Si em donen a triar, em quedo amb l'auto del jutge Garzón abans que amb la decisió de l’afer Millet. Casos com el que hem viscut no reconforten- Però com a mínim quan veiem que la justícia actua, que no hi ha impunitat. Si una cosa no ajuda en un context tan complex és l'arbitrarietat de la justícia. Especialment en els casos en que un delinqüent confés por dormir a casa cada dia sense pagar fiança, com és el cas Millet. Però tampoc es positiu el cas en el que la pena passa per l'arbitrari passeig per davant dels periodistes. I es que en un moment de crisi econòmica, política i moral, la percepció que no val res, no seria el millor punt de partida per començar a construir res.

El risc el sabem. Que molts dels decebuts donin per perduda la política, l'espai públic. Però sabem el que això representa. Ho hem vist a Itàlia. La desafecció de la política pot acabar en l'exercici del poder per part d'aquells que institucionalitzen la corrupció.

Per això ara la resposta ha de ser posar damunt de la taula tot allò que no s’ha fet; fer complir les lleis que s’aproven.

Per acabar, una consideració. L’engranatge dels darrers anys ha funcionat amb el totxo. Però en el moment que l’oli no engreixava la màquina l’economia, i la política han deixat de funcionar.

Per tot plegat el que necessitem més que mai regeneració democràtica.