|
|
Amb més de dos milions de vots més que la rival socialista, Nicolas Sarkozy ha estat escollit president de la República francesa. Amb una taxa de participació molt elevada (83,97%), aquest resultat contradiu la «regla» segons la qual una majoria sortint perd les properes eleccions. Però el nou cap d'Estat ja va marcar diferències amb el seu predecessor, Jacques Chirac, significant repetidament el seu desig de «ruptura» amb el que assimila a un quart de segle «políticament correcte». Les primeres mesures econòmiques i socials del seu govern (supressió de la carta escolar, rebaixa en la contractació laboral i del dret de vaga, menor fiscalitat sobre els alts ingressos) doten de molta significació aquesta ruptura. Aprofitant el desconcert de l'esquerra, Sarkozy ha recollit al seu equip l'adhesió de diversos exresponsables del centre i del Partit Socialista. Amb el seu concurs, compta amb modificar profundament l'equilibri polític del país i continuar fixant les seves conviccions de dretes. En això, recorda les transformacions en d’altres indrets. A l’Estat espanyol, a Itàlia, i sobretot als Estats Units.
Per SERGE HALIMI
|
|
|
|
|
|
Darrerament, s’han publicat nombrosos treballs al voltant de la idea de l’Estat binacional. Entre ells, en destaquem:
• Peter Rodgers, «Herzl’s Nightmare: One Land, Two Peoples» (El malson de Herzl: una terra, dos pobles), Constable and Robinson, Londres, 2006.
• Ali Abunimah, «One Country: A Bold Proposal to End the Israeli-Palestinian Impasse (Un sol Estat: proposta atrevida per acabar el problema palestino-israelià), Henry Holt, Nova York, 2006.
• Virginia Tilley, «The One State Solution: A Breakthrough Plan for Peace in the Israeli Palestinian Deadlock (La solució d’un Estat únic: l’avenç cap a la pau del conflicte palestino-israelià), The University of Michigan Press, Ann Arbor, 2005.
També és remarcable l’important estudi en francès sobre els orígens i la història del binacionalisme d’Amnon Raz-Krakotzkin, «Exil et souveraineté. Judaïsme, sionisme et pensée binationale» (Exili i sobirania. Judaisme, sionisme i pensament binacional), La Fabrique, París, 2007.
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
El 19 de febrer, Ehud Olmert i Mahmud Abbas, en presència de Condoleezza Rice, afirmaven a Jerusalem el compromís d’una solució del conflicte basada en la creació de dos estats. Aquesta declaració de principis no tindrà èxit mentre continuï el ritme colonial a Cisjordània. Potser és per aquest motiu que, ara, creixen les veus que pregonen la creació d’un Estat binacional sobre el territori històric de Palestina.
Per LEILA FARSAKH
Professora de ciències polítiques a la Universitat de Massachussets, Bòston. És autora de «Palestinian Labour Migration to Israel: Labour, land and occupation», Routledge, Londres, 2005.
|
|
|
|
|
|
Intel·lectuals mediàtics a la Universitat popular
Des del llançament de la moda dels nous filòsofs el 1977, l’omnipresència mediàtica i editorial de pensadors de segona índole ha afavorit massa sovint l’assimilació entre batalla d’idees i moralisme al servei dels poderosos. Per tant, cal deixar als pensadors el domini del terreny dels grans mitjans? L’experiència d’una universitat convertida en popular intenta fundar un pol de resistència.
Per Michel Onfray*
Article traduït per Carles Urritz / Carme Geronès
Després del que s’anomena la caiguda de les grans doctrines —cristianisme, freudianisme, marxisme, estructuralisme— i malgrat la seva pretesa mort, la filosofia mai no estat tan bé. I alhora mai no havia estat tan malament... Bé, ja que, sense interrupció, se n’espera un sentit, unes respostes a les qüestions ètiques i polítiques, és a dir, existencials: com cal pensar, viure i actuar sense punts de referència transcendentals en un món que només se sotmet a les lleis del mercat? Malament perquè, davant d’aquesta demanda generalitzada, l’oferta permet als mediocres, als comerciants, als cínics, als oportunistes, de liquidar una sèrie de mercaderies de contraban.
