Parell Parell Hicham Ben Abdallah El Alaoui *

* Fundador de l'Institut d'estudis contemporanis sobre Àfrica Septentrional, l'Orient Mitjà i l'Àsia Central a la Universitat de Princeton (als Estats Units). Antic conseller del representant especial de les Nacions Unides a Kosovo, encarregat dels drets humans i de les comunitats. A més, l'autor és cosí del rei del Marroc, Mohammad VI.


La invasió i l'ocupació de l'Iraq van posar en moviment tendències geopolítics potents i imprevisibles a Pròxim Orient i més enllà. Un d´ells és la dinàmica de democratització i reforma iniciada en el món àrab, l´ administració americana del qual s'assigna el mèrit. Aquesta pretensió tardana es basa en les eleccions iraquianes i en els recents esdeveniments al Líban. La realitat sembla més complexa : contradictòria en els seus efectes, la política americana constitueix una de les tres vies potencials de reforma, juntament a les quals es poden qualificar d'" islamista " i d'" autòcton progressista ".

Balanç de cinc anys de reformes

El rei Mohamed VI, que va accedir al tron del Marroc el 30 de juliol del 1999, ben aviat es va consolidar com el veritable amo del Regne. Si alguns s’imaginaven que aquell príncep hereu tímid tindria problemes per imposar-se a una classe política temible, es van equivocar de mig a mig. Tot i així, malgrat l’autoritat de què disposa, el jove rei no ha abordat —llevat del camp del Codi de la Família— el conjunt de reformes que l’opinió democràtica n’esperava.

Per Ignace Dalle*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz

Els inicis del jove rei Mohamed VI —nascut el 21 d’agost del 1963— van ser més fàcils pel fet que gaudia d’una gran popularitat. L’havien mantingut apartat dels assumptes de l’Estat. No havia estat implicat en cap qüestió de seguretat ni d’estratègia política, a diferència del seu pare, Hassan II, sobre el qual s’havia recolzat Mohamed V (avi del sobirà actual), deixant-li la responsabilitat de solucionar problemes tan delicats com el de la repressió de l’aixecament berber del Rif el 1958–1959.

Els gustos senzills de Mohamed VI i l’aversió que se li atribueix al ritual asfixiant de la Cort són ben rebuts. Els marroquins comencen a creure que a l’aclaparadora presència de Hassan II li succeirà el regnat apaivagador d’un jove modern, poc inclinat cap al protocol. Les seves primeres intervencions públiques fan bona impressió. La «sol·licitud» i «l’afecte» que mostra per les «capes socials més desfavorides», el seu desig d’activar la Fundació Mohamed V «que consagra la seva pràctica a les qüestions dels pobres, dels necessitats i dels discapacitats» (1) tenen bona acollida.

Els seus desplaçaments cap al nord del país, l’autorització concedida a Abraham Serfaty (2) de tornar al país, la destitució del visir Dris Basri, ministre de l’Interior del 1979 al 1999, així com el nomenament de governadors nous, acaben de convèncer els més escèptics que alguna cosa canvia a la fi en un Marroc on les llengües es van deixant anar (3).

Paral·lelament, els partits polítics històrics, la Unió Socialista de les Forces Populars (USFP) i Itiqlal al capdavant, faciliten la tasca del nou rei, situant-se darrere de la seva bandera i, més encara, abstenint-se de negociar el seu suport. Tan bon punt va ser mort Hassan II, el 30 de juliol del 1999, la Kutla, bloc democràtic que agrupa l’esquerra de l’Istiqlal, va afirmar que volia «mantenir-se fidel a la memòria i al camí traçat per Hassan II». No deixa de sorprendre tanta complaença després de decennis de repressió i d’humiliació.

Clàssica o dialectal?

En el debat sobre la reforma de l’islam, alguns exigeixen als àrabs que també modifiquin la seva llengua: definitivament escollint l’àrab clàssic i abandonant el dialectal. Abans de la seva mort, el setembre passat, Edward W. Said va explicar per què aquesta exigència reflectia una extraordinària subestimació de la riquesa de l’experiència diària viscuda expressada amb la llengua del carrer.

Per Edward W. Said*
Article traduït per Rut Jou
La pràctica del parlar i l’escriptura de l’àrab era objecte de controvèrsia. És una qüestió encara més discutible quan en depenen factors ideològics que no tenen res a veure amb la mateixa vivència d’aquesta llengua per part dels locutors indígenes. No sé d’on ve aquesta concepció segons la qual l’àrab essencialment expressaria una violència terrorífica i incomprensible, però va junt amb tots aquests perversos amb turbant de les pantalles de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta que parlaven a les seves víctimes amb un to malhumorat, amb una delectació sàdica, i ho són per alguna cosa. També hi ha contribuït, més recentment, la fixació dels mitjans nord-americans sobre el terrorisme, que sembla resumir tot el que afecta els àrabs.

I tot i així, la retòrica i l’eloqüència en la tradició literària àrab es remunten a fa un mil·leni: aquests són els escrivans abbàssides, com Al-Jahiz i Al-Jurjani, que elaboraven sistemes increïblement complexos i sorprenentment moderns per entendre la retòrica, l’eloqüència i els excessos (1). Però tot el seu treball es basa en l’àrab clàssic escrit, i no en el parlar quotidià. Ja que el primer està dominat per l’Alcorà, alhora origen i model de tot el que ve després d’ell en matèria lingüística.

Expliquem aquest punt, molt poc familiar pels usuaris de les llengües europees modernes, en les quals les versions parlades i literàries es corresponen i on l’Escriptura Santa ha perdut completament la seva autoritat verbal.

Tots els àrabs usen un dialecte parlat que varia considerablement d’una regió o d’un país a l’altre. He crescut en una família on la llengua parlada era una barreja del que s’utilitzava habitualment a Palestina, al Líban i a Síria: aquests tres dialectes presentaven suficients diferències com perquè pugui distingir, per exemple, un habitant de Jerusalem d’un altre de Beirut o fins i tot de Damasc —però tots tres podrien comunicar-se sense fer un gran esforç.