França i els Estats Units accentuen la seva pressió sobre Damasc
Una nova primavera libanesa. Així és com l’Administració americana i el Govern francès, amb el suport de molts observadors, han celebrat les manifestacions que van seguir a l’assassinat de l’exprimer ministre Rafic Hariri. No obstant això, aquesta visió simplista evacua la història real, la imposició de profundes divisions de confessió, el pes de la guerra civil i el context regional marcat per les incerteses a l’Iraq i a Palestina.
Per Georges Corm*
Article traduït per Rut Jou
Des de l’assassinat, el 14 de febrer del 2005, de Rafic Hariri, exprimer ministre del Líban del 1992 al 1998, posteriorment del 2000 al 2004, el país del cedre s’ha convertit bruscament en objecte de declaracions quasi diàries del president George W. Bush i de la seva secretària d’Estat, Condoleezza Rice, però també dels dirigents europeus, francesos al capdavant, suscitant una recuperació d’atenció dels mitjans internacionals. Mentre que la resolució 1559, adoptada pel Consell de Seguretat el 3 de setembre del 2004, quasi ha passat desapercebuda (excepte al Líban, on havia desencadenat una forta tensió), l’assassinat d’un dirigent libanès de prestigi regional i internacional fora normes i l’agitació americanofrancesa, accentuada per nombroses declaracions israelianes, han submergit aquest país fràgil en una tempesta més que amenaçant per al seu futur.
La resolució de l’ONU comportava una sèrie impressionant de disposicions que acusaven l’estatut del Líban com el reconfigurat per l’acord de Taëf el 1989 (1), després confiat a la gestió siríaca en recompensa per la cooperació de Damasc amb la coalició militar que havia expulsat l’Iraq de Kuwait el 1991. El text demanava al Parlament libanès que no esmenés la Constitució per permetre l’extensió del govern del president de la República, el general Emile Lahoud, de sis a nou anys —mentre que el seu predecessor, Elias Hraoui, gran aliat de Damasc i de Rafic Hariri, havia obtingut aquest privilegi el 1995 sense un arrugament de celles de París o Washington.
En si mateixa, aquesta disposició podia sorprendre, la Carta de les Nacions Unides prohibia qualsevol immisció en els afers interiors d’un estat membre. Però la resolució exigia a més la retirada de l’exèrcit siríac del Líban, el desplegament de l’exèrcit libanès al llarg de la frontera amb Israel i el desarmament de les milícies libaneses del Hezbol·lah i les dels moviments palestins als camps de refugiats. Evidentment era obrir la porta a l’acusació de l’estabilitat del Líban i donar-li l’estatut d’estat tap que sovint va ser el seu al curs de la seva història, quan el seu territori i els seus professionals de la política estaven al servei de les potències candidates al control de la regió (2).
Del 1975 al 1990, el Líban havia tingut la funció sanguinària de servir d’escaquer miniatura per als grans conflictes que agitaven la regió (guerra freda, conflicte israeloàrab, conflictes interàrabs, conflicte iraquianoiranià i les seves recaigudes regionals i internacionals). Més que esclatar a gran escala, aquests conflictes es cristal·litzen en territori libanès, un cert nombre de responsables polítics acceptaven tenir el paper poc gloriós de governants comanditats, finançats i armats per diferents potències regionals i internacionals. Les comunitats religioses que pretenien representar servien de pretext i de carn de canó al servei d’aquestes potències, però també de pantalla de fum per als mitjans àrabs i internacionals, còpia dolenta del pretès odi secular que destruiria les comunitats.
|
