a autoritari, no s’havia de prendre cap mesura contra els conspiradors de l’11-A. Aquests se’n van aprofitar, mentre Washington va anunciar la creació, a Caracas, de l’Oficina de la Transició.

“El meu país d'origen és una crida a l'auxili”

L’expresident Jean-Bertrand Aristide és completament responsable de la crisi que ha sacsejat Haití. Però l’aliança implícita entre l’oposició —la plataforma democràtica— i les forces paramilitars relacionades amb la dictadura del Sr. Raoul Cédras (1991–1994) no permet augurar un futur esperançador. Tampoc no ho fan les condicions en què ha estat eliminat, el 29 de febrer, el president electe aparentment per una operació dirigida pels Estats Units, amb la col·laboració de França, en un cop d’estat.
Per René Depestre*

“Ni riure, ni plorar, comprendre”
Spinoza

Em dic René Depestre. Sóc un escriptor francohaitià poc conegut en el meu país natal. Solament en una ocasió, se’m va oferir l’oportunitat de prendre part directa en els seus assumptes cívics. Aquell any, el 1946, el diari La Ruche va obrir una esperança de renovació democràtica en els horitzons ja mig inconscients dels drets humans i dels ciutadans. Després de la derrota d’aquesta lluita de la meva generació, per mantenir el nord en múltiples indrets de fora d’Haití, em vaig haver d’afegir d’altres arrels, abans de trobar, ja a la vellesa, un terreny adobat per arrelar a França.

En un teló de fons de cruel inhumanitat, el meu país d’origen és un crit d’auxili. No tinc, però, cap lliçó per donar-li. Retirat al sud-oest francès, no pretenc dictar des de tan lluny el comportament a aquestes dones i a aquests homes desposseïts de les Antilles. La humilitat, el respecte, la comprensió d’altri inspiren la meva mirada responsable sobre el calvari haitià.

L’SOS que m’obsessiona no és pas el que els estats en situació desesperada dirigeixen normalment al Fons Monetari Internacional (FMI) o al Banc Mundial. Tampoc no és el toc a sometent que la Casa Blanca o les Nacions Unides senten a les seves portes. Una tercera part de l’illa de les Amèriques, turmentada per tota la desolació del món, transmet la seva desesperació en la consciència mateixa de les humanitats germanes del planeta.