Primera etapa: misèries de la filosofia. En aquest univers tan despietat com els altres —el savi no se separa mai de la seva daga i de les seves metzines!—, falsament refinat, tot i que veritablement brutal i salvatge, qui legitima la filosofia? Els estudis universitaris? Les oposicions? El doctorat? L’ensenyament de la matèria? Ben segur que no, n’hi hauria un excés. Un Michel-Edouard Leclerc, per exemple, alumne del seu amic Michel Serres, titulat a la Sorbona, no sembla pas que mereixi l’epítet.
A l’antiguitat, la cosa resultava senzilla: el filòsof vivia com a filòsof. La prova de la seva essència? La seva existència. Es veia pels seus hàbits alimentaris, pel tallat de cabells arran que duia o i el sistema pilós hirsut, pel seu bastó, el barret que feia servir, la capa de fil blanc o la túnica foradada, que es tractava d’un pitagòric, un estoic o un cínic. Ja que en aquella època, el filòsof feia referència a l’individu que posava en pràctica una teoria que li permetia de dirigir els seus esforços cap a la saviesa: un estat de beatitud entre un mateix i un mateix, un mateix i els altres, un mateix i el món.
|
|
|
|
|
|
La relació de Marcuse amb Israel sempre ha estat condicionada per un fort component emocional i personal. Aquest autor, marxista alemany d’origen jueu, obligat pel règim nazi a abandonar Alemanya i a exiliar-se als Estats Units, sempre va considerar la defensa de l’Estat d’Israel com la condició per a qualsevol solució pacífica del conflicte israelopalestí, l’única garantia real contra la repetició del genocidi i les diferents formes de persecució experimentades pels jueus durant els segles.
“La fundació d’Israel com a estat autònom —explicava, per exemple, al moviment estudiantil alemany, l’endemà de la Guerra dels Sis Dies— pot ser considerada il·legítima en la mesura en què s’ha produït gràcies a un acord internacional, en terra estrangera i sense tenir en compte la població local i el seu destí. Però aquesta injustícia no es pot reparar amb una segona injustícia. L’Estat d’Israel existeix, i ha de trobar un terreny de reunió i de comprensió amb el món hostil que l’envolta (1)”.
|
|
|
|
|
|
Marcuse, Israel i els jueus
El Nadal del 1970, Herbert Marcuse anava per primera vegada a Jerusalem, convidat a fer conferències a la Universitat Hebraica de Jerusalem. Va ser la seva ocasió per visitar el país i enfrontar-se amb la població àrab i palestina sobre la qüestió palestina. L’entrevista que va donar al Jerusalem Post del 2 de gener del 1972 es va conservar al Marcuse Archiv de Frankfurt i reproduir aquí, amb l’autorització de Peter Marcuse. Traduïda, en aquella època, en àrab, va suscitar un debat intens.
Molts amics, sobretot entre els meus estudiants, m’han demanat que els doni el meu parer sobre la situació al Pròxim Orient; els responc amb aquesta declaració. Es tracta d’una opinió personal basada en les discussions que he tingut amb molts joves, jueus i àrabs, en les diferents regions del país, i en una lectura bastant abundant de documents i de fonts secundàries. Sóc plenament conscient dels seus límits i la proposo com a simple contribució al debat.
Penso que l’objectiu històric que ha motivat la fundació de l’Estat d’Israel era prevenir la reaparició dels camps de concentració, els progroms i altres formes de persecució i de discriminació. M’adhereixo totalment a aquest objectiu que, per mi, forma part del combat per a la llibertat i la igualtat de totes les minories ètniques i nacionals a través del món.
|
|
|
|
|
|
Què és el terrorisme?
