Albert Batalla

Congelació d’impostos contra la crisi

// 1 novembre, 2010 // 7 Comentaris » // Castellciutat, CiU, General, ciutat, economia, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

Et reprodueixo a continuació la carta que he enviat a totes les llars de la Seu d’Urgell per explicar la congelació dels impostos per aquest proper any, donada la singular situació de crisi que estem patint. A la missiva també faig una explicació sobre altres temes vinculats a les finances municipals.

Benvolgut urgellenc, benvolguda urgellenca,

Com bé sabeu, el mes de novembre és moment d’actualitzar les ordenances per al proper any, és a dir els impostos municipals per a la propera anualitat. Aquest equip de govern es va comprometre a fer una evolució dels impostos en la mateixa proporció que variés l’Índex de Preu al Consum (IPC). Per tant, si el cost de la vida (segons l’IPC) pujava, l’Ajuntament apujava les ordenances en la mateixa proporció, i si baixava, els impostos també es rebaixaven. Aquest compromís va suposar, per exemple, que l’any passat l’Ajuntament decidís rebaixar els impostos municipals del 2010 en mig punt, ja que la variació de l’IPC interanual havia estat de -0’5%.

Enguany, l’IPC de Catalunya se situa en el 2’4% i per tant la lògica faria pensar que els impostos municipals també haurien d’experimentar un augment del 2’4%. Però tractant-se d’un any excepcionalment complicat per la crisi en què està immers avui el nostre país, l’equip de govern municipal hem decidit congelar els impostos per aquest proper any 2011.

Aquesta és una mesura excepcional que l’Ajuntament arbitra per fer més suportable econòmicament a tota la població els moments de dificultats econòmiques que estem vivint. Tot i això, crec rellevant explicar-vos que aquesta mesura suposarà que l’Ajuntament deixi d’ingressar uns 150.000€ i que aquest fet resultarà una dificultat afegida a les finances municipals.

Parlo de dificultat afegida perquè ens els darrers dos anys l’Ajuntament ha vist molt disminuït el capítol d’ingressos, bàsicament per dos motius: el primer per l’aturada de la construcció a la nostra ciutat, que comportava ingressos per al municipi a través dels impostos de construccions, obres i plusvàlues. El segon motiu és per la retallada important de l’aportació del fons de cooperació local de l’Estat espanyol.

Davant d’aquestes circumstàncies, tots els grups municipals vam acordar, fa uns mesos, iniciar un Pla d’Austeritat (2010 – 2012) que ens situava com a objectiu rebaixar la despesa ordinària de l’Ajuntament en un milió d’euros al final d’aquests tres anys. He de comunicar-vos que l’objectiu d’estalvi de 250.000 euros que ens hem fixat per aquest 2010 serà àmpliament superat a final d’any. En aquest procés segurament haurem de fer esforços en ajustar determinades despeses i/o serveis que necessitaran comprensió per part de tothom.

Són moments difícils per tots, també per les finances de l’Ajuntament, però us vull transmetre un missatge de tranquil·litat pel que fa a la gestió dels recursos públics i sobretot un missatge positiu de futur. La Seu d’Urgell està preparada per afrontar la crisi, per generar oportunitats i alhora mantenir la cohesió social.

Atentament,

Albert Batalla i Siscart

Alcalde

La Seu és formatge i molt més

// 15 octubre, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, agricultura, ciutat, comarca, la Seu d'Urgell, país, pirineu, pirineus, societat

La Fira de Sant Ermengol és la més antiga que es coneix a tota la península ibèrica i per aquest motiu passejar per la Seu d’Urgell durant aquests dies et fa notar que alguna cosa trascendent passa en aquesta petita ciutat pirinenca. Enguany, a més, celebrem els mil anys del Bisbe que dóna nom a l’esdeveniment. El Bisbe Sant fou un personatge destacadíssim de l’època medieval, no només per la nostra ciutat sinó per Catalunya, en un moment quasi fundacional del país.

Durant el trajecte mil·lenari del certàmen de ben segur que hi ha hagut transformacions de tot tipus, però és evident que els canvis més importants s’han produit ens les darreres dècades. La Fira de Sant Ermengol és també i des de fa 15 anys la Fira de Formatges Artesans del Pirineu. El formatge s’ha convertit indiscutiblement en el producte estrella d’un apardor firal urgellenc farcit també d’altres elements d’artesania, d’entitats de la ciutat, de comerç, de maquinària agrícola, de vehicles de motor, de marxants de mitjons o samarretes…

Tornem al formatge, i fem-ho per evidenciar que més que mai la Seu d’Urgell fa una aposta per convertir-lo en una de les grans icones de la ciutat, com Valls té els calçots o Sitges i Vilanova ténen el Xató. El formatge és doncs el protagonista de la nostra Fira, però també pesa i molt durant la resta de dies de l’any. Aquests dos dies, podreu descobrir petits artesans que amb la seva producció ajuden a mantenir oberts 365 dies l’any petits poblets pirinencs, que d’altra banda potser serien deshabitats. A la nostra ciutat, la tradició vinculada a la producció lletera i formatgera és importantíssima i avui renova el seu compromís diari gràcies a l’esforç dels ramaders de la zona i la cooperativa Cadí, amb dues Denominacions d’Origen Protegides incloses.

