Fills i filles de l’exili
A l’origen de qualsevol diàspora es troba un esdeveniment traumàtic. Els armenis van patir el primer genocidi del segle xx. Preparat per les matances del 1894–1896, serà perpetrat durant la Primera Guerra Mundial, el 1915, pels milicians del partit turc Unió i Progrés, sota l’ordre dels seus dirigents i amb la complicitat d’oficials alemanys que emmarcaven l’exèrcit. Dos terços dels armenis de Turquia —aproximadament 1,2 milions— van ser exterminats. Vuitanta anys més tard, tot i que tres milions viuen a la República Independent, aproximadament el doble s’han dispersat pel món: al Pròxim Orient, però també a Rússia, Europa, als Estats Units... Aquesta memòria d’exili és la que reviu aquí l’escriptor Jean-Jacques Varoujan i el fotògraf Antoine Agoudjian.
Cal canviar els seus ulls, recomanava Sòfocles. Però com es pot fer davant algunes escenes? Una simple sèrie de retrats ens enfonsa en el dolor. Em veig allà quan tenia set o vuit anys i això em desespera. Mai no hauria volgut que morís, que desaparegués, que s’esvanís en l’aire dels temps aquest petit nen amb pantalons curts que era. Mai no podria acceptar que aquesta petita gossa als peus de la meva àvia hagués vist el que ha vist, sense tenir la força per defensar-se, de lladrar als assassins del seu amo.
Mai, es diu als fills de l’exili, no veuré el que no he vist, allò del que se m’ha privat i que conec pels “s’explica”, “s’evoca”, “es plora”, “es canta”.
On és la culpa? On és el quid terrible? En aquests carrers, aquests arbres, aquestes tombes regirades, aquesta gentada que es manifesta un 24 d’abril per cridar alt i fort: han mort per tal que visquem! I el fotògraf afegeix: per tal que no oblidem.
Però es pot oblidar? Com es pot oblidar els esdeveniments, sovint tràgics, a vegades sorgits de crims, que han conduït tot un poble a abandonar les seves terres? I sempre aquesta incomprensió, aquesta qüestió obsessiva: per què jo? Quin és el meu error? Què és el que no hauria hagut de fer, què hauria hagut de fer? Callar, desfigurar-me, renegar-me? I si les causes dels genocidis, les execucions sumàries, els bandejaments, les matances del 1915 a l’Anatòlia Oriental, es contenien en la bellesa insolent de la meva llengua, tan diferent, a la bellesa inviolable del meu país on els somriures, els riures, les danses i els cants, les pregàries, tenen segles d’existència, a tants crists en creu. El meu desig de llibertat, encara es diu exili, la set de viure la meva fe han impulsat els bàrbars a fer el pitjor, dia a dia, fins a l’exterminació i la destrucció de tot el que no és tadjik —allà, roig o fins i tot ari—, de tot el que podia donar-ne testimoni...
Després d’haver eliminat la gran majoria dels infidels i els resistents i els fedains i impulsat els rescatats a fugir, l’ocupant turc, l’ocupant alemany, l’ocupant xinès, han privat els supervivents de la ventura de ser armenis, jueus, tutsis o tibetans. Aquesta ventura, aquesta joia no tornarà mai ja que són una altra cosa convertits en el nou país on estan. En diuen segona pàtria, com si hi hagués dos pares.
Siguin on vulguin, facin el que facin, vegin el que vegin passar davant el seu nas, l’exiliat té la mirada perduda en el passat viscut, abans de la seva mort moral. S’alimenta d’imatges que no pot oblidar, de la fotografia dels seus, encara que tingui aquestes imatges, aquestes fotografies són al seu cap, la seva consciència està adormida.
|