Republicà o demòcrata, els candidats a la Casa Blanca ha de representar, quan parlen d’aquest polèmic tema, la línia ideològica del seu partit per guanyar les primàries: defensa del dret de la dona a disposar del seu cos per als demòcrates, defensa del “dret a la vida” per als republicans.

Per part demòcrata, el senador d'Illinois Barack Obama ha votat constantment contra els projectes de llei que limiten l'accés a l'IVG. S'oposà així a una llei del 2006 (Child Interstate Abortion Notification Act Bill) que proposava advertir els pares d'una adolescent que travessava les fronteres d'un Estat a un altre per tal d'interrompre l’embaràs. Al seu llibre «The Audacity of Hope» (1), es pronuncia clarament a favor del dret de les dones a avortar, tot afirmant que es tracta d'una decisió “profundament difícil”.

La senadora de l'Estat de Nova York, Hillary Clinton, defensa també el dret de les dones a l'avortament, afirmant que al mateix temps que aquest ha de continuar sent excepcional, la prioritat ha de ser la reducció dels embarassos no desitjats. A mesura que la competició s'intensifica, els dos principals candidats demòcrates han anat acusant-se al voltant de l’avortament. Després de la victòria d’Obama a Iowa, l'equip de campanya de Clinton afirmava que Obama era un campió de la lliure elecció molt menys fervorós que Clinton. Resposta de l'equip del senador d'Illinois: “Les maniobres difamatòries d'última hora de Hillary Clinton no protegiran el dret de les dones a l'IVG. Però en qualitat de president, Obama defensarà aquest dret”.

La defensa del “dret a la vida” republicà comporta una actitud antiIVG que s'imposa en el discurs dels candidats per tal de mobilitzar la seva base electoral. El gran favorit, el senador d'Arizona John MacCain, és resolutament “pro-vida”. Predica l'adopció sistemàtica dels nens no desitjats en lloc i de l'IVG. Només autoritzarà l'avortament en cas d'incest, de violació o quan la vida de la mare es posi en perill. Ha anunciat que nomenarà jutges conservadors al Tribunal Suprem, on ja hi són majoritaris.

Rudolph Giuliani, ex alcalde de Nova York i durant un temps favorit per a les primàries, té el desavantatge de ser considerat un «liberal». Encara que personalment s’oposa a l'IVG, considera que l'Estat no hauria d'intervenir en una decisió estrictament personal. Partidari de “restriccions raonables”, ha votat a favor de la llei que prohibeix l'avortament tardà.


A. D.

(1) Random House, Londres, octubre del 2006.

Cada mes, sis dones moren de violència conjugal, a França

No és del desconegut, del que les dones han de tenir por. Molt sovint, són apallissades, violades o mortes pel seu company. Si ve d’un entorn acomodat, el criminal és tractat amb benevolència pels mitjans. Si ha sorgit d’un estrat desfavorit, i encara més d’una família immigrada, l’estigmatització és de rigor. No obstant això, la violència afecta les dones dels barris bons igual que les de les perifèries. Rebutjar examinar-ne les causes contribueix a perpetuar-ne el fenomen.

Per Mona Chollet*
Article traduït per Rut Jou

Quan es troben, li prohibeix continuar treballant. La força a tenir un nen, després, quan queda embarassada, la vol obligar a avortar. Li imposa la presència de les seves amants, però li prohibeix tenir-ne. Quan fuig i intenta refer la seva vida amb un altre home, la troba i “l’apallissa amb sang”... La lletania espantosa d’abusos relatada per Tarita, la vídua tahitiana de Marlon Brando, a la seva autobiografia recentment publicada, no ha impedit a les revistes que en publicaven unes fulles titular: “El meu amor boig amb Brando (1)”. Ningú no dubta que si l’actor hagués estat una mica més bru, s’haurien afanyat a adreçar-se a la desgraciada Tarita a la secció més propera de Ni Putes ni Submises.

Quan una dona és maltractada o morta pel seu company o excompany, o per un pretendent rebutjat, la interpretació de l’acte depèn de la pertinença cultural del culpable. A l’octubre del 2004, la mort a cops de pedra de la jove marsellesa Ghofrane Haddaoui, per part d’un menor al qual havia, sembla, rebutjat les insinuacions, va suscitar un inici d’acceleració mediàtica quan va circular el terme lapidació– “La meva filla ha estat lapidada”, titulava així France-Soir (2). “És difícil no pensar en la lapidació que encara es practica en els països que apliquen la xara” comentava també la revista Elle en el seu editorial (3), indignant-se que un crim així tingués lloc a França, i queixant-se, amb raó, que calgués “encara, i sempre, i incansablement, lluitar per la dignitat de les dones, contra les violències que se’ls fan”. El setmanari sobreentenia així que només els estrangers o els nens immigrats eren susceptibles de no tolerar “les nenes massa lliures o massa boniques, que volen viure com els sembla, que saben oposar-los resistència i dir-los que no”, i que només, en aquest país, maten les dones. No obstant això, quan Libération, basant-se en els lliuraments de l’Agence France Presse, va comptabilitzar les morts de dones pel seu company durant el mes de juliol i agost del 2004, es va mostrar que l’assassí era d’origen estranger en només dos casos de vint-i-nou (4). Aparentment, no hi ha cap oportunitat per aquestes vint-i-set mortes anònimes de tenir els honors d’una editorial d’Elle.

