Tenim el cel i l'infern. Al cel hi ha els bons, que gràcies a la Gent Valenta faran Una Catalunya Millor amb Garantia de Progrés i amb Solucions per a la Crisi. Són els que ens conviden a Rebel·lar-nos i a pintar-nos la vida de Verd Esperança. Ai, que bonic. Hi canten els àngels. A l'infern, hi ha els dolents, els que diuen Hola a la Independència i Adéu a l'espoli fiscal, els que conviden a Reagrupar-se o a Plantar Cara perquè Som Lliures.

Els del cel diuen que no són de pactes. Juren i perjuren que no s'ajuntaran amb ningú, que la divina comèdia se la faran sols. Hi tenen com una obsessió. I ara tothom se'n comença a riure una mica perquè, perdoneu, no n'hi ha per menys: en primer lloc, Déu ens guardi dels que no volen pactar res, perquè així neixen i creixen els absolutismes. I, en segon lloc, qui és el que a aquestes altures de la pel·lícula encara creu que un d'aquests partits “celestials” no pactarà amb qui faci falta per governar? Si fins ara han fet pactes directament amb el diable, és obvi que, si els convé, els tornaran a fer.

Els de l'infern tenen el seu punt d'honor i diuen que no pactaran amb els que no els segueixin el joc. Potser ells parlen amb ingenuïtat o potser en desconfiem nosaltres, però la veritat és que a ells encara no els podem jutjar perquè no ens han demostrat què són capaços de fer i què no.

Això sí: des del cel, als de l'infern, ni aigua. Com a la paràbola del ric i el pobre Llàtzer -per continuar amb aquesta mística que em surt avui- els del cel ni es miren els de l'infern, fan com si sentissin ploure quan ells remuguen i criden i es lamenten; i, a més, no permeten que ningú se'ls miri, que ningú se'ls escolti. La Gent Valenta que faran una Catalunya Millor amb Garantia de Progrés, etc, etc., xiulen tan fort com poden i despisten l'atenció cap a una altra banda, es posen tots d'acord i s'ocupen que els de l'infern es quedin allà on són, que no els pugui arribar ni una trista alenada d'aire fresc per respirar, i a veure si així s'ofeguen d'una vegada i callen per sempre perquè, si continuen insistint-hi, encara els sentirà algú des del planeta Terra.

El problema de fons és que, als de dalt, el cel se'ls està fent petit, i imagineu-vos que un d'aquests de baix arriba a entrar al paradís dels políticament justos després del 28-N. I ara! Déu nos en guard! No hi cabrien tots! De fora vingueren i de casa ens tragueren! En el millor dels casos, es veurien obligats a pactar per compartir cadira. Ui, això mai! Bé, a veure... mai, mai... tampoc no és això; de fet, no es pot dir que d'aquesta aigua no en beuré. En tot cas, després, ja en parlaran d’això de pactar, però... ep, si finalment s'ha de fer, només es farà amb el senyor Diable en persona; que els celestials de tota la vida tenen una categoria i una dignitat. Si us plau, que encara hi ha classes.