En un llibre que s’acaba de publicar, Le “Concept” du 11 septembre (París: Galilée, 264 pàgines, 34 euros), i del qual us proposem unes fulles aquí sota, dos grans intel·lectuals contemporanis, el francès Jacques Derrida i l’alemany Jürgen Habermas, reflexionen, a Nova York, els dies següents a l’atemptat, sobre el significat dels esdeveniments d’aquest fatídic 11 de setembre del 2001. Cadascun respon per separat les preguntes de la professora de filosofia del Vassar College de Nova York, Giovanna Borradori. Què és el terrorisme? Quina relació té amb la mundialització? Quina articulació hi ha entre l’islam i la violència? Què hi pot fer la filosofia?
Jacques Derrida
Giovanna Borradori: Sigui o no l’11 de setembre un esdeveniment de gran importància, quin rol assigneu a la filosofia? La filosofia ens pot ajudar a entendre el que va passar?
J. D.: Sens dubte un esdeveniment així requereix una resposta filosòfica. Millor, una resposta que plantegi, en la seva radicalitat, les presumpcions conceptuals més arrelades en el discurs filosòfic. Els conceptes en els quals sovint es descriu, anomena, classifica aquest esdeveniment mostren un somni dogmàtic del qual només ens pot despertar una nova reflexió filosòfica, una reflexió sobre la filosofia, sobretot sobre la filosofia política i la seva herència. El discurs actual, el dels mitjans i la retòrica oficial, confia amb massa facilitat en conceptes com el de guerra o de terrorisme (nacional o internacional).
Una lectura crítica de Karl Schmitt (1), per exemple, seria molt útil. D’una banda, per tenir en compte, tan lluny com sigui possible, la diferència entre la guerra clàssica (confrontació directa i declarada entre dos estats enemics, en la gran tradició del dret europeu), la “guerra civil” i la “guerra de partidaris” (en les seves formes modernes, encara que apareguin, Schmitt ho reconeix, des del principi del segle xix).
Però d’altra banda, també cal reconèixer, contra Schmitt, que la violència que es desencadena ara no mostra la guerra (l’expressió “guerra contra el terrorisme” és de les més confuses, i cal analitzar la confusió i els interessos d’aquest abús retòric que pretén servir). Bush parla de “guerra”, però és ben incapaç de determinar l’enemic al qual ha declarat la guerra. L’Afganistan, la seva població civil i el seu exèrcit no són els enemics dels americans i tampoc no ha deixat mai de repetir-ho.
|
|
|
|
|
|
|
Si Jürgen Habermas pensa que la raó, que permet una comunicació transparent i sense manipulació, és susceptible de guarir els mals de la modernització —entre els quals es troben l’integrisme i el terrorisme—, Jacques Derrida considera que aquestes tensions destructives poden ser detectades i anomenades, però mai completament controlades ni vençudes. Habermas acusa la rapidesa amb la qual s’ha imposat la modernització, i la reacció de defensa que ha provocat en el si dels estils de vida tradicionals, quan aquesta reacció de defensa és, als ulls de Derrida, el mateix producte de la modernitat. El terrorisme constitueix, per ell sol, el símptoma d’una malaltia autoimmune que amenaça la vida de la democràcia participativa, el sistema legislatiu que la garanteix, així com d’una veritable separació dels dominis laic i religiós. L’autoimmunització provoca la mort espontània de mecanismes de defensa que es considera que han de protegir l’organisme d’una agressió exterior. Partint d’aquesta anàlisi inquietant, Derrida ens exhorta a buscar, lentament i amb paciència, la via de la cura [....].
