Ja no hi ha pardals en aquesta avinguda que creua obliquament Barcelona. Ni una altra classe d'ocells autòctons. S'han marxat. Han emigrat davant la verda amenaça de les cotorres que fa uns deu anys segons es comenta, algú va portar d'Argentina i les va deixar soltes enmig de la ciutat. Aquest sorollós conjunt d'aus, pertanyent al grup de les prensoras, es va reproduir a discreció, i va envair, sobtadament, les robustes palmeres de l'Avinguda Diagonal, niant en elles i fent fugir, espaordits, als altres ocells, que mai van arribar a comprendre què estava ocorrent. Segons sembla, en aquesta urbs, avui existeixen més de 250 mil cotorres.
Després de la guerra civil de 1936, aquest país va passar per dos grans processos migratoris. Un va ser el d'aquells que s'escabulleron sense papers a l'estranger a la recerca de llibertat i de treball. Gent que es va establir en altres terres per salvar la seva pell, o simplement, per menjar cada dia. Molts d'ells no van tornar mai. Uns altres ho van fer, entre sorpresos i plorosos, quan es va regularitzar el procés polític.
L'altre gran desplaçament va ser intern. Els seus integrants van ser els fills de les regions més depauperades d'aquesta península. Van emigrar cap a terres en les quals començava a renéixer una etapa industrial més o menys puixant, com el País Basc o Catalunya. I on, si hi havia sort i les autoritats de llavors l'hi permetien, perquè no sempre ho permetien, tractaven de buscar el sustento que els seus minsos llocs d'origen no els podia brindar. En la seva gran majoria, era gent del sud, atreta per les sirenes de les fàbriques del nord. Camperols andalusos, aceituneros altius, tots servidors dels senyorets de l'Espanya profunda. D'alguna forma, aquesta també va ser una invasió de color verd com el de les cotorres, el del verd com el blat verd, i el verd, verda llimona. Però, a diferència d'aquestes aus, ells no es van apropiar indegudament de gens, ni tampoc van desallotjar a cap vilatà. Tot l'hi van guanyar amb la suor del seu front, en rudes feines com, per exemple, la de la construcció. I en jornades més llargues que un dia sense pa.
