Catalunya
Tens 1.000 euros per comprar bons?
Avui en una entrevista a Onda Rambla-Punto Radio amb el Xavier Collado m’ha preguntat si diposava de 1.000 euros per a comprar bons de la Generalitat, arran d’unes declaracions que ha fet Joan Puigcercós.
Sí que disposo de 1.000 euros, però la pregunta no és si disposo d’aquests diners per comprar-ne, sinó si és ètic que en compri. M’explico. Des de CiU hem criticat aquesta emissió de bons. És un bon negoci particular comprar-ne, però a mi em genera un dilema ètic: Si CiU aspira a ser Govern és ètic que jo compri aquests bons i esperi pagar-me l’interès a mi mateix? I em plantejo una altra pregunta: Els membres del Govern que emet aquests bons han de tenir dret a comprar-ne i a obtenir-ne el benefici corresponent?
I el periodista tot seguit m’ha formulat la pregunta al revés: I qui aspira a sortir del Govern és ètic que en compri? No ho he dit jo, ho ha dit ell, però en el fons el que el periodista m’ha volgut dir és si algú pot comprar bons i esperar un benefici particular a 1 any vista de la seva decisió?
Una reflexió i diverses preguntes que em plantejo.
Però més enllà dels meus dilemes ètics, el que encara em preocupa més és el moment i la fórmula emprada pel Govern: amb unes eleccions al Parlament de Catalunya convocades per al 28N, a dipòsit només a un any i amb un interès al 4,75%, més els costos d’intermediació.
El Sr. Triadú, el mestre
El mestre. Aquesta és la paraula que millor defineix per a mi la persona del Sr. Triadú. I dic mestre en el sentit més ampli de la paraula, no només en el docent. El mestre del país, el mestre dels valors, el mestre de la lluita per la defensa de la nostra identitat, el mestre de la pedagogia, el mestre de la resistència, de la persistència, del compromís, de la cultura… Són tants els àmbits on el Sr. Triadú ha deixat la seva petjada, el seu segell, la seva empremta. I aquest pòsit resta per sempre més en la nostra història i memòria.
En la presentació en aquest bloc em defineixo com una persona que s’ha criat i educat en un clima de llibertat personal, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a “allò col·lectiu”, en valors cristians i de catalanitat. I part d’aquests valors els dec al mestre Triadú.
Els nostres referents, encara que se’n vagin, s’han de mantenir ben vius en la nostra consciència col·lectiva, i ens han de servir per construir un futur millor.
“Capità de la meva ànima”
La setmana passada vam viure l’últim ple d’aquesta legislatura on es va escenificar fidelment el que ha estat el Tripartit II amb la seva divisió en les votacions i en un tema tan cabdal com és la reforma laboral.
Però bé, ja hi haurà temps de fer balanç del llegat que deixa el Tripartit i el balanç més important i definitiu el faran els ciutadans a les urnes el proper 28 de novembre.
Permeteu-me, però, que aprofiti aquestes ratlles per fer un altre balanç, un balanç intangible però tant o més important que el tangible. Han estat aquests uns anys convulsos, agitats i plens de picabaralla política. L’ànima d’un poble es ressent d’aquests períodes. Val a dir que el país ha donat mostres de fortalesa. Al llarg d’aquests anys hem assistit a diverses situacions en les quals calia donar resposta des del País a situacions que dificultaven el nostre avanç.
Davant d’aquestes situacions s’ha produït sempre una resposta per part de la societat catalana, de rebuig o de resposta: l’acte de l’IESE per reclamar la gestió de l’aeroport d’El Prat, l’editorial conjunt “La Dignitat de Catalunya” per defensar el nostre Estatut o la manifestació del 10-J on el poble de Catalunya va fer sentir la seva veu en defensa del nostre autogovern. Societat civil, mitjans de comunicació i ciutadania han fet sentir la seva veu, però hem estat capaços de transformar aquesta veu en fortalesa interior?
Els nostres governants no han sabut transformar tot aquest cabdal social en iniciativa política. Erms de lideratge, la nostra fortalesa interior s’ha ressentit. Deixeu-me recordar aquí un petit fragment del poema “Invictus”:
“No importa com d’estreta sigui la porta
Quants càstigs s’escriguin al paper de la sentència
Jo sóc l’amo del meu destí
Jo sóc el capità de la meva ànima”
Aquí, al nostre entendre, està la resposta: el Govern no ha exercit de capità de la nostra ànima, ha flaquejat davant les dificultats, ha permès que el desànim s’instal·lés, s’ha rendit abans de començar.
