A penes un u per cent dels indis tenen una assegurança sanitària. Per això, la majoria dels habitants paguen per endavant els seus tractaments mèdics, i les relacions personals establides amb el metge revesteixen una importància particular. La relació entre metge i pacient és així molt diferent a la que s’estableix en els països occidentals.

Segons Farhad Kapadia, metge-investigador de l’hospital Hinduja de Bombay, únicament els que "no tenen absolutament cap possibilitat d’elecció" accepten de desprendre’s del punt de vista d’un metge i se sotmeten a un protocol seleccionat de manera aleatòria per un ordinador –sense saber a quina "branca" de l’experimentació seran assignats. En altres paraules, les persones que participen en els assajos clínics són les més pobres, les que viuen en l’entorn social més allunyat de l’univers medicalitzat.

Els responsables nord-americans de la Food and Drug Administration (FDA) es declaren, no obstant això, a favor de la capacitat dels subjectes a protegir-se ells mateixos atorgant o retirant el seu consentiment. Per a Robert Temple, director mèdic a la FDA, posar en qüestió la capacitat dels pacients desproveïts a donar el consentiment seria una actitud condescendent. "No cal tractar-los com si fossin incapaços d’atènyer els seus propis objectius", ens ha explicat. Ser analfabet i pobre certament no és un obstacle infranquejable: els conceptes científics utilitzats en el centre d’investigació són probablement estranys per a aquestes persones, però no són incomprensibles.

Antropòlegs mèdics han trobat un mitjà per verificar si un consentiment és "informat" o no. Un qüestionari a 33 participants tailandesos en una prova de vacuna contra el VIH descobria que 30 dels 33 no havien estat correctament informats. De la mateixa manera, un estudi basat sobre l’assaig d’un anticonceptiu realitzat al Brasil revelava que cap dels subjectes no havia estat informat de manera satisfactòria. I en el cas d’una prova realitzada a Haití sobre la transmissió del VIH, un 80% dels participants ignoraven les finalitats precises de l’assaig[1].

"El consentiment informat és una broma", va gosar declarar un investigador de la National Bioethics Advisory Commission. "Una persona que mai no ha sentit a parlar de bacteris o virus, pot donar el seu consentiment informat?, planteja un altre. “Aquesta idea de consentiment de l’individu... això no existeix. La gent fa el que se’ls diu que faci."

Des de l’any 2001, tot considerant que la protecció de garantia era massa constrenyedora, la FDA intenta distanciar-se de la Declaració d’Hèlsinki. El 2001 s’oposà a la integració de noves esmenes en relació a les proves amb placebo. El 2004 proposava que les directrius de la Declaració d'Hèlsinki relatives a les proves realitzades a l’estranger fossin abandonades i reemplaçades per disposicions tècniques elaborades pels grups farmacèutics i les autoritats de reglamentació nord-americans, europees i japoneses. La tendència general es confirmava l’estiu passat quan l’Institute of Medicine, un dels primers òrgans consultius dels Estats Units en l’àmbit científic, va recomanar l’aixecament de les prohibicions de facto que impedien conduir assajos clínics en presoners i, en un mateix impuls, qualificava de "miops" tots els defensors del consentiment informat que, durant decennis, s’oposaven als assajos clínics amb presoners[2].


S. Sh.

[1] Punnee Pitisuttithum et altri, "Risk behaviors and comprehension among intravenous drug users volunteered for HIV vaccine trial", Journal of the Medical Association of Thailand, gener de 1997; Daniel W. Fitzgerald et altri, "Comprehension during informed consent in a less-developed country", The Lancet, 26 d’octubre de 2002.
[2] Lawrence O. Gustin et altri, eds., “Ethical considerations for research involving prisoners”, National Academies Press, Washington DC; i S. Sh., "Testing new drugs on prisoners: the easy out”, The Boston Globe, 17 d’agost de 2006.

La xemeneia de la Societat francesa de penicil·lina (Sofrapen) – creada després de l’Alliberació amb els diners del pla Marshall, posteriorment va tornar a ser comprada per Gaston Roussel, el fundador del grup Roussel-Uclaf (RU) -, s’aixeca sempre per sobre de les dotze hectàrees de l’emplaçament d’Aventis Pharma a Romainville, a les portes de París. A pesar del seus setanta anys d’història en la recerca farmacèutica, el lloc no presenta cap dels símptomes d’una indústria decrepita. Alguns locals són flamantment nous: l’edifici “Alexander Fleming” respon a les exigències de confinament biològic de nivell L3 (que permet la manipulació d’agents altament patogens a escala individual) ; els laboratoris desborden de material informàtic, espectroscopis de massa i robot de precisió, ...

Europa i els Estats units prolonguen l’apartheid sanitari

Que hi ha més urgent, quan el sida s’emporta vuit mil vides cada dia, que vèncer el bloqueig de l’accés als medicaments? Mes rera mes, l’epidèmia progressa, l’esperança de vida recula i el sofriment augmenta. Com justificar que els imperatius comercials continuen prohibint als països del sud procurar-se medicaments? En detriment de la promesa feta per l’Organització mundial del comerç a Doha, al novembre de 2001, les multinacionals farmacèutiques del nord lliuren una guerra mundial als pobres. Amb la complicitat, especialment, dels Estats units i de la Unió europea.

Per James Love *