Aquesta setmana ens disposem a aprovar el xec dels 400 euros, per tothom, aquesta propina pels rics i aquesta almoina pels pobres. Mentre, les dades de l’atur, les noves previsions de creixement contrasten amb les mesures anunciades pel Govern Zapatero.
No entenc com en un escenari de crisi econòmica ens podem gastar 7.000 milions d’euros en aquesta mesura, en comptes d’invertir-los en despesa social, o en rehabilitació dels habitatges.
Encara més insòlit és que el Ministre Solbes digui que les CCAA ja estan prou finançades mentre l’Administració Central de l’Estat és l’única que té superàvit. Abans que afrontar el canvi en el model de finançament hauria d’haver un canvi d’actituds.
En aquesta mateixa setmana el 24 d’abril anava a Tarragona. Vaig a Tarragona per fer una roda de premsa a la seu d’ICV. El tema: el darrer incident a Ascó I. He demanat que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) elevi l'incident en la central nuclear d'Ascó I a nivell 3 en l'Escala Internacional de Successos Nuclears (INES) perquè a més del control inadequat del material radioactiu i el subministrament d’informació deficient i incomplet, la radioactivitat ha arribat a l’exterior de la central nuclear. A més, des d’ICV presentarem una denúncia davant la Fiscalia de Tarragona.Ho torno a dir: cal la reforma del CSN, especialment la modificació del règim de sancions perquè no passi que a les centrals nuclears els surti més a compte seguir operant en condicions de seguretat degradades que assumir els costos de la sanció, i perquè s'assegurin garanties i obligacions per als treballadors de les centrals nuclears, especialment pel que fa a l’obligació de denunciar. A més,els treballadors no poden procedir d'empreses subcontratades. Ha d’haver especialització i professionalitat. Si amb alguna cosa no es poden estalviar costos és amb la seguretat de les plantes. I la qualificació dels seus treballadors és seguretat.
Si tenim la indústria nuclear més barroera i de pa sucat amb oli d’Europa hauríem de tenir una llei de nuclears molts exigent, molt millor que l’actual. Això mentre no es tanquin les centrals. Aquesta setmana he demanat una entrevista amb el ministra d’Indústria, Miguel Sebastián, per demanar que el Govern del PSOE deixi de posposar el debat del tancament de les nuclears. Vull explicar-li el calendari que des d’ICV proposem per al tancament de les centrals amb l’horitzó del 2018.
Respecte al decret sobre l’aigua que es discuteix el proper dimarts al Congrés des d’ICV posarem algunes condicions. Que la solució sigui temporal, excepcional. Que quan plogui o la dessalinitzadora es posi en marxa s’interrompi el suministre. Que es garanteixi la discontinuïtat de l’obra així com la seva reversibilitat. Dit d’una altra manera, que un cop haguem sortit de la situació d’excepcionalitat s’interrompi o es segelli l’obra, garantint que no s’utilitzarà. Que la titularitat de l’obra sigui pública i que la gestioni la Generalitat. I que per últim, l’aigua que es detregui del riu sigui una aigua que es compri o no es gasti riu amunt, garantint així el mateix cabal ecològic.

Us ho confesso, no m’ha agradat el nou Govern Zapatero. No m’ha agradat perquè prima el criteri presidencialista, en el que es fa i es desfà, fins i tot més enllà del sentit comú. Em neguiteja que després d’una pèssima gestió en rodalies, afectant a la vida de milers de ciutadans, s’interpreti el recolzament a Catalunya de la candidatura socialista com un xec en blanc que permet mantenir a la ministra més contestada. Potser es van descuidar d’explicar l’altra part de la campanya electoral. Després del consagrat eslògan “Si tu no hi vas ells vénen” haurien d’haver publicitat, amb l’ombra allargada de Magdalena Álvarez, “Si tu hi vas, ella s'hi queda”. M’arriben veus, que per unes hores ELLA va sonar com a Ministre de Medi Ambient (sortim del foc per caure a les brases) però al final es va acabar imposant el Partit Socialista Andalús. Pragmatisme pur i dur.

M’inquieta que entri amb força un ministre com Miguel Sebastián, en un tema tan estratègic com la política energètica. El nou ministre pot fer que fins i tot Pedro Solbes aparegui, al costat seu, com un socialdemòcrata de tall keynesià.

