El passat dimarts vaig anar a la compareixença del governador del Banc d’Espanya. En la seva exposició, en Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) va tornar a insistir en la necessitat d’abordar la reforma del mercat laboral. No em va sorprendre. És el que pensa. Però el més greu és que acabés formant part del que previsiblement acabarà passant. Perquè en aquest país és possible que des del Banc d’Espanya parlin del mercat laboral, mentre gairebé no es reflexiona sobre les altes comissions bancàries, o la manca de crèdit a les famílies i a les empreses després que l’Estat s’hagi endeutat, en primer lloc en la compra d’actius de les entitats financeres.

EL més escandalós és que no va fer esment del sistema de remuneracions del nostre sistema financer. Aquestes pensions vitalícies no són només un problema ètic (que ho són) sinó que representa un greu problema econòmic. Quan la remuneració és extraordinària i a més va en funció del risc que s’ha assumit, es prima la irresponsabilitat de la banca, i s’acaben oblidant del paper públic que han de jugar. Els nostres banquers van donar més crèdit del que tocava, i ara, neguen el crèdit com mai. Però el Governador, sobre aquesta reflexió es va remetre als fòrums internacionals. És a dir, sobre les reformes laborals parlem del que faci falta, mentre, sobre l’escàndol de les pensiones dels banquers, continuem esperant.


Sobre política industrial

El passat dilluns vaig assistir a una conferència de Manuel Castells a la seu de la CONC, en una sèrie d’actes que anomenaran “Els dilluns d’en Cipri”. En Castells va parlar des de diversos prismes sobre la crisi, però voldria destacar-ne una: la política industrial. Ens explicà que mentre a Europa s’està incentivant el consum – i en alguns llocs, fins i tot el consum de vehicles cars i contaminants- als EEUU es busca la reconversió del sector a favor de vehicles menys contaminants. Potser seria bo que algú prengués nota.


Descarament convergent

En una conferència recent Artur Mas va venir a dir, que podíem deixar de parlar del cas Millet i a canvi ell deixaria de parlar dels informes. I després ens extranyem de la desafecció política.

No. Del cas Millet se n’ha de parlar. Jutjar als responsables. Demanar explicacions. Exigir que es retornin els diners que s’han rebut. I demanar un compromís que mai més una Fundació d’un partit pugui rebre diners d’una Fundació que es nodreix principalment de les aportacions públiques. Però CiU no respon, ni assumeix responsabilitats, ni anuncia el retorn dels diners.

I dels informes també se n’ha de parlar. Amb tota la transparència. Assumint errors. I fent que els informes que no són útils no es tornin a demanar.