Com la guerra freda, l’espectre del terrorisme mundial assetja el nostre futur perquè mata la promesa de la qual depèn una relació constructiva pel nostre present. Pel seu horror, l’11 de setembre va fer que esperéssim el pitjor. La violència dels atemptats que es van centrar en les torres bessones i el Pentàgon va fundar un terror abismal que ocuparà la nostra existència i els nostres pensaments durant els propers anys, potser dècades. Haver escollit designar aquests atemptats amb una data, l’11 de setembre, confereix a l’esdeveniment d’una importància històrica, que interessa tant als mitjans occidentals com als terroristes.
Tant per Habermas com per Derrida, la mundialització té un rol important en el terrorisme. Tot i que el primer es veu en l’increment de les desigualtats com a conseqüència d’una modernització accelerada, el segon interpreta la situació de manera diferent segons el context. La mundialització, per exemple, segons Derrida, ha fet possible una democratització ràpida i relativament fàcil de les nacions de l’Europa de l’Est que formaven part del bloc soviètic; la considera, en aquest cas, benèfica [....].
|
|
|
|
|
|
Giovanna Borradori: Què entén precisament per terrorisme? Es pot distingir sensatament un terrorisme nacional d’un terrorisme global?
J. H.: En certa mesura, el terrorisme dels palestins manté una mica de terrorisme a l’antiga. Aquí es tracta de matar, assassinar; l’objectiu és anihilar de manera cega els enemics, incloent-hi dones i nens. És la vida contra la vida. És diferent en aquest aspecte del terrorisme practicat sota la forma paramilitar de la guerrilla, que ha determinat el rostre de molts moviments d’alliberació en la segona part del segle xx, i que encara avui marca, per exemple, la lluita d’independència dels txetxens. Davant d’això, el terrorisme global, que va culminar amb l’atemptat de l’11 de setembre, porta els trets anarquistes d’una revolta impotent en què es dirigeix contra un enemic que, en termes pragmàtics d’una acció que obeeix a una finalitat, no pot ser vençut absolutament. L’únic efecte possible és instaurar en la població i prop dels governs un sentiment de xoc i d’inquietud. Des d’un punt de vista tècnic, la gran sensibilitat de les nostres societats complexes a la destructivitat oferta en ocasions ideals a una ruptura puntual de les activitats corrents, capaç de provocar amb despeses menors perjudicis considerables. El terrorisme global posa a l’extrem dos aspectes: l’absència d’objectius realistes i la capacitat de treure profit de la vulnerabilitat dels sistemes complexos.
G. B.: Cal distingir entre el terrorisme de crims habituals i les altres formes de recurs a la violència?
J. H.: Sí i no. Des del punt de vista moral, un acte terrorista, siguin quins vulguin els seus mòbils i la situació en la qual es perpetra, no es pot excusar de cap manera. Res no autoritza a “tenir en compte” les finalitats amb què s’ha donat per a continuació justificar la mort i el patiment de l’altri. Qualsevol mort provocada és un mort de més. Però, des d’un punt de vista històric, el terrorisme entra en el context ben diferent dels que mostren els crims als quals té competència el jutge penal. Mereix, a diferència del crim privat, un interès públic i requereix un altre tipus d’anàlisi que el crim passional. D’altra banda, si no fos el cas, no mantindríem aquesta entrevista.
La diferència entre el terrorisme polític i el crim habitual és especialment evident durant alguns canvis de règim que porten al poder els terroristes d’ahir i en fan els representants respectats del seu país. Falta que una transformació política d’aquest tipus es pugui confiar a terroristes que, d’una manera general, persegueixen amb realisme objectius polítics comprensibles i que, pel que fa al seu acte criminal, puguin treure de la necessitat en la qual havien de sortir d’una situació d’injustícia manifesta, una certa legitimació. Ara bé, no puc imaginar avui cap context que permeti donar llum al crim monstruós de l’11 de setembre un acte polític tan poc comprensible que sigui, o pugui ésser, a un títol o altre, reivindicat.
|
|
|
|
|
|
Els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i Pierre Bourdieu
La crítica dels mitjans s’ha convertit en un producte apreciat... dels mitjans. Premsa, ràdio i televisió multipliquen els temes d’aquest tipus, generalment inofensius per a ells, per tal d’assegurar les seves pretensions de tocar tots els debats, incloent-hi els que podrien acusar el seu poder de perjudici. Tot rebutjant passar per les seves forquilles Caudines, Pierre Bourdieu va córrer el risc de ser fustigat, a vegades amb odi, pels intel·lectuals mèdiatics i pels molts diaris que els dediquen.
