Segur que heu picat; segur que heu vist el títol i heu pensat, aviam quin és el marro? Doncs mireu, aquest ganxo tan simple és, ni més ni menys, el que comença a causar furor en aquestes eleccions catalanes. Sempre hi ha puritans que s’exclamen, que reclamen parlar dels programes i de les idees i de coses serioses, però funciona allò que funciona. Si jo al títol d’aquest article hi hagués posat “Anàlisi de les estratègies de la campanya electoral i absència de debat programàtic”, no l’hauríeu pas clicat, oi?

Segur que em descompto, però he localitzat cinc recursos fàcils al sexe entre els partits que es presenten al Parlament: el petó d’en Ridao (d’escola de monges, vist el que segueix); el vídeo porno de la Montse Nebrera, que necessita com el pa una segona part sense censura; els despullats de Ciutadans, nen i embarassada inclosos; l’orgasme de la JSC, dissortadament repudiat pel molt cast Montilla, i que jo diria que és el més reeixit de la colla; i per acabar, l’espectacle de mamelles enlaire i nu integral de la CORI de la Carmen de Mairena i l’Ariel Santamaria. I espereu que tot just arribem a l’equador de la campanya.

Tenim sexe a punta pala. I violència? Bé, ja arribarà, quan la nostra ètica col·lectiva es degradi una mica més; de moment només hi ha hagut el videojoc de l’Alícia Terminator , liquidant separatistes i sense papers amb cibernètica alegria. Però auguro que, ben aviat, aquest gust morbós per la sang digital també entrarà en la política. Anem cap a una comunicació molt primària, i la política mediàtica no té perquè ser diferent del cinema, els anuncis, el futbol o els best-sellers. L’espectacle passa per la pell i les parts baixes. Interessa tot el que arrosseguem ran de terra. Com més enlaire enfoquem més avorrit és el món, i quan assolim les venerables calbes d’alguns savis ciutadans, les quals amaguen prodigiosos cervells, l’audiència ja ha desertat.

Quines explicacions s’amaguen rere una publicitat tan neanderthal? Podríem dir que es tracta de captar l’atenció, i no diríem cap mentida, però tampoc cap gran veritat. Evidentment que es tracta de pescar el personal. Però el cas és que piquem l’ham, i la pregunta no és tant per què els spin doctors paren el ganxo, sinó perquè el mosseguem nosaltres. La primera raó potser és la que s’apuntava més amunt; que tot va cap aquí, i un bon “polvo” i una bona castanya claven la gent a la pantalla, en política o en agroturisme, tant se val. La segona és que ens falta sexe i violència reals a les nostres vides quotidianes, i per tant l’anem a trobar en experiències virtuals. Enyorem un bon striptease i una sonora plantofada de debò, i en conseqüència els busquem a la publicitat.

La tercera, i jo diria que fonamental, és que no ens volem fer grans. Detestem els problemes, les males notícies i els sacrificis. Avui sortiria un Churchill demanant sang, suor i llàgrimes, i perdria estrepitosament. Volem espectacle, diversió i un punt de fantasia eròtico-fecal. Hem retrocedit al punt intermedi entre la fase anal i la pubertat, on les pulsions corporals són tan fogoses que els pensaments ens davallen avall, com diria el poeta. Ens estem infantilitzant. Peterpanitzant. Banalitzant. Per fortuna, no tothom és així. Però la majoria sí, com jo i com vosaltres, estimats lectors que llegiu aquesta peça. Siguem sincers; si al país hi ha malalts, no ho són només els polítics. Cony i caca i cul i pis.