Aquest dimecres vaig intervenir al Congrés per interpel•lar al govern sobre la recuperació de la memòria històrica. Han passat dos anys i mig des de l'aprovació de la llei que era el punt de partida, l'inici del llarg camí que calia recórrer per recuperar la memòria de les víctimes i els represaliats del franquisme a uns dels estats amb més desapareguts forçosos de tot el món. Un Estat on es va confondre perdó amb oblit i amnistia amb amnèsia. Són molts els punts en els que cal avançar en el desplegament de la llei, són molts els recursos públics que cal destinar. Però hi ha una deficiència que destaca per sobre de la resta: el via crucis personal que estan vivint moltes famílies per recuperar els cossos d'aquells familiars assassinats, enterrats a cunetes i a fosses comuns. La fiscalia de l'estat i l'Audiència Nacional els hi ha donat l'esquena i ha impedit qualsevol iniciativa, com la del jutge Garzón, que pretenia fer una investigació conjunta de totes les desaparicions. Aquesta negativa ha obligat a cada víctima a haver-se de buscar la vida pel seu compte i haver d'anar jutjat per jutjat per trobar als seus familiars desapareguts. Davant d'això, el govern s'ha d'atrevir a fer el que no va voler fer quan es va aprovar la llei, a modificar els articles 11,12, 13 i 14 de la llei de la memòria històrica per garantir la responsabilitat pública i institucional en les tasques de localització, identificació i exhumació o dignificació, evitant l'injust procés de judialització per la recerca de les víctimes.

Lamentablement, aquesta actitud passiva del govern, quedant-se de braços creuats, com comentava a l'anterior entrada al bloc, es repeteix davant qüestions com la crisi econòmica, l'Estatut o la memòria històrica. He escrit molt en aquest blog sobre la passivitat del govern de Zapatero davant la crisi, primer negant-la, desprès minimitzant-la i ara adoptant mesures excessivament superficials. També he parlat extensament sobre la manca de valentia, impròpia d'un govern teòricament d'esquerres, per encarar una reforma fiscal progressista o la regulació del sector financer. Com deia, també he parlat molt sobre la passivitat i el passotisme de Zapatero en la qüestió de l'Estatut de Catalunya i la sentència del deslegitimat Tribunal Constitucional davant els atacs d'aquesta dreta irresponsable que representa el Partit Popular . Atacs que no només van contra Catalunya sinó que ataquen els ciments de la democràcia i aquest gran pacte que va suposar la transició. Atacs als que alguns han qualificat amb encert com intent de contrarreforma del procés democràtic espanyol.

El darrer episodi de passotisme el trobem amb la qüestió de la memòria històrica, que va motivar la meva interpel•lació. Tenim una ofensiva sense precedents de la dreta, però nosaltres no ens volem conformar solament amb denunciar aquesta ofensiva. El que volem és que s'aparqui la passivitat i que el govern ens digui que vol reformar lleis perquè ningú pugui dir que perseguir els crims del franquisme és delicte, perquè la Llei de la Memòria digui que és responsabilitat de les administracions acompanyar a les víctimes i és responsabilitat pública de les administracions no amb part de les despeses. Que reformin lleis i que compleixin amb els pactes amb la Llei de la Memòria en la disposició addicional tercera, amb les polítiques públiques de recuperació de la memòria. Es tracta de que el conjunt de les administracions, especialment l'Administració General de l'Estat, garanteixin que aquest no sigui un país que quedi en la desmemoria. I es tracta de confrontar amb la dreta, aquesta dreta que no s'atura i que malauradament està guanyat terreny.