Crim passional o crim ordinari

Amb el seu èxit mediàtic, l’associació Ni putes ni Submises, nascuda el 2003, ha contribuït a acreditar la idea que la violència envers les dones no existia només a les perifèries, ni s’explicava per la cultura dels homes joves d’origen magribí. La feminista Christine Delphy, l’antropòloga Christelle Hamel, i també els sociòlegs Laurent Mucchielli (5), Nacira Guénif-Souilamas i Eric Macé (6), han analitzat aquesta instrumentalització del feminisme amb fins d’estigmatització incrementada d’una població. “De víctimes, les habitants de les ciutats esdevenen acusades, pel bé més gran dels decisors que han deixat degradar la situació social”, denuncia també el politòleg Hicheme Lehmici (7).

Dirigida per Horia Kebabza (8), una investigació sociològica dels habitants del Mirail, a Tolosa, ha sabut tractar, no obstant això, els problemes específics que es plantegen entre sexes a les perifèries, unint-los al sexisme ambient en el conjunt de la societat, i prohibint tot essencialisme dubtós. S’hi veu com la monofuncionalitat de l’espai en la ciutat tendeix a reduir per complet un espai privat (una de les entrevistades narra que va a comprar el pa en pijama), el que afavoreix el control dels comportaments pel veïnatge; com la xafarderia esdevé l’única diversió a l’enuig que regna, i la reputació, l’única manera de distinció accessible per a una població amb mal reconeixement. Amb l’afirmació d’una virilitat exacerbada, els homes joves intenten compensar la seva relegació social i econòmica.

El paper de les LLARS D’INFANTS a Europa

A França, la penúria de les guarderies assoleix un nivell tal que els grups privats comencen a olorar el negoci. Mentre el Govern i les col·lectivitats locals en poden finançar la construcció i l’equipament al voltant d’un 80%. Sovint, són aquestes dones que, davant els problemes per atendre els nens, estan obligades a abandonar, almenys parcialment, la seva feina. De totes maneres, la pressió és menys forta a França que al Regne Unit o Alemanya.

Per Anne Daguerre*
Article traduït per Rut Jou

Contràriament al que es pot pensar, la conciliació entre vida familiar i vida professional continua essent un dilema per a les dones en edat de procrear a l’Europa occidental. Segons un estudi de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) (1), la seva participació al mercat de treball depèn directament de les seves responsabilitats familiars. Al país on l’estat inverteix poc en l’acollida de nens, la maternitat segueix essent un obstacle per a l’entrada o el manteniment en el mercat de treball per a les dones d’edat entre vint-i-quatre i vint-i-nou anys. I aquesta inversió està íntimament lligada a les percepcions del paper de les dones —mares o treballadores— en els diferents països europeus. Aquests es poden classificar en dos grups.

En el primer, que inclou Alemanya, Suïssa, els Països Baixos i el Regne Unit, guardar els nens es tracta com un afer privat. Les dones són, en primer lloc, valorades pel seu paper tradicional de generadores i guardianes de la llar. Al Regne Unit, l’informe Beverdige (1942), que es troba en la base del sistema social de postguerra, considera que les dones poden treballar abans del naixement dels nens però, després, la seva responsabilitat principal consisteix a ocupar-se de la seva progènie. L’informe no fa cap menció a una inversió pública en les estructures de guàrdia com ara llars d’infants o escoles de pàrvuls.

Aquest consens es basa en la idea de la potència maternal en la relació amb el nen que no s’hauria de confiar a estranys. Segons les teories sobre l’educació de l’època, i sobretot els treballs del psiquiatra John Bowlby (2), la privació maternal (maternal deprivation) comportaria al nen patologies mentals com l’ansietat, la depressió, el desenvolupament de comportaments asocials. D’aquest fet sorgeix el subequipament col·lectiu en matèria de cura dels nens. Malgrat aquestes dificultats, la taxa d’activitat femenina ha continuat augmentant, passant d’un 49% a un 69% entre el 1959 i el 1999, però un 41% de les que tenen un nen treballen a temps parcial —un 61% de les que tenen dos nens.