L’impuls de la Seu d’Urgell pel formatge pren nous camins en l’àmbit del coneixement, la cultura i el turisme. Dos fets rellevants. El primer: aquest és el segon any que l’Escola de Capacitació Agrària de Bellestar ofereix cursos especialitzats per a formatgers de tot el país gràcies a l’empenta de persones i institucions que hem treballat conjuntament. El segon: al tombant de l’any la Seu d’Urgell comptarà amb un espai expositiu permanent sobre el formatge situat al MuSeu d’Urgell (Espai Ermengol) en ple carrer Major.

Però això no és un punt  i final, cal continuar recorrent nous camins i avançant en molts  àmbits (institucional, comercial, turísitic, hostaler, d’investigació…) si volem realment convertir-nos en la veritable capital del formatge.

De moment, us convido a recòrrer tots els racons de la Seu durant  aquest cap de setmana i us desitjo que gaudiu d’una bona Fira de Sant Ermengol.

Una última empenta als Premis Blocs Catalunya

// 4 setembre, 2010 // Cap Comentari » // 2.0, Catalunya, blocs, catosfera, comunicació, la Seu d'Urgell, personal, pirineus, societat, tecnologia

Fa unes setmanes enrera, uns amics meus em van suggerir de presentar el meu bloc als Premis Blocs Catalunya. D’entrada no ho veia massa clar perquè la pretensió d’aquesta eina, que per a mi és principalment de treball, no és guanyar concursos ni premis, sinó establir un bon canal de comunicació amb els ciutadans que vulguin trobar-me a la xarxa.

La sorpresa ha arribat quan a pocs dies perquè s’acabés el termini vaig veure que podia classificar-me entre els cinc primers de la meva categoria (blocs de política). D’entre aquests cinc, un jurat sel·lecciona el premiat i, sent conscient de les meves possibilitats davant els rivals fortíssims, per a mi ja seria tot un premi estar en aquesta classificació dels cinc primers.

Per això et demano que, si et ve de gust, em donis aquesta última empenta votant el bloc i els deu apunts en aquesta adreça:  http://www.premisblocs.cat/bloc/477

Si el bloc es classifica, bé i sinó, ens veurem igualment el dia 1 d’octubre a la gal·la d’entrega de premis que l’associació stic.cat celebra enguany al magnífic Tecnocampus de Mataró.

El pregó de l’Albert Villaró #FMlaseu 2010

// 29 agost, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, personal, personatges, pirineus, política, societat

Abans de continuar el frenètic ritme d’aquests dies, no m’he pogut resistir i penjar (amb permís de l’autor) el pregó que aquesta nit ha llegit l’escriptor urgellenc Albert Villaró per a iniciar la Festa Major d’enguany. Els de la Seu d’Urgell o els que esteu vinculats d’una manera o altra a la ciutat el gaudireu molt com l’hem gaudit els que l’hem escoltat a la plaça dels Oms. Molt bona Festa!

Bona nit. No sé pas com s’ha de començar un pregó, i encara menys com acabar-lo. El pregó és un gènere literari estrany, de l’encreuament entre l’homilia, la prosa bucòlica, el manual d’autoajuda i el text de futlletó turístic. No és una cosa que et demanin cada dia, i des que el senyor alcalde m’ho va proposar, ha estat un no viure, atenallat per la responsabilitat, preocupat per la meva escassa capacitat de vocalització i atemorit per la potència de la megafonia. Però que ningú no pateixi: faré un discuset breu i a la mida exacta de la meva inexperiència. Anava a dir de la meva incompetència, però deixem-ho en inexperiència.

Bé. Això era tan sols un prolegomen. A partir d’ara comença el pregó en el sentit estricte.

La festa major és un receptacle de records. Tothom té un mosaic personal, fet a base de memòries, emocions i potser algun secret ben amagat. Jo només puc parlar per mi. Perdoneu si tot el que us relacionaré ara ho trobeu conegut o redundant, un rosari de tòpics, però la festa és una experiència comunitària: la gràcia de la festa rau en la capacitat de compartir-la. Aquest és el resum de les meves festes majors: una equació formulada amb la suma de retalls de memòria, dividits pel factor melangia i multiplicats per la variable —sempre en increment lineal— de l’edat.