Em deixa estabornit que l’única Ministra que ha tingut una clara sensibilitat ambiental, Cristina Narbona, surti del Govern, i que sumin Medi Ambient amb agricultura, sota el lideratge d’Elena Espinosa, algú que aposta per multiplicar les hectàrees de regadiu, que ha apostat per grans acords pesquers, encara que ens quedem sense biodiversitat marina, i que a més es garantia d’una visió més complaent en les avaluacions d’impacte ambiental d’aquesta política d’infraestructures i de ciment, principal recepta, com no, per sortir de la crisi.


I una mica d’aigua

El Govern Zapatero al final ha imposat una solució en matèria d’aigües, la seva, que no es de bon tros la millor, o més ben dit, la menys dolenta.

És més cara, correm el risc que hi hagi talls perquè l’aigua no arribi, l’obra és molt més cara, i per tant els elements de reversibilitat són més difícils d’aplicar. Tot i ser la proposta socialista, perquè el Govern de la Generalitat i ICV accepti aquesta proposta han d’haver tres condicions indispensables. En primer lloc la temporalitat, només s’utilitzarà mentre les dessalinitzadores no es posin en marxa o no hi hagi risc de talls en el subministrament. En segon lloc la reversibilitat. Es a dir, quan no sigui necessària aquesta aigua, a partir del mes de maig, hi haurà una reversibilitat jurídica i física, que faci que part de la canonada s’aixequi, si més no parcialment, fent que només pugui ser tornada a connectar en una situació similar. Serà la forma de dir clarament a la gent de l’Ebre que només es tracta d’una situació temporal i extraordinària. En tercer lloc, caldrà garantir que aquesta aigua no es detrau del caudal ecològic del riu. I aquí, la millor forma per materialitzar-ho serà comprant drets d’aigua als regants.

Suspensió per Ascó

Què gros això d'Ascó. Després d'amargar tota la informació és imprescindible la suspensió inmediata d'activitats. I per descomptat, la modificació de la llei del CSN i del règim sancionador de les centrals. No es pot tolerar tanta impunitat.

Si alguna cosa haig de destacar del debat d’investidura és la manca de sorpresa. Tot va ser força previsible. M ‘agradaria començar per destacar el discurs del presidenciable. El to amable al que ens té acostumats, i un relat que a estones semblava d'esuqerres. Quan t’escoltes bé a en Zapatero et trobes amb un dirigent diferent als socialistes de sempre. El problema és quan concreta en la proposta.

Un dels moments més "emotius" de la seva intervenció va arribar quan va explicar allò de que volia un país decent, un país que en moments de crisi es preocupés especialment pels més desafavorits. I després va anunciar com a primera mesura concreta el xec de 400 per a tots (inclòs el sr. Pizarro, que en aquells moments es devia avorrir assegut en alguna de les fileres del PP) i no les polítiques d’equitat i eixamplament de drets que havia anunciat. Això es Zapatero. Amb elements molt estètics i amb polítiques, especialment en matèria econòmica, molt continuistes. Discursos ben travats, especialment des d’una vessant d’esquerres, i una pràctica que fa que les seves prioritats tinguin poc a veure amb allò que acaba d’anunciar. Amb tot, no es pot menystenir a qui acabarà sent el proper president del Govern. No és Felipe González, i té la sort de tenir al davant a una dreta que li permet redimir davant de molta gent gairebé tots els seus pecats.

En el debat que vaig tenir amb ell em vaig trobar dos reconeixements: som la força de les rodalies i som l’expressió del mediambient. Em va acceptar el repte del desplegament de l’Estatut i de la interlocució amb la Generalitat per tractar els temes de Catalunya (una altra cosa és que ho faci). I en les propostes concretes va fer allò que acostuma a fer: dona la raó al seu interlocutor, en matèria medioambiental, per exemple, i no concreta cap proposta. L’exemple clamorós està en el debat nuclear. “Ja sap el que penso de l’energia nuclear, molt semblant al que pensa vostè” em va espetar, per acabar sense cap compromís concret, dient que faríem el que fa Europa, i obviant que hi ha moltes europes, la d’una França que està contribuint com qui més a la proliferació nuclear arreu del planeta, i una Alemanya que està tancant les seves plantes.