Per Jacques Bouveresse *
Cada dia ens dóna una oportunitat més de mesurar l’enorme buit creat per la desaparició de Pierre Bourideu i de constatar fins a quin punt ha passat de moda el model de l’intel·lectual crític, del qual ell probablement hagi estat l’últim important representant a França. El que el substitueix considero que ho descriu prou bé Jean-Claude Milner en el seu pamflet, Existe-t-il une vie intellectuelle en France? quan diu: “Al primer moment de la crida a servir li succeí el segon: “deixeu d’amoïnar-nos per un excés de proves d’un saber excessiu o d’una penetració desagradable”, van afegir els notables. No n’hi ha prou de servir, també cal mostrar-se humil. Hi hagué retòrics que es van fer doctrinaris d’aquesta humilitat, des del Collège de France fins al Journal. D’aquest fet surt l’intel·lectual d’avui dia, pusil·lànime davant dels forts, dur amb els febles, ambiciós sense voler, ignorant sota la faramalla de la pedanteria, imprecís en un estil primmirat, inexacte en un estil detallat (1)”.
|
|
|
|
|
|
Per Carlos Fuentes *
Un diputat socialista europeu comparava, recentment, la construcció europea a la dels grans emblemes de la civilització europea: les catedrals. Erigir una catedral a vegades pot tardar dècades, fins i tot segles. La construcció de la de Mèxic, a la plaça del Zócalo, va començar el 1573 i no es va acabar fins el 1813. A semblança de les catedrals, les construccions polítiques poden suposar molt de temps. La d’Europa està en gestació des de la caiguda de l’imperi Romà el 453.
|
|
|
|
|
|
UN PREMI NOBEL ENTRE DOS MÓNS
El 10 de desembre, John Maxwell Coetzee va rebre el seu premi Nobel de literatura —el segon per a l’Àfrica del Sud, després de Nadine Gordimer, el 1991. El que va premiar l’acadèmia sueca és un viatge entre dos móns: Àfrica, on va créixer, i Europa. Dues realitats amb relacions contradictòries, on a causa de l’enfrontament entre elles és difícil distingir entre la superfície i el fons. En el seu darrer llibre, Coetzee defineix l’escriptor com el “secretari de l’invisible”.
Per Marie Luise Knott *
|
|
|
|
|
|
Metamorfosi de la carn EN l’era de la mundialització
Els fast-food, inscrivint-se en una tendència a l’escenarització dels aliments iniciada pels gegants nord-americans de la indústria agroalimentària, proposen una carn paròdica i desencarnada. Aquesta estratègia està destinada a assolir el seu cor objectiu: els nens, (futurs) consumidors que cal fer que siguin fidels a qualsevol preu. Però aquest tranvestiment es tradueix, més clarament, —i traeix— també una aproximació occidental a la carn molt ambigua.
Per Pascal Lardellier *
|
|
|
|
|
|
Les eleccions silencioses dels motors de recerca
Una comoditat quasi banalitzada; un tub més, sovint empalmat per les mateixes societats que proporcionen l’aigua, el telèfon o la televisió: la xarxa d’Internet no desperta ni grans angoixes ni grandeses líriques. Tot és allà, a l’abast del ratolí, en les memòries gegantesques dels motors de recerca. Però quins són els criteris de selecció? Quin biaix introdueixen en les representacions? Dissecció del primer d’ells, Google.
Per Pierre Lazuly *
|
|
|
|