Me’n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d’haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l’altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me’n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s’hi anunciaven a les cinc de la tarda unes “funciones de cine y circo” sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me’n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s’enlairaven gràcies a l’aire que s’escalfava amb un fogonet d’alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l’envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l’estació d’autobusos. L’envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me’n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l’única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella voluntariosa banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l’Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l’Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata—i del segon, i del tercer, i encara d’un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me’n recordo d’haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d’abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d’orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me’n recordo dels calamars a la romana de l’Espanya, a l’hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me’n recordo d’haver fet de servei d’ordre dels Toreros Muertos, i me’n recordo d’haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me’n recordo d’un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me’n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me’n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l’obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me’n recordo que quan sortia a prendre l’aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me’n recordo de l’aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s’havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me’n recordo dels focs artificials, i encara més: me’n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me’n recordo d’alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l’endugués l’aiguat del vuitanta-dos. Me’n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me’n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me’n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, dels cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d’Orió ja treu el nas, encara baixa, per l’horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s’acosta l’hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l’Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de què l’oblit és també el destí fatal d’aquestes paraules.

No recordo res de les poques festes en què he estat lluny de la Seu, i em sap greu no tenir-ne cap memòria, perquè són com les baules perdudes d’una cadena.

Però recordaré per sempre aquesta, aquest moment i aquesta plaça.

Bona festa major!

Siguem-ne conscients: ja res tornarà a ser com abans

// 26 agost, 2010 // 3 Comentaris » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, economia, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat

A punt d’iniciar la Festa Major de la Seu d’Urgell hem pogut anunciar que aquest any tindrem, com és tradicional, el castell de focs que cada primer dimarts de setembre tanca la Festa de la nostra ciutat. Aquest any, haviem decidit, amb molta pena i sent molt conscients que no era una decisió gens fàcil, no programar-lo. Suposa una despesa important dins d’un pressupost de Festa Major també prou important, però minvat per una crisi que els ajuntaments també patim. Finalment, gràcies a una bona negociació de rebaixa de preu amb l’empresa de pirotècnia i de la col·laboració de l’empresa PEUSA,podrem tancar la Festa com ens agrada.

Aquest fet em serveix per explicar la situació que en d’altres ocasions i en múltiples fòrums els alcaldes i regidors de Catalunya estem denunciant. El finançament dels municipis és, sense cap mena de dubte, una de les grans assignatures pendents al nostre país i a tot l’Estat i la crisi ho posa encara més en evidència. A la majoria dels països desenvolupats del món la distribució dels recursos situa les xifres de l’admistració local en un 25%, mentre que aquí no arribem al 14%.

Som l’administració més propera al ciutadà i ens ocupem de coses que ens toquen i de moltes que no ens toquen, però que els veïns sol·liciten. És competència d’un municipi tenir llars d’infants o escoles de música? Legalment no és competència municipal, però és eviedent que si lluitem per tenir uns municipis dignes, i així és com entenc jo la política municipal, l’administració local faci mans i mànigues per tenir aquest tipus de serveis i tants d’altres que ajuden a cohesionar la ciutat i a oferir qualitat de vida a la gent que hi vivim.

Precisament per aquesta millora dels serveis i actuacions municipals, associat a la creixent demana i exigència per part de la ciutadania, els ajuntaments van recorrer en els moments de bonança econòmica als ingressos derivats dels impostos per construccions i obres. La febre immobiliària, va millorar substancialment les economies dels municipis fins al punt de pensar que aquests eren ingressos estructurals, és a dir, que sempre hi serien. La realitat és ben diferent i els serveis municipals, que la gent valora i incorpora com a fites irrenunciables, continuen generant una despesa fixa que no es compensa amb els migrats ingressos que avui tenim com a administracions locals. Per tant, tenim més serveis (fruit de la demanda inamobible de la gent) i menys diners. Difícil equació que la Seu d’Urgell ja fa dies que s’arremanga per resoldre a través, entre d’altres eines, del pacte d’austeritat.

Però aquí no s’acaba tot. Les administracions superiors també pateixen crisi i en molts casos la “superen” a costa de collar la institució més feble de l’esgraó: els municipis. Retard incontable en el pagament de subvencions que ens alteren fins a extrems surrealistes la nostra liquiditat o reducció i desaparició de partides de finançament d’alta sensibilitat social.  Un altre exemple: fa unes setmanes, tots els ajuntaments ens despertàvem amb la desagradable sorpresa de la liquidació que el Ministerio de Economia feia amb els ajuntaments de la participació que tenim als tributs de l’Estat correponent a l’any 2008. Nosaltres, per exemple, els hem de retornar prop de 240.000 euros. És escandalós i el que és més greu, molts ajuntaments no ho podran fer.

Senyores i senyors, s’ha acabat la festa i potser també els focs artificials. Tot i això, l’empenta i les ganes de treballar per fer una ciutat millor, continuen intactes o fins i tot augmentades. El repte és complicat, però el compromís de tots els que formem l’Ajuntament és total. Bona Festa Major per a tothom!