Malgrat tot, crec que sortim ben parats del debat d’investidura. Som referents de moltes coses. Hi ha debats que sense nosaltres ni s’ensumarien al Congrés. I hem posat damunt de la taula que si no fa polítiques d’esquerres és perquè no volen. Hi ha veus, vots i diputats suficients per transitar per l’esquerra, sempre que es vulgui.

I la veu del catalanisme?

Tots sabíem que un gra resultat aclaparador del PSC podia acabar suposant un xec en blanc per en Zapatero. Dit i fet. De moment el discurs del candidat tenia poc a veure amb el discurs de fa ara 4 anys. Va treure’s de la butxaca lleis recentralitzadores, va reivindicar el paper de l’Estat i va parlar com mai de “España”, i no precisament de la federal i plurinacional. Dit d’una altra manera. El catalanisme no va pesar en el discurs de Zapatero d’acord amb la proporció dels seus vots obtinguts.


Un secret a veus

Al PP hi ha maror de fons. Aquests dies només calia estar-te quiet 2 minuts en el mateix recó del Congrés per enterar-te de les tensions dins de la dreta.

Com marca la tradició, el Rei ha rebut en audiència tots els partits polítics que hem aconseguit representació. Dimecres al matí vaig anar al Palau de la Sarsuela (amb corbata, que és obligatòria segons el protocol) i durant mitja hora vaig estar amb el monarca en una entrevista que puc dir que va ser cordial i amable. Joan Carles es va mostrar interessat amb els temes medioambientals i el canvi climàtic. Em va criticar Al Gore i va escoltar les meves explicacions sobre el desastre de Rodalies a Catalunya, la necessitat d’anar cap a un model federal i sobre el desplegament de l’Estatut de Catalunya. Sobre la postura que ICV tindrà en l’acte d’investidura de José Luis Rodríguez Zapatero a hores d’ara sóc bastant pessimista i escèptic que en aquestes alçades el PSOE giri a l’esquerra i aquest gir l’entendríem si ZP es compromet amb el desenvolupament de l’Estatut (i un nou finançament), amb polítiques medioambientals contra el canvi climàtic i per una canvi en la política econòmica en la línia de la convergència amb Europa en un moment de canvi de cicle econòmic.

Tots aquests reptes també els vaig explicar dimecres a la tarda al secretari de Organització del PSOE, José Blanco, i al secretari del grup socialista al Congrés, Ramón Jáuregui, en una reunió que vam mantenir a l’edifici del Congrés. Van estar molt atents a les explicacions, però cap compromís, cap ni un. Està clar que busquen que ZP surti en segona volta per transmetre la imatge que no estan lligats a cap partit.

Si això passava dimecres, dijous arribàvem amb Izquierda Unida i Esquerra Republica a un acord per formar grup parlamentari de carácter tècnic. El BNG ens ha cedit dos diputats per arribar així al 5% dels vots del total estatal. Malgrat tenir un 4,97%, el PSOE no ha fet cap gest de flexibilitat per facilitar la composició del grup malgrat faltar-nos aquestes centèssimes. Es tracta d’un grup tècnic, un acord a tres bandes que ens garanteix a ICV visibilitat en tots els debats i intervencions i ens ajuda econòmicament. El repartiment dels temps d’intervenció, els “cupos” de presentació d’iniciatives legislatives, tant en comissió com en ple, les preguntes de les sessions de control, les sol.licituds de compareixenç, la presentació d’interpel.lacions, etc, es repartiran en parts iguals entre ERC, ICV i IU. La denominació del grup serà “Esquerra Republica-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya”, però cada força es representarà exclusivament a si mateixa en tots els actes institucionals, protocolaris i mediàtics. Vull deixar clar a tots els nostres militants i simpatitzants que la constitució d’aquest grup té efectes merament tècnics i que hem deixat clar que no compartim necessàriament objectius polítics, ideològics ni programàtics i que funcionarem des del respecte a la sobirania de les parts integrants. D’aquesta manera aconseguim també tenir més visibilitat i evitem quedar diluïts en el grup mixt al costat de partits com Coalición Canaria o UPD. Hem garantit que es pugui visualitzar a l’esquerra del PSOE un pol veritablement d’esquerres en una legislatura que serà complicada amb un PSOE amb 169 diputats.