Els valors de la nostra societat hi són, la voluntat de la nostra gent hi és, el vestit es pot refer de nou, però sobretot cal que el futur Govern entengui que el seu exemple, el seu rigor, la seva fortalesa i el seu lideratge han de ser la corretja de transmissió de l’impuls de tot un poble. “I el que facin els altres tant se val: la feina ben feta no té fronteres ni té rival”.
La Catalunya exemplar
El sot en que es troba Catalunya ve condicionat per la triple crisi que ens toca viure: crisi econòmica, crisi financera i crisi política. Afegim que anímicament, en allò de la moral col·lectiva, els catalans estem tocats i tenim menys autoestima, menys confiança en nosaltres mateixos que anys enrere. Davant aquest panorama, un podria caure en el lament i la tristor però penso que tot això es pot reconduir, té solució. Hi ha massa energia positiva al país com per pensar que no ens en podem sortir.
Un exemple d’això el vaig viure i conèixer fa unes setmanes; des de Catalunya s’està liderant, a nivell mundial, i sense cap precedent, la lluita contra la tuberculosi al món. És absolutament exemplar i admirable com metges de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti), amb el doctor investigador Pere Joan Cardona al capdavant, amb l’estructura d’una petita empresa catalana farmacèutica, Archivel Farma, i el mecenatge inicial i suport continuat d’un particular, el sr. José Martínez, com a fantàstic exemple d’allò que s’anomena la “venture philanthropy”, estan multiplicant els “pans i els peixos”, com feia temps que no veia, i tenen a la mà el llançament comercial d’una vacuna capaç de tractar tant els brots de tuberculosi com la tuberculosi latent.
En una línia similar, és molt coneguda la iniciativa de l’investigador Pedro Alonso per a lluitar contra la malària. Doncs bé, la tuberculosi, que es considerava eradicada en molts llocs, ara reapareix, entre d’altres motius, com a conseqüència del VIH, i mata cada any 1’8 milions de persones al món; més de 2.500 milions de persones estan infectades; cada any es generen 9 milions de malalts i aquests generen 100m milions de nous infectats; a Catalunya, cada any tenim uns 1.600 casos nous, que poden suposar entre 16.000 i 20.000 persones infectades amb la tuberculosi latent cada any…. Deu n’hi do les xifres, oi? Hauríem d’estar explicant als quatre vents que, des de Catalunya, s’està a punt de vèncer aquesta malaltia. Per què no ens en podem fer més ressò de notícies així? Per què no ens en sentim orgullosos? Per què no tendim a pensar que, igual que amb aquest cas, el país és ple de gent i d’iniciativa? És ple de ganes d’ensortir-se’n, de ser excel·lents?
Aquesta Catalunya exemplar hi és i és sobre la que podem aixecar el país.
Sense incentius
Us vull recomanar una entrevista de l’Enric Juliana a Bernaldo de Quirós, publicada a La Vanguardia el passat 12 de setembre, en la que aquest acadèmic, membre del consell editorial del diari El Economista i col·laborador de diversos mitjans, desgrana el que ell anomena “la cuestión catalana”. I ho fa amb encert i, fins i tot, amb pedagogia.
Quirós no és sospitós de ser catalanista, ans al contrari, es declara simpatitzant del PP, però adverteix que el règim autonòmic és insostenible i pot acabar portant Catalunya a la independència. Ho comparteixo. Més enllà de qüestions identitàries, ideològiques i culturals, que hi són i amb molta força, econòmicament, Catalunya no troba incentius per a continuar amb el model actual. No calen les comparacions amb el sistema alemany, on s’estableix un topall màxim a la solidaritat, sinó simplement observar l’estrangulament financer del país amb molts ajuntaments arruïnats i molts serveis bàsics en perill.
Hem de batallar desacomplexadament pels diners dels catalans perquè, continuar amb el país que hem somiat, i que els nostres fills el puguin gaudir, depèn de tenir recursos.
Qui sóc
Vaig néixer un 20 de desembre del 1.966 en el si d'una família nombrosa i sóc el cinquè de set germans. M'he criat i educat en un clima de molta llibertat personal, de poques imposicions, de valors referencials com la responsabilitat personal, la coherència, la pertinença a "allò col·lectiu", en valors cristians i de catalanitat.
Comentaris recents
- BpB: Excel·lent reflexió que m’ha permès parar uns moments per escriure això. Moltes gràcies!
- Jordi Troté: Almenys aquesta és una reflexió feta a poca a poc i sense presa.
- Roger Martí: Oriol, M’agrada hagis exposat aquesta reflexió tant important com humana. Lamentablement aquestes coses...
- Rodolf Mancho Iglesias: Oriol, una gran reflexió sobre el sentit de la vida.i de la manera com la vivim, demostrant...
- Reca Vidiella: Excel.lent reflexió Oriol. Intimista i de profunditat. De fet, massa velocitat és